El Nadal i la mort

Déu ha mort, però és Nadal i alguna cosa hauré de fer per a oblidar-me’n, de la mort i del Nadal. La meua mort és la Mort i el pensament me l’acosta, pas a pas, com venien a casa els Reis Mags. La mort de Déu, per més explicacions que en donara Niestzche, m’és igual, ni un rave m’interessa. L’única mort que em persegueix, que em desespera i m’erosiona el temps escàs que em queda, és la meua.

Intente regirar aquells nadals infantils, que ja fa anys que compliren el mig segle d’existència. Només en resten fragments, alguns lligats com un mosaic esquarterat i apegat, d’altres aïllats d’un puzle on falten moltes peces. No dubte que aquests records s’han transfigurat al llarg de tants estats mentals. Han pres colors, formes, consideracions diverses. I duen la pàtina de l’oblit. M’adone també que els records, els seus fragments, els he retirat en un racó, potser massa vistos, potser d’una incertesa sospitosa.

A pesar de tot, recupere el sentit de la realitat —si això és possible— i em dic una vegada més que he de posar dics contra el Nadal i la mort. I no tinc més que un grapat de records infantils per a fer-hi front. Però sé que fixant l’atenció en un record, deixa de ser el que era, guanya una nova posició en el fitxer desbaratat de la memòria. Com creuen els científics, l’observació d’un objecte, el transforma. Això sí, cal que es faça ben present en l’escenari del record.

Havíem sentit les músiques dels nens que cantaven la sort de la loteria, de les campanes de la Seu, de les panderetes i les simbombes, així com de les nadales. Havíem anat a la missa del Gall i havíem plantat el naixement, amb muntanyes d’algeps pintades i riu amb paper de plata. Havíem menjat allò que no tastaríem en la resta de l’any: els companatges de festa, la gallina trufada, els pastissets de moniato, els torrons… I encara esperàvem els regals dels tres reis, la seua espectacular generositat, tanta que estranyava.

Els pares i els cinc germans esperem davant la porta tancada del menjador —sí, la meua memòria ja ha arribat a la casa on vaig nàixer i viure els primers anys—, els veig a tots, tot i que el pare és l’únic que parla i de tant en tant riu. Reconec la porta de fusta amb dos vidres esmerilats del menjador, el corredor, al fons del qual hi ha el vàter de la fadrina i a l’altre fons la cuina, reconec fins i tot l’olor de l’olla per al migdia. I és tanta l’excitació que pense ara: què farem després que entrem al menjador i encara la finestra estiga un dit oberta per als cavalls, i veure les garrofes i la palla? Després de l’entusiasme d’obrir el paquet del fort apatxe? Després d’altres regals secundaris, un jersei roig, uns llapis de colors, la part proporcional de la casca? Després…?

I de seguida sóc conscient que la llum que traspassa els vidres esmerilats m’inflama dins meu, foc deliciós que va convertint-se en l’arravatament de la il·lusió. I al menjador, quan la mare obri la finestra de bat a bat, la llum, és la llum!, que m’ompli d’una immensa i insaciable alegria. Sóc feliç, feliç, encara que la felicitat és un terme poc real. I em pregunte què hi ha darrere d’aquest benestar elevat. No ho sé ni ho sabré mai. Només sabré que darrere la llum potent, trobaré la llum tèbia de certes vesprades, la de les poquetes nits, fins que, descarnant les clapes del món, no hi haurà res més que la por de la fosca definitiva.

Un pensament a “El Nadal i la mort

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *