Gemma Pasqual amb 'La rosa de paper'. Foto: Prats i Camps.

Gemma Pasqual amb ‘La rosa de paper’. Foto: Prats i Camps.

Nascuda a Almoines en 1967, Gemma Pasqual i Escrivà es va deixar la professió de comptable i informàtica per a dedicar-se a l’escriptura, on s’ha especialitzat en literatura infantil i juvenil. Milers d’adolescents lligen les seues novel·les, considerades vertaders ‘best-sellers’ del gènere, perquè parlen de temes d’actualitat i dels seus problemes quotidians. A més de les seues visites a instituts, les xarxes socials li permeten d’estar en contacte amb el seus lectors. Des de 2013 és vicepresidenta al País Valencià de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Josep Camacho. 19/08/2015. Saforguia.

Es mostra agraïda pel seu quart Premi Samaruc, atorgat per l’Associació de Bibliotecaris Valencians el passat mes de juny. Esta vegada era el primer en literatura infantil per La rosa de paper (Voramar), un homenatge a Vicent Andrés Estellés. Tot i que viu a València, Gemma va aprofitar una visita a Gandia per a atendre a Safor Guia en esta entrevista.

Es dedica íntegrament a l’escriptura.
–Sí, des de fa uns 15 anys que n’estic dedicada professionalment. Va ser una aposta molt forta. També sóc assessora literària per a l’editorial Santillana en tots els Països Catalans, que em serveix de complement. Dedique més hores seguides quan estic tancant una novel·la, i durant la resta de temps estic investigant, documentant-me, però això pot ser en qualsevol part. I després està la promoció i viatjar.

Algunes obres ja han sigut traduïdes per a altres països…
–Sí, Llàgrimes sobre Bagdad (2008) i Barça ou barzakh (2012) estan traduïdes a l’italià; La mosca, assetjament a les aules (2008) està adaptada per a Sudamèrica i part dels Estats Units; i Xènia, tens un WhatsApp (2014) la trauran en castellà per al mercat espanyol.

¿Part de l’èxit de les seues novel·les entre adolescents es deu a que parlen de noves tecnologies i xarxes socials?
–La fórmula de l’èxit no se sap. Pot ser un element, però trobe que també està en un llenguatge pròxim, i sobretot ser honesta amb ells.

¿Les seues visites a instituts fa que siga una autora volguda pels docents, sobretot perquè saben que els xiquets podran xarrar amb l’autora?
–És important que els escriptors en català vagen als instituts, per la visibilitat i perquè no hi ha grans mitjans on es parle de nosaltres, però el més important és que el llibre agrade, perquè els professors van provant i també els ‘nanos’ es queixen si no són del seu gust. Jo estes visites no les considere com a promoció, sinó una manera de fer pedagogia, normalització lingüística i estar també amb contacte amb el públic, perquè la gent jove va creixent. Pràcticament cobrisc tot el territori; he estat en instituts d’Andorra i tinc també invitacions pendents a Perpinyà.

¿Aparéixen referents de la Safor en les seues novel·les?
–En alguns, no en tots. Per exemple, en Et recorde, Amanda (2002), l’acció passa a Gandia, també la Xènia té família a la Safor… Sempre trobaràs alguna coseta.

¿Es difícil escriure per a joves?
–És una responsabilitat. Quan escric per a adolescents em pose uns límits, però és molt gratificant perquè és un públic que està descobrint aspectes de la vida com l’amor, i jo els acompanye.

¿Influeix en el seu gènere que l’escriptor siga un home o una dona?
–Jo voldria pensar que la meua sensibilitat feminista està en els llibres, però no és cert. Trobe que en quantitat hi ha més escriptors que autores, però sembla que les dones tenim més visibilitat. És curiós com molts que en molts certàmens literaris, on es fan servir pseudònims, no pots saber realment el gènere de la persona que escriu, és impossible. De vegades penses “este relat l’ha fet una dona”, i després resulta que no.

Més de 30 anys després de la Llei d’Ús, ¿el jovent ja llig en valencià amb total naturalitat? Vull dir, ¿la llengua ja no és ni un obstacle ni tampoc un valor afegit?
–Actualment la producció en valencià és molt bona, i tenim moltes més editorials. Jo tinc una dada personal, no científica, però sí una impressió amb Xènia, tens un WhatsApp: està escrita en català oriental perquè es va distribuir inicialment al Principat, però després s’ha venut a Oriola, Villena o Sax, i la variant lingüística no ha representat cap problema. Quan als ‘nanos’ els agrada el llibre no tenen cap dificultat. De fet, ara eixirà la segona Xènia en castellà, però els qui volen saber com va anar la primera l’han de llegir en català. No crec que hui el valencià siga una barrera, ara ja parlem de continguts i de la seua qualitat.

El món dels agents literaris és complicat, hui en dia fins i tot aconseguir que les editorials es lligen un manuscrit.
–Jo he tingut molta sort perquè el primer llibre que vaig escriure me’l van publicar, però reconec que això no sol passar. Sols he tingut agents literaris a l’estranger, però ací m’agrada parlar directament amb els editors. La millor fórmula per a entrar en el sector és presentar-se a un premi, i no sols per guanyar-lo.

¿Què va tindre d’especial el darrer Premi Samaruc de Literatura Infantil i Juvenil?
–L’he guanyat quatre vegades però este és el primer que em donaren en literatura infantil, i em va fer molta il·lusió perquè no és igual a la juvenil, són tècniques diferents.

En el llibre premiat, ‘La rosa de paper’, divulga la figura d’Estellés entre els xiquets.
–Sí, el protagonista és Estellés quan era menut, que vol regalar una rosa de paper de diari a la senyora Teresa, i està buscant bones notícies, que això és molt difícil. Vaig buscar en l’hemeroteca notícies de quan Estellés era un infant, i m’ho vaig passar molt bé fent-ho. Jo crec que és dels millors llibres que tinc; sé que és xicotet i es llig de seguida, però, també amb les il·lustracions de Lalalimona és com una joieta.

¿Els llibreters han de reinventar-se?
–Els llibreters, i també els bibliotecaris, estan assumint un paper de gestors culturals, i ho fan molt bé, perquè, ¿qui pot saber més de llibres que ells?

¿S’impliquen els escriptors en la venda dels seus llibres?
–S’han d’implicar, necessàriament. A València tenim l’experiència de ‘La Plaça del Llibre’, on s’han unit editors, autors i llibreters, i funciona molt bé.

¿Li escriuen molts tuits els seus joves lectors? ¿Té algunes anècdotes d’esta interactivitat?
–Moltíssimes. Per exemple, la Xènia es va distribuir abans al Principat i encara no havia arribat a les meues mans, però ells va s’ho havien llegit i m’ho posaven en Twitter, i era una sensació estranya. També trac moltes idees d’allò que em comenten per les xarxes socials, i és molt ‘xulo’ vore com es fan fotos amb el llibre, o et diuen que els agrada.

¿És partidària que els llibres tinguen comptes de Twitter i funcionen de forma autònoma?
–No cal que totes les noves produccions ho tinguen, però al remat són fòrums de participació. Depén si l’autor vol o si l’editorial té capacitat de moure i anar renovant eixe compte.

¿Com veu el futur del llibre en paper?
–Encara té molt de futur. No tinc res en contra del llibre electrònic, mirant aspectes com que els continguts no puguen piratejar-se, per exemple. Els ‘nanos’ lligen també en pantalles. Però també els autors haurem de pensar a redactar d’una altra manera, per a fer-los més interactius, arribar fins i tot a un hipertext. Per exemple, estaria bé que quan lliges la Xènia poderes escoltar, si vols, la mateixa música que es posa ella.

¿Seria rendible una Fira del Llibre a Gandia?
–Totalment, a més ací tenim un col·lectiu com Saforíssims i els Premis Literaris s’han mantingut. Es podria fer una fira important, al nivell de València o Bolonya, no una fireta. I sobretot el que hem de recuperar és la Gandia cultural, sencera. Gandia ha sigut un bressol cultural. Fa molts anys que s’ha governat des de la incultura, però ara hem d’obrir les finestres.

¿Com veu la producció literària a la Safor? ¿Per què destaca sobre altres comarques?
–Perquè a la Safor som bressol de literatura, amb els clàssics com March o Martorell, i això ho duem en l’ADN. A Gandia tenim un concepte ampli de cultura, no som localistes.

¿Què li demanaria al nou Consell com a vicepresidenta de l’AEC?
–Que posen la cultura on li pertoca. Els meus socis han estat condemnats a l’ostracisme només per escriure en català, i crec que necessiten un reconeixement i recolzament institucional, com li van fer a Marc Granell, per exemple.

Per últim, ¿treballa en algun nou projecte?
–Estic amb un llibre de vampirs per a Santillana, que suposa un canvi de registre, i he fet un conte per a adults de novel·la negra. Octubre, i estic preparant la tercera Xènia, que eixirà per Sant Jordi de 2016.