Només acudí un rei

Trenta-tres anys després, es va disposar a fer memòria del dia del seu naixement. En teoria, no sols havia de saber-se’l fil per randa. També hauria de recordar des de la mateixa aparició del temps i fins al final de tota cosa que no fóra el no-res…

—Maleïda, maleïda, maleïda, tres vegades maleïda vida! —va dir l’últim client de la cantina adreçant-se a l’amo. Era vell, cec de l’ull esquerre, prim com un esquelet amb pell de paper tot rebregat. I duia allí, dempeus i bevent glops ben complits, des de quan era de dia encara.

—Ja has maleït prou la vida, que acabaré pagant-ho jo, Elies, que els déus em castigaran a mi —va respondre l’amo, una mica irritat per l’esgotament que li provocava cada dia aquell client que mai no en tenia prou, ni de vi, ni de dir.

Continua llegint

Pressupost per a cultura

És com si dedicàrem més diners a comprar-nos modelets que a comprar menjar. Les administracions —totes— tenen l’hàbit de pressupostar misèries per a cultura i sacs de bitllets per a continuar matant amb quitrà i formigó el nostre territori, tan dins de la nostra vida. I això m’indigna. I em demane com les administracions, els seus responsables, no se n’adonen i canvien de rumb dràsticament.

Continua llegint