AL·LEGACIONS A L’HOMOLOGACIÓ DEL SECTOR NORD ALFAUIR I AL PLA ESPECIAL DE PROTECCIÓ DEL SECTOR NORD ALFAUIR
Al Sr. José Juan Bataller Rodríguez, alcalde d’Alfauir.
Ajuntament d’Alfauir, Plaça d’Espanya, 1, 46725. València.
Sant Jeroni de Cotalba és un dels béns més destacats del patrimoni cultural valencià. Des del punt de vista històric, els seu orígens es remunten al 1388, quan Alfons el Vell, llavors comte de Dénia i de Ribagorça i senyor de Gandia, va fundar el primer monestir dels jerònims a la Corona d’Aragó, després que fracassara un intent anterior a Xàbia. Sant Jeroni va acollir una comunitat monàstica fins a la definitiva desamortització del segle XIX i, per tant, forma part de la història valenciana, present d’una manera o una altra en episodis rellevants, des de les Germanies fins a la Guerra del Francès.
Amb el pas dels segles, el monestir de Sant Jeroni de Cotalba va experimentar obres diverses d’ampliació i embelliment que hi van deixar mostres excel·lents dels diferents estils constructius i artístics des del gòtic fins al neoclàssic. Artistes de primer nivell com el mestre pedrapiquer Pere Compte o l’escultor Damià Forment van treballar en el claustre superior. A finals del segle XVII, Francesc Padilla replanteja la capella de la Mare de Déu de la Salut i el reresagrari. Així mateix, alguns monjos de Sant Jeroni van arribar a ser artistes destacats: com ara l’arquitecte fra Onofre Trotonda i, sobretot, el pintor fra Nicolau Borràs, que va embellir diverses estances amb taules i pintures muràries, de les quals encara queda una grisalla a l’antic refectori.
A més, Sant Jeroni de Cotalba és un cas excepcional en el patrimoni valencià ja que la majoria dels monestirs medievals van ser destruïts després de la Desamortització. En canvi, Sant Jeroni ha perdurat fins als nostres dies en un estat de conservació excel·lent. Les intervencions efectuades després de l’exclaustració pels seus nous propietaris, la família Trénor, han respectat el seu caràcter; els elements impropis introduïts són pocs, superficials i poden eliminar-se sense afectar l’essencial de l’arquitectura històrica. Tot plegat permet perfectament llegir Sant Jeroni com el monestir que va ser segles enrere, un autèntic testimoni de la història valenciana que ha arribat als nostres dies.
Per aquests motius, és considerat un referent cultural de primer nivell i gaudeix de reconeixement i estima, sobretot a la comarca de la Safor. En ser privat, durant molt de temps es va reivindicar-ne l’obertura al públic per al gaudi de la ciutadania. Les campanyes portades a terme des d’associacions i entitats culturals diverses s’han acompanyat d’estudis historiogràfics i conferències. L’edifici ha inspirat creacions poètiques, fotogràfiques etc. I si no han estat més nombroses ha sigut per les dificultats d’accés a l’interior.
Aquest gran interés que desperta San Jeroni de Cotalba es va veure incrementat en descobrir-hi la cripta dels March dins l’església, amb les despulles funeràries de nombrosos membres de la família, com ara Pere March (gran poeta i pare d’Ausiàs), Isabel Martorel (germana del gran escriptor Joanot Martorell i primera esposa d’Ausiàs March), Peirona March (germana del poeta) i altres membres del llinatge. Cal no oblidar que Joan March, el primogènit de Pere March, abans de partir en pelegrinatge a Jerusalem, va ordenar el seu enterrament al monestir, però el desig es va frustrar en trobar la mort a l’illa de Xipre. Cotalba, doncs, s’ha convertit en un espai privilegiat en el mapa del nostre patrimoni literari i ha esdevingut de lloc de peregrinació poètica. De fet, cada any l’associació Saforíssims i tots els seus simpatitzants acudeixen al monestir fent una marxa a peu a visitar la cripta dels March com a acte central de la programació de la festa del 3 de March, celebrada amb el suport de l’Ajuntament de Gandia per commemorar la data de la mort del nostre gran poeta Ausiàs March.
Així mateix, l’església guarda la cripta familiar dels ducs de Gandia, descendents del llinatge reial d’Aragó, encara pendent d’excavació arqueològica. Segons un manuscrit del segle XVIII del pare Francesc Castillo, monjo de Cotalba, a la cripta hi són soterrats diversos membres de la família, entre ells na Violant, esposa del duc Alfons el Vell i baronesa de Arenós, el seu fill el duc Alfons el Jove i les seues esposes, Maria de Navarra i Violant de Vilarig. Sabem així mateix, d’enterraments de membres cavalleria de l’entorn dels ducs, senyal de l’impacte de la fundació del monestir entre l’estament nobiliari valencià.
La importància del monument, per tant, mereix una protecció absoluta per tal de preservar-lo a les futures generacions, tal com després de més de sis segles ens ha arribat a nosaltres. Tanmateix, els documents aprovats inicialment i actualment en exposició pública en l’Ajuntament d’Alfauir, Homologació del Sector Nord Alfauir i Pla Especial de Protecció del Sector Nord Alfauir, encarregats a un equip redactor encapçalat i signat per l’arquitecte José Manuel Barrera Puigdollers, presumptament destinats a la preservació de Sant Jeroni, presenten un seguit de deficiències, errors i incongruències que passem a exposar a continuació. Per aquest motiu comparesc en aquest tràmit en representació de Saforíssims Societat Literària dins del període establert i formule les següents al·legacions als esmentats instruments de planejament:
EXPOSEM
PRIMERA. En l’«HOMOLOGACIÓN SECTORIAL MODIFICATIVA – SECTOR NORTE ALFAUIR», a la pàgina 22, s’esmenta que l’objectiu del Pla Especial de Protecció és la preservació del monument, i que aquesta pot instar-se de dues maneres:
a) mitjançant actuacions menors, com fins ara, «donde la propiedad y ayuntamiento soliciten ayudas o invierta los resultados de la explotación del cenobio con las acti actividades actuales, derivada de la autorización como terciario especial del art.37.1 del TRLOTUP».
b) mitjançant un acord amb un promotor, «que acometa una propuesta conjunta de preservación y puesta en valor que permita el desarrollo de una actividad productiva de mayor alcance».
En comptes de la primera via, les actuacions menors, que tan bon resultats ha donat fins al dia d’avui, s’ha optat per la segona via, és a dir, l’acord amb un promotor. ¿Què suposa aquesta segona via? Que en el Pla Especial de Protecció se sol·licite un «projecte singular» per a ampliar el Terciari Especial de l’art. 37.1 del TRLOTUP ―en la zona que han definit com a ZRP-PC― a fi d’autoritzar nous usos hotelers amb caràcter compatible i complementari.
Aquesta preferència per l’opció del promotor ―i el rebuig de qualsevol altra opció alternativa viable (de les moltes que en pot haver i que no s’han volgut ni tan sols plantejar)― ha condicionat totalment l’elaboració tant de l’Homologació com del PEP fins al punt que s’ha perdut l’objectivitat i l’equanimitat en la valoració patrimonial del monument i en l’aplicació de la legislació protectora vigent. No hi ha cap altra més intenció que la de facilitar «usos terciarios más desarrollados», és a dir, «la implantación hotelera».
SEGONA. Com diu l’article 39 apartat g de la llei de patrimoni 4/1998 i les seues modificacions, els plans especials han de contindre un Catàleg de béns i espais protegits, el qual s’elaborarà seguint el que disposa l’article 47. Segons aquest article, els catàlegs han de comprendre l’estudi i avaluació de tots els camps d’interés patrimonial i han de ser redactats per equips pluridisciplinars en la composició dels quals participaran, necessàriament, titulats superiors en les disciplines d’arquitectura, arqueologia, història de l’art i etnologia o antropologia.
L’equip redactor d’aquest PEP no integra cap historiador de l’art, ni especialistes en arqueologia medieval, tant del període andalusí com del període feudal, ni d’historiadors especialitzats en l’edat mitjana i moderna. Aquesta falta ha ocasionat mancances importants en el PEP. En conseqüència, les referències històriques, a més de rudimentàries, presenten grans llacunes d’informació, mentre que les descripcions dels béns catalogats són fragmentàries i incompletes. A tall d’exemple només: s’ha omès per complet el paper de Sant Jeroni en la Guerra de les Germanies com a centre operatiu de les forces reialistes abans de la batalla del Vernissa del 25 de juliol de 1521. També hi trobem a faltar l’impacte que va tindre Sant Jeroni en les actituds funeràries de la noblesa i de la cavalleria de l’entorn del duc Alfons el Vell, en el qual es trobava la família March. Cotalba era un monestir aristocràtic, una fundació creada per al sepeli i enterrament exclusiu de la noblesa, almenys en els seus primers temps en paral·lel al protagonisme dels ducs Alfons el Vell i Alfons el Jove. En canvi, amb una mirada romàntica i descontextualitzada, fruit dels desconeixement, l’equip redactor ha deduït funcions que el monestir mai va exercir tal com ells plantegen.
Una de les funcions fonamentals que s’assignen a Sant Jeroni és l’assistencial:
La comprensión de su posición, localización e imagen histórica, permite comprender adicionalmente la dimensión del cenobio, en torno a su otra gran función social desempeñada en su historia, la asistencial; lo hospitalario, el hospicio, el pórtico de los pobres, que alimentaba –desde el horno y el molino del noroeste– a la cantidad de desfavorecidos en cada tiempo, en cada tragedia histórica, en cada revuelta social(p. 4 del PEP).
La concepció de la pobresa i les pràctiques per a socórrer-la van partir un canvi radical des de mitjans del segle XIII, més de cent anys abans de la fundació jerònima. Si fins a aleshores, en efecte, la caritat estava en mans fonamentalment dels monestirs benedictins, amb el desenvolupament urbà van ser altres els que en prendrien el relleu. Els ordes mendicants, en particular franciscans i dominicans, passaren a ser els principals fautors de l’assistència caritativa, i cap a ells van afluir la immensa majoria de donacions i almoines que havien anat a parar fins aleshores a les clausures monàstiques. En paral·lel, els laics també reclamaren la seua participació, i l’afany es va concretar en la fundació d’almoines i confraries, la pràctica testamentària i, sobretot, la creació d’hospitals. Alfons el Vell va ser el fundador de Sant Jeroni, però també de l’hospital de Sant Marc de Gandia. La regla, però, obligava les obres de caritat i per això no van desaparèixer del tot en els vells monestirs o de recent creació. Ara bé, la caritat va ocupar un lloc marginal, a la qual li dedicaven rendes irrisòries, com estudis relatius a Santa Maria de Valldigna posen en relleu. Això mateix va succeir en Sant Jeroni, on els monjos s’havien de dedicar per damunt de tot a la vida contemplativa per arribar a la perfecció evangèlica. El seu ideal era la vida anacoreta, allunyada de la societat. L’alimentació, la roba i el calcer, la lluminària i, sobretot, el manteniment de l’edifici absorbien la gairebé totalitat de les rendes. Els monjos de Sant Jeroni feien almoines des del Pòrtic dels pobres, ja que no es deixava entrar dins la clausura els necessitats. Tan sols acollien excepcionalment algun visitant il·lustre o els mateixos reis Àustria, Felip III i IV, en la seua visita al cenobi. En fi, els monjos no “albergaven” a ningú i seria erroni voler lligar una pràctica marginal amb possibles usos terciaris (donar de menjar, allotjament, descans).
TERCERA. Aquests són alguns dels errors historiogràfics presents en el Catàleg de Béns i Espais Protegits del PEP:
—Hi ha faltes d’ortografia en la transcripció de la làpida fundacional (p. 3).
—Els estils artístics no s’identifiquen correctament, per exemple es considera estil barroc el de les pandes nord i oest del claustre superior perquè van ser construïdes al segle XVII (fitxa C.8.2.3-BIC-PGP). Certament, al XVII l’estil artístic dominant era el barroc, però aquestes pandes imiten l’estil de les pandes sud i est, d’un gòtic tardà, amb nervadures pètries i capitells d’escaiola que de cap manera són d’estil barroc.
—Pel que fa a l’estil gòtic mudèjar que s’ha atribuït al claustre, capella de la Mare de Déu de la Salut, refectori, banys musulmans, torre nord etc., cal esmentar l’obra Història de l’art de la Safor, de Vicent Pellicer i Rocher, que en la pàg. 21 explica que al regne de València no es pot parlar d’estil mudèjar. “Certament, a la península Ibèrica, el mudejarisme és un art que es manifesta als regnes castellans, Aragó i a Portugal. Contràriament, al regne valencià i a la nostra comarca, no podem parlar d’estil mudèjar [···]. Aquest monestir, així com l’orde de Sant Jeroni nascut en aquest país, no tenen res a veure amb els jerònims dels regnes castellans. [···] podem descartar definitivament la suposada influència mudèjar de Guadalupe sobre Cotalba [···].
L’art mudèjar no és limita a la utilització de determinats materials, també implica diferents tècniques de treball integrades en un sistema que els dona una dimensió estètica, com diu Gonzalo Borrás. A Cotalba, com a diferents monuments de la Safor, no es pot parlar d’estil mudèjar, sinó d’un fenomen local “d’una tècnica constructiva hereva del saber fer dels musulmans a l’hora d’emprar el maó i l’argamassa” (opus cit).
—Hi ha una falta de rigor en tota la part històrica del PEP i confusions en la terminologia historiogràfica i en el domini de conceptes diversos. Per exemple, es considera morisca l’alqueria de Cotalba, que està documentada per primera vegada el 1261 com a “Alqueria de Borró”, és a dir, del terme del castell de Borró, tal com queda reflectit en el Catálogo de la documentación relativa al antiguo Reino de Valencia contenida en los registros de la Cancilleria Real. II. Pedro el Grande, (1934) de Jesús Ernesto Martínez Ferrando. L’alqueria es deshabita amb la construcció del monestir a finals del segle XIV, mentre que els moriscos són un fenomen que es produeix a partir de 1521. Per tant, Cotalba de cap manera pot ser una alqueria «morisca», sinó «musulmana» i, més correctament des del punt de vista terminològic «andalusina». I sobre l’origen romà de Cotalba, a falta d’una excavació sistemàtica, prudent i, per tant, definir-la com d’origen “preislàmic”.
—A l’hora de parlar del “cierre murario” del monestir es diu que “su forma y trazado tiene semejanza con las antigues trazas de una alcazaba”. Les alqueries musulmanes es caracteritzaven per l’absència de recintes murallats. Per a la defensa d’atacs, construïen provisionals tanques de fusta, les “barreres” de les quals fa esment el Llibre dels Feits. Les més poblades, posseïen una torre. Una alcassaba, però, és una potent fortificació elevada que domina un nucli urbà. Ho podem dir de Bairén, per exemple. Les restes de Sant Jeroni són murs de cases amb una tècnica de paredat del XIV-XV que podrien ser de l’alqueria, o més aviat de les primers construccions del jerònims, ja que la planta no sembla la típica de les cases musulmanes (p. 6) Per tant, la descripció que es fa en la fitxa de la pàg. 57 i que reproduïm a continuació és un error absolut.
