A vosaltres

A vosaltres

A Josep Lluís Roig i Àngels Gregori

M’agradaria, benvolguts lectors, parlar-vos d’aquests dos llibres de poemes, La llum del curtcircuit i Quan els grans arbres cauen. M’agradaria que tots dos autors se’m feren invisibles, o no conèixer-los com a persones. Perquè si fora així, el que diré ho podria dir en veu alta, sense que a ningú li somrigueren les galtes. Imaginem-nos, doncs, que aquests dos llibres que tinc davant i vull fer-vos llegir són anònims, o que estan escrits per autors dels quals només tenim els noms escrits, uns noms i cognoms que no sabem ni pronunciar perquè ens son estrangers de sons, que no d’ànima.

Què diria jo, llavors? Diria que per aquestes pàgines, tacades de mots vitals, corre un riu ara tèrbol, ara transparent, com la vida mateixa. Que esclaten tempestes i quimeres que igual fan por com enlluernen. Diria que he llegit dos llibres que no amaguen res, sinó que permeten, com fars o llanternes, veure a les fosques, perquè la seua llum és clara i no encega sinó que projecta vistes, visions, emocions i perspectives: retraten el so tant com el silenci. I dic açò, i ho dic així, perquè he tingut l’agredolça sensació, mentre els llegia, l’un darrere de l’altre, l’un al costat de l’altre, d’estar llegint ara uns psalms apocalíptics, ara unes balades vora la mar en calma. D’anar vers a vers, mot a mot, travessant laberints i canyars, barrancs i gratacels, paisatges i carreteres cap a enlloc o cap amunt.

He llegit el que podrien ser les memòries d’un suïcida, o les darreres paraules d’un desesperat vitalista que no vol morir però alhora va matant-se. He llegit el dolor i el fracàs. He llegit les melodies callades que canten les soledats d’un arbre, fulls que eren fulles vives i a moments fulles mortes, com si la tardor durara eternament, anant vora un riu pudent i pudorós que travessa una ciutat fantàstica.

He llegit poesia: l’expressió aparaulada en veu de la ficció i de l’emoció. Però què és la poesia? I potser algú, ara mateix, mentre llegeix aquest article, recorda un poeta. En aquest cas, jo respondria que certament la poesia ets tu i no ets tu, que és el que sembla ser, allò que qui llegeix interpreta. Que és vida i imaginació. Perquè si la poesia diu el que només ella sap dir, la resta, ai!, passa a ser matèria de la literatura. O, com cantava la meua estimada Mina: Parole, parole, parole