Fins ara, Pep
Àngels Gregori.
Josep Piera vivia perquè era un vitalista. El seu amor per la vida havia superat qualsevol lògica possible davant la poca salut que l’acompanyava. I no només vivia, sinó que ens ensenyava als seus a viure. Potser perquè s’havia acostat des de jove al seu mestre Ausiàs March i d’ell va aprendre que tot, al capdavall, és un joc de daus que es resumeix en un dolç balanceig entre l’amor i la mort. I la va tocar de tan a prop que es va aferrar a la vida amb la intensitat que només saben els savis antics com ell.
Josep Piera i jo ens vam conèixer quan tenia disset anys, i des d’aleshores, no ens vam separar mai, com ha fet sempre amb els seus amics. Sens dubte, ha estat la persona més lleial, més sàvia i més lúcida que he conegut mai. Lleial amb la llengua i lleial amb els amics. Lleial amb la literatura, que sabia que era un joc que s’havia de prendre seriosament. I que posats a jugar, calia guanyar. El poeta que parlava, ja de gran, amb l’orgull de jove. Perquè no va deixar de mirar mai cada matí des de la seua Drova (amb la seua Marifé i la seua Melània) amb la mateixa sorpresa i fascinació com vivia, com a seues, les teues alegries. I la persona més comprensible que he conegut mai, també. L’interlocutor que jo ara perd. Perquè li podies explicar tot el que havies fet o t’havia passat perquè en ell mai no hi havia ni judici ni prejudici, sinó comprensió. Amb això també superava, Pep, qualsevol lògica. Era capaç, com ningú, de posar-se al costat de l’altre. Entendre l’incomprensible. Que és, al mateix temps, el que fan els grans escriptors. Era l’única persona que conec al món que, per al seus amics, els defectes esdevenien virtuts. Era l’amor en la seua totalitat. Era, també, el que va escriure Montaigne quan va explicar la seua amistat amb Étienne de La Boétie: “Perquè ell era ell, i perquè jo era jo”. Això era Josep Piera amb els que s’estimava: l’amor absolut per damunt de la raó.
Josep Piera ens va ensenyar a mirar. A saber mirar el món, els seus paisatges, les seues gents. Va fer nostra la seua forma de saber-se mediterrani, i així ho va deixar escrit en algunes de les pàgines més altes de la literatura catalana del nostre segle. Però, sobretot, el que l’enamorava era la seua comarca de la Safor. Ens va ensenyar a estimar-la i a entendre que era, des del segle XV fins ara, la sort d’una increïble excepció. Així la va portar, com un passaport, arreu del món. No s’entendrien hui, sense ell, moltes coses. Però sens dubte no s’entendria la Gandia cultural d’ara ni la Safor literària que ha anat sembrant, amb els seus fruits, al llarg de mig segle. La Poefesta d’Oliva, per exemple, és ell. Quan tenia dinou anys vaig pujar a sa casa i li vaig dir: Pep, vull fer això. I com una autèntic ‘padrino’ em va dir, avant.
He viscut els moments més importants de la meua vida al seu costat. Ell ha conegut a les persones més importants de la meua vida, les d’ara i les de fa vint anys. És a qui més li dec. Qui més m’ha ensenyat. I amb qui més, més, he rigut. El que ens ha donat els millor moments a tots els que l’hem tingut a prop. Perquè per molt que el coneguerem, per molt que sapiguerem en cada instant exactament què estava pensant, en cadascuna de les seues eixides i reaccions es superava. Deixava altíssim el llistó en qualsevol situació. I no ens va acostumar mai a les situacions previsibles. Ni li agradaven ni anaven amb ell. Perquè en ell tot era a la italiana. Tan a la italiana com les seues cançons, com el seu cinema, com els seus poetes, com els seus accents, com el seu menjar, com els seus paisatges.
Tot a la italiana fins a l’últim moment. Ahir, després de la que sabíem que seria l’última visita a l’hospital, Maria Josep Escrivà, Joan Deusa, Josep Lluís Roig i jo passàvem les hores junts, recordant-lo i estirant la sobretaula com un xiclet perquè ningú volíem tornar a casa i rebre cadascú la notícia. Volíem estar junts. I així va ser quan, immediatament després de pregar que si passara algo, que fos ara, quan la seua germana Rosi de seguida ens va avisar. Tot a la italiana, com és Pep, que fins i tot anant-se’n, ho fa un diumenge de Resurrecció.
Josep Piera ens deixa un llegat immens. A tots i a tants que no seríem el que som sense ell. Sense voluntat d’alliçonar ens ho va ensenyar tot. I ens va ensenyar, també, que encara ara la llibertat és un preu que es paga ben alt. Una persona bona, compromesa, que exprimia fins al màxim tot el que li havia donat la vida. Amb ell no només se’n va un dels grans escriptors dels nostres dies. Se’n va també una forma de fer i de ser. Irrepetible i única. I que ens ho deixa tot.
No sé com és acostumar-se a una vida sense Josep Piera. I no sé si vullc acostumar-me a una vida sense Josep Piera. Fa uns anys, quan el van fer Fill Predilecte de Gandia, va demanar a l’Ajuntament que, mentre entrava al Saló de Plenaris, sonara ‘Gracias a la vida’ de Mercedes Sosa. Que és l’únic que podem donar tots els que vam tenir el privilegi de tenir-lo tan a prop, les gràcies. Demà li donarem un dels últims adeus al Palau dels Borja. O un fins ara. Perquè, en realitat, només se’n van per sempre de nosaltres aquells que no van abraçar-nos mai del tot.