Pero por la arquitectura que lo compone, podemos decir que la torre de poniente tenía una función equivalente a las otras torres originales musulmanas que se integraron en el cenobio, es decir, de vigilancia y protección en cada esquina. Hoy sabemos que el cenobio se encajó en un complejo musulmán bien articulado y que disponía de elementos, relativamente fortificados en sus laterales y vértices. Tal vez por esta razón se previó esta estructura elevada en este ángulo Suroeste, formando parte del cenobio, dado que el resto de torreones eran restos de aquella fortificación originaria previa. Seguramente disponía en origen de almenado, y posteriormente adquirió la conformación palatina que hoy reconocemos, como en muchas otras partes del cenobio.
—A continuació es diu que els “monjos van ser segrestats a Bugia”. Els monjos van ser segrestats a les costes de Xàbia i traslladats al nord d’Àfrica. Està mal redactat i cal ser precisos.
—En la mateixa p. 6 s’anomena el “altozano” de Cot-Alba, on “cot” al·ludiria a una mena de tossal, quan el més probable que Cotalba provinga del llatí cote alba, és a dir, «pedra blanca». En qualsevol cas s’hi haurien d’adduir argumentacions filològiques.
—Es parla de la “Torre Mora”. El fet que les traces de la torre siguen, en efecte, musulmanes, no vol dir que siga anterior a 1388. Com ja hem dit, podien correspondre a estructures defensives instades pels mateixos jerònims. Però, els mestres d’obres i manobres, com tenim documentat en altres zones del país, fins i tot en l’interior d’esglésies, eren musulmans.
—La referència l’AHRV, secció de Clero, suposem que es refereix a l’ARV. Una vegada més, falta de rigor. (p.8).
—Les referències documentals exhumades són un galimaties absolut per manca d’anàlisi d’un historiador professional, a banda errors lamentables de transcripció, com aquest: “Notario Bartholome Dalmany, firmado y dirigido a Berengazy Dares”.
—En 1376 no hi ha cap ducat, perquè la fundació del ducat de Gandia es produeix en 1399. (P. 12)
—Joan de Borja no és el III duc de Gandia, sinó el V, perquè cal comptar-hi a partir del llinatge Aragó. El primer va ser Alfons el Vell, i el segon, Alfons el Jove, i a partir d’ací sumar els ducs Borja, Joan i tota la resta. (p. 13).
—S’esmenta un “obispo de Gata”, que ens ompli d’estupor. El poble de Gata mai no ha tingut cap bisbe. Ignorem a quin bisbe es refereix. (p. 15)
—La identificació de les restes funeràries de Joan Marc en la cripta dels Marc és més que dubtosa. El 1398, data que s’afegeix a la fitxa, va arribar la notícia a Gandia que Joan havia mort a Xipre, en el seu viatge a Terra Santa. No va ser traslladat a Sant Jeroni, perquè així ho hauria fet constar el notari. Per tant, hi ha dubtes sobre l’anàlisi forense no sols de les presumptes despulles de Joan Marc sinó també de la resta dels enterrats a la cripta (p.50).
—Respecte dels banys musulmans cal dir que és un tema a estudiar detingudament per experts. Uns banys s’associen a una madina o ciutat o a un palau. Cal tenir en compte, una vegada més, que perfectament els autors d’aquesta dependència podien ser mestres d’obra musulmans posteriors a la fundació de Sant Jeroni. En qualsevol cas, caldria un arqueòleg expert en arqueologia andalusina per determinar el caràcter i cronologia d’aquesta edificació (p.123).
—El germà d’Alfons el Vell no pot ser “don Jaime”, sinó Jaume d’Aragó (p. 132).
—¿Un “matadero” musulmà? A les alqueries andalusines, les més poblades, pot haver-hi un carnisser, però fins a la data no se sap de l’existència d’escorxadors (p. 204).
Aquests errors de tipus historiogràfic i terminològic denoten un gran desconeixement de la història valenciana en general i en particular de l’edifici. Aquesta forma matussera i gens rigorosa de tractar els temes històrics demostra una incapacitat de l’equip redactor a l’hora de valorar correctament el monestir des del punt de vista històric i estilístic.
QUARTA. Un altre error del PEP fa referència a l’albereda, que uneix la creu de terme amb la “casona” d’accés a Sant Jeroni. En el PEP se l’ha valorada únicament com un recurs natural o paisatgístic, però l’albereda té, també, un valor patrimonial històric que no se li ha reconegut, i forma part del cenobi. Els camins d’àlbers, plàtans o xiprers no són simples ornaments paisatgístics, són elements constitutius dels monestirs i tenen una funció de caràcter espiritual, de recolliment, i simbòlic. El camí d’arbres, precedit per la creu, és una via de trànsit des de l’espai profà i mundanal a l’espai sagrat del cenobi, un camí cerimonial que devia seguir l’ànima com a preparació abans d’accedir a la casa de Déu. Altres monestirs valencians com el de Santa Maria de Valldigna també el tenien i l’han perdut. Per sort el de Sant Jeroni ha perdurat.
CINQUENA. Una altra mancança greu del catàleg del PEP és que no s’ha tingut en compte els elements de caràcter escultòric o ornamental amb interès artístic. No se’ls ha estudiat ni valorat enlloc, ni s’han elaborat les fitxes corresponents en el catàleg, ni una normativa de protecció. Ens referim als escuts (declarats BIC en la disposició addicional primera de la Llei 4/1998 de Patrimoni Cultural Valencià), la làpida fundacional de l’any 1388, els panells ceràmics exteriors (declarats Béns de Rellevància Local en la disposició addicional cinquena de la Llei 5/2007 de modificació de la Llei 4/1998) que s’han deixat totalment de banda, com si no tingueren cap interès patrimonial.
—Hi ha un panell ceràmic de sant Jeroni i la làpida gòtica fundacional a la torre de campanes.
—Un panell ceràmic de Sant Antoni en les cavallerisses.
—La “casona” d’accés de Cotalba té un retaule ceràmic exterior de Sant Jeroni escrivint la Vulgata i un escut de pedra amb les armes del duc Alfons el Vell.
—La portada d’entrada al monestir, en la plaça d’accés, també té un escut de pedra sobre l’arc, a més d’una font gòtica que té un valor escultòric.
SISENA. La grisalla del Sant Sopar pintada per Nicolau Borràs al mur de l’almàssera (per cert aquesta paraula apareix escrita “almàcera”, incorrectament) tampoc ha rebut cap mena de consideració, ni està estudiada ni catalogada ni s’han adoptat mesures per la seua protecció. Nicolau Borràs va ser un important pintor valencià del XVI, deixeble de Joan de Joanes, molt prolífic i reconegut, que va pintar el retaule major de Cotalba (avui al Museu de Belles Arts de València) i altres peces en el monestir avui dia perdudes. Per sort, s’ha conservat el Sant Sopar en l’antic refectori, avui almàssera, que no ha rebut la més mínima atenció i protecció en aquest PEP.
SETENA. El monestir posseeix una abundant mostra de peces ceràmiques de totes les èpoques que no s’han estudiat, ni valorat, ni catalogat, ni s’han establert mesures de protecció. En moltes dependències hi ha paviments i sòcols de gran interès i cronologia diversa, alguns d’una qualitat molt remarcable: el paviment del replà de l’escala gòtica, l’antiga cuina, l’antiga biblioteca, el refectori, les cel·les nobles sud i est, cel·la prioral, el paviment del reresagrari de l’església i d’altres.
HUITENA. Falta catalogar els béns mobles de Sant Jeroni de Cotalba. Es conserva mobiliari en diferents estances. En el refectori hi ha un setial del segle XIX i dues cadires del cor del segle XVIII, a més d’escuts diversos. També hi ha molt de material procedent de les criptes que requereix una catalogació i l’establiment de mesures de protecció. Hi ha a l’almàssera un interessant conjunt de gerres de valor etnològic.
NOVENA. Més greu encara és que el redactat del PEP revela una total incomprensió del que és un edifici històric. Els edificis històrics no són elements congelats en el temps en què es construeixen, sinó que van adaptant-se a les necessitats de nous usos, modes i novetats estilístiques i tècniques a mesura que passen els segles. Cada època pot incorporar noves edificacions o modificacions en les antigues i això no resta interès cultural sinó al contrari, ja que ajuda a entendre la seua evolució històrica, dins del context valencià. De fet, és habitual en tots els edificis històrics que hi haja parts gòtiques, renaixentistes, barroques o neoclàssiques corresponents a diferents etapes constructives, i són una minoria els que no incorporen canvis amb el pas del temps. Altres BIC’s de la Safor com el monestir de Santa Maria de Valldigna, la seu-col·legiata de Santa Maria de Gandia o el Palau Ducal de Gandia presenten també diverses fases constructives i això no els resta en absolut cap valor. L’equip redactor s’atreveix a considerar aquesta realitat com un defecte de Sant Jeroni de Cotalba, de manera que el qualifiquen d’edifici sense originalitat ni identitat:
En general en cada fase de intervención autorizada como actuaciones urgentes en estos últimos años, se han encontrado unas cinco capas superpuestas de obras o intervenciones, lo que da cuenta de su adaptabilidad, pero también de su falta de originalidad e identidad, puesto que lo que observamos hoy, es resultado de todas esas adaptaciones funcionales, organizativas, distributivas y materiales asociadas, durante su vida útil (p. 49 del Catàleg del PEP).
Totes aquestes etapes evolutives de l’edifici tenen valor cultural, tant la gòtica i la renaixentista com la barroca i la neoclàssica, i de cap manera desmereixen el monument. A més, les obres efectuades després de l’exclaustració també tenen interès històric. La família Trénor va deixar la seua empremta en l’edifici, i aquesta etapa també s’ha de saber valorar d’una forma correcta. Majoritàriament van ser reparacions superficials o obres d’embelliment. Per tant, no introduïren alteracions estructurals que perjudicaren de forma substancial els valors culturals de l’edifici. Els elements impropis són pocs i fàcilment eliminables en la major part.
Aquesta incomprensió de l’edifici històric ha donat lloc a una mirada despectiva per part de l’equip redactor envers el valor patrimonial de Sant Jeroni de Cotalba, que és un edifici únic i original en la seua singularitat. A més, posseeix una identitat pròpia inqüestionable i clarament reconeguda, resultat de segles història monacal, i per aquest motiu va ser declarat Bé d’Interés Cultural. De fet, en la descripció de la fitxa de l’Inventari de Béns Culturals diu que: “es tracta d’una de les construccions monàstiques més notables de la Comunitat Valenciana, fet que es veu accentuat per la diversitat estilística del conjunt que, arrancant d’una primitiva estructura gòtica medieval es desenvolupa fonamentalment des del segle XVI al XVIII”.
DESENA. Tant al document d’Homologació com, sobretot al PEP, es parla de forma reiterada de la intenció de preservar el monument i de posar-lo en valor. No obstant això, aquesta “bona voluntat” desapareix en les parts amb eficàcia normativa, com el catàleg de proteccions de caràcter patrimonial. Els graus de protecció general aplicats als diferents elements catalogats són excessivament baixos, i no protegeixen ni garanteixen la conservació dels valors patrimonials.
En les 49 fitxes del catàleg del PEP de la Secció Patrimoni Cultural s’afirma que té interès la totalitat de l’element catalogat i que és un element a conservar. I, certament, tot el monestir en totes les seues parts i dependències té valors històrics, artístics i arquitectònics o arqueològics que requereixen la seua conservació. Els components impropis són pocs (ja que, fins ara, l’edifici s’ha intervingut amb cura i s’han respectat bastant els seus valors) i no hi ha alteracions importants. És justament això el que el converteix en un monument tan extraordinari.
Com hem dit, les 49 fitxes corresponen a espais, elements o edificacions del monestir els valors dels quals es presenten de manera generalitzada. A més, els seus components principals tenen interès de cara a la conservació i caràcter material. I els components impropis són irrellevants o minoria. De tot plegat s’infereix que la protecció que els correspon seguint la legislació vigent ha de ser INTEGRAL.
No obstant això, de les 49 fitxes que té el catàleg del PEP en la secció de Patrimoni Cultural n’hi ha:
—10 fitxes amb protecció general INTEGRAL
—24 fitxes amb protecció general PARCIAL
—1 fitxa BRL protecció general PARCIAL
—6 fitxes amb protecció general AMBIENTAL
—8 fitxes amb protecció general TIPOLÒGICA
Si atenem a la definició de les proteccions que aporta l’annex VI de la LRLOTUP, la protecció PARCIAL s’ha d’aplicar quan els valors apreciats es presenten sols en algunes parts de l’element o conjunt catalogat, la qual cosa suposa també que sols alguns dels components principals de caràcter material tindran interès per a la conservació. Altres poden tindre interès ambiental o tipològic, o no tindre interès o ser impropis. Tanmateix, en les 24 fitxes de protecció PARCIAL s’inclouen elements tan importants com la torre de campanes gòtica, l’església, el menjador de profundis gòtic, l’escala gòtica, l’antiga cuina, l’escala Arma Christi, la biblioteca, les cel·les nobles, la cel·la prioral, el refectori i la sala d’armes, els claustres gòtic i renaixentista (excepte les pandes sud i est), la creu de terme i altres. Totes les sales més nobles i magníficament conservades des del punt de vista dels seus valors culturals reben en aquest catàleg una protecció PARCIAL.
Quines parts se suposa que no s’han de conservar en unes construccions gòtiques, renaixentistes, barroques o neoclàssiques que no tenen components impropis? En les fitxes no s’indica quines són les parts que no tenen valors a conservar perquè, de fet, no n’hi ha cap. Per què aquest interès de protegir tan sols algunes parts? I quines parts són les que es poden desprotegir davant d’una pràctica absència de components impropis?
Pitjor encara és el cas d’aquelles estances o edificacions del monestir a les quals s’ha adjudicat una protecció general AMBIENTAL, que són: el pati de Tarongers (amb les façanes gòtiques del claustre, un aljub del temps de la duquessa Maria Enríquez i uns banys), una bassa de reg (que segons la fitxa destaca per la seua gran qualitat de solucions constructives), el jardí romàntic (obra excel·lent del paisagista Jean Claude Nicolás Forestier amb un estany, un pont i una font), el jardí dels frares (amb font en l’arcada i escales), la plaça d’accés amb la font gòtica i la façana principal amb escut (BIC per llei) o el pati Nord. A pesar que es diu a les respectives fitxes que els valors que tenen tots aquests elements es troben en la totalitat del bé i, per tant, són a conservar, i impliquen també la seua materialitat, incomprensiblement, se’ls ha adjudicat una protecció que no afecta cap component material concret, només algunes característiques morfològiques de l’ambient. Això significa, per tant, que només amb aquest tipus de protecció corren el risc de la seua pèrdua irreparable.
És d’una incongruència flagrant.
Encara menys sentit té aplicar una protecció TIPOLÒGICA a la casa d’accés al monestir, del segle XIV, que presenta l’escut d’armes d’Alfons el Vell (declarat BIC per llei) i un retaule ceràmic exterior (BRL). En la fitxa s’indica que té interès la totalitat de l’edificació, que s’ha de conservar, que té valor material i en conseqüència li correspon una protecció INTEGRAL. Com es poden protegir només les característiques tipològiques de l’edificació? