Plou poc, però…
Com és d’imprevisible la naturalesa! Fa uns pocs dies la serra cremava, i no va ser fins el dijous passat que, si més no als residents de la Drova, les autoritats ens autoritzaren a tornar a les nostres cases, de les quals ens havien desallotjat uns dies abans pel foc. A penes ha passat una jornada -escric divendres, 10 d’agost- i el que sent al meu voltant és que plou, ni poc ni molt, però suficient per tal que la terra i la serra es refresquen, i els esperits s’alegren amb el so preciós de la pluja a l’altra banda de les finestres. Finestres que tinc de bat a bat obertes per tal que m’arribe la carícia humida d’aquest do diví: “plou poc, però per a lo poc que plou, plou prou”. Com esperàvem la melodia d’aquesta música amable!
Sent com la frescor entra on estic i escric, i sent alegria, però també una fosca pena endins, per no dir una queixa amarga. ¿No podies, estimada pluja benefactora, haver arribat uns quants dies abans? Portem mesos i mesos esperant-te, com qui espera el mannà, i justament (o injustament) et presentes, somrient en verd després del dolorós drama patit fa uns dies. Tanmateix, agraesc la teua presència, de veres. I m’agradaria que la teua estada durara dies, tot i que sospite que marxaràs d’ací poc. ¿Si com a mínim t’estigueres una nit, només una nit, fent-nos companyia, deixant-nos una saó que fera reverdir les cendres? Seria magnífic si ens feres aquest regal. Perquè així, em dic, ens ajudaries a fer menys llarg el dol que ens espera. Em referesc a haver de travessar un desert de cendres entre socarrats esquelets d’arbres i cases cremades. Perquè el dolor per una pèrdua com la viscuda aquests dies passats només l’aconhorta l’esperança de veure arribar aviat nous verds, com una primavera que s’avança solidària amb tots nosaltres.
Dic açò pensant igualment en què podem fer els humans que vivim en aquest racó del món per ajudar la naturalesa, no sols a intentar recuperar el que siga possible del que hem perdut, sinó a impedir que hecatombes com aquesta es tornen a produir. Som nosaltres els únics que ho podem fer. Recuperant oficis com la ramaderia, ara que hi haurà bones pastures, aplicant nous coneixements tecnològics al conreu sostenible de la terra… Cal saber crear esperances verdes després de la tragèdia, si volem salvar el país, el paisatge i el paisanatge.