“La poesia ajuda a millor viure, a voler-nos i saber-nos lliures”

“La poesia ajuda a millor viure, a voler-nos i saber-nos lliures”

  • Josep Piera (Beniopa, la Safor, 1947) ens endinsa en l’aventura de la seva obra lírica compilada a ‘Poesia completa, 1971-2018), que presenta la Institució Alfons el Magnànim

DAVID CASTILLO – BARX / GANDIA. El Punt-Avui.

La seva ‘Poe­sia com­pleta’ abasta gai­rebé mig segle. Què recorda del noi que va començar el 1971?

Vaig començar a escriure poe­sia als quinze anys, el 1962. Ales­ho­res escri­via poe­sies en cas­tellà i lle­tres de cançó en francès, seguint els dic­tats d’unes veus inte­ri­ors que m’acom­pa­nya­ven les sole­dats i em per­me­tien volar men­tal­ment.

I en català?

El 1971 vaig començar a fer poe­mes en la llen­gua que par­lava fami­li­ar­ment, al mateix temps que publi­cava a Màlaga els pri­mers poe­mes (en cas­tellà). Em sen­tia poeta i em volia escrip­tor, res més que això.

Vostè ha escrit en tots els gèneres? Què repre­senta la poe­sia en la seva obra?

He escrit en prosa i en vers, sí. El “com” m’ha vin­gut donat pel “què”. La poe­sia en mi és la manera sen­so­rial, sonora i plàstica alhora, de dir lliu­re­ment el que se’m feia expres­sa­ble. La poe­sia en mi és la síntesi de les diver­ses veus que han anat bro­llant-me de dins al llarg de la vida; elles diuen qui he sigut: un jo en un cos i en un temps.

Hi ha en molts poe­mes una visió de la llum, del cel, del mar. El seu pai­satge de la Safor l’ha con­di­ci­o­nat.

El pai­satge del meu país íntim més que con­di­ci­o­nar-me, em con­forma. El meu país vital comença, com a rea­li­tat i com a metàfora, en l’entorn pròxim; i s’envola cap al nord i cap al sud, mar endins i cel amunt. La llum em du avant, m’indica el camí.

 

Viure a la seva casa de la Drova l’ha dis­tan­ciat de les capi­tals literàries, però creu que ha estat impres­cin­di­ble per gene­rar els seus lli­bres?

Viure a la Drova –un racó de món real i fantàstic alhora– m’ha permès ser com soc, i sí, aquest lloc humil m’ha rega­lat el temps i la vida per a sen­tir-me poeta. Pot­ser en una gran ciu­tat m’hau­ria per­dut, no sé si per obs­cu­res cla­ve­gue­res, per car­rers laberíntics, per cels mul­ti­co­lors, o entre gri­ses sole­dats.

No és un home de ciu­tat?

Les ciu­tats m’agra­den per a pas­se­jar-les, per a mirar-ne les misèries i admi­rar-ne les gran­de­ses.

N’ha par­lat molt, de grans ciu­tats, com Nàpols o Marràqueix. Són dues ciu­tats cru­els, dures…

Ciu­tats com les que m’aca­bes de dir són ciu­tats amb una grandíssima tra­dició, on el pas­sat està pre­sent i es per­cep viva­ment, no com a arque­o­lo­gia sinó com una cosa real­ment viva, actual, pre­sent, en l’actu­a­li­tat que elles matei­xes repre­sen­ten en tots els seus sen­tits: cru­el­tat, bellesa, emoció, sor­pre­ses… Tot això és el que sap dir la poe­sia.

Com resu­mi­ria per a un lec­tor neòfit el con­tin­gut glo­bal de la seva obra?

La veig com l’expressió com­par­ti­ble d’una visió apa­rau­lada de la vida, perquè la lite­ra­tura són parau­les escri­tes per a ser ofer­tes als altres.

Vostè ha par­lat amb molts mes­tres del pas­sat de dife­rents tra­di­ci­ons. Com veu l’evo­lució de la lite­ra­tura cata­lana des del seu començament?

Com una contínua volun­tat de ser. Una ànsia can­vi­ant de ser, vull dir. Crec que aquesta ànsia de dei­xar escrita la pròpia manera d’exis­tir, d’estar pre­sent, és la que li dona sen­tit col·lec­ti­va­ment, també per­so­nal­ment.

Quin és el moment o el poema més epifànic que recorda i per què?

Com en tot en la vida, no n’hi ha un només, n’hi ha una col·lecció. N’hi ha aquells, moments o poe­mes, que m’han fet gau­dir bella­ment de l’ins­tant, que m’han permès seguir vivint, que m’han des­co­bert una mera­ve­lla, que m’han fet tre­mo­lar de goig, que m’han rega­lat un som­riure feliç, o una ria­lla.

Val la pena viure sense poe­sia?

No puc con­ce­bre la vida sense poe­sia, però afe­giré que viure sem­pre paga la pena, perquè és un regal que ens ha sigut donat. I això no és menys­pre­a­ble.

Deia Horaci que la poe­sia ense­nya o enga­nya…

La poe­sia ajuda a millor viure, a voler-nos i saber-nos lliu­res. Per això té tant de sen­tit.

Quin és el seu con­cepte de lli­ber­tat?

Per mi van uni­des la lli­ber­tat per­so­nal indi­vi­dual i la col·lec­tiva. No hi ha una sense l’altra. Lli­ber­tat vol dir pre­ci­sa­ment, ser lliure per pen­sar, per sen­tir, per voler… En resum, per esti­mar la vida sent cadascú qui és sense per­ju­di­cis. Per això la poe­sia té tanta importància.

Quina?

La de per­me­tre’t
ser qui ets i com­par­tir-ho amb els altres.

El que plan­teja és gai­rebé una fórmula màgica, d’inter­pre­tació psi­cològica.

Només des de la lli­ber­tat és pos­si­ble aquest diàleg entre la pròpia manera de ser i de trans­cen­dir la sole­dat de l’indi­vidu perquè no som res sense els altres. A mi m’agrada dir que som éssers sols. Per això ens agrada tant la com­pa­nyia.

Imatge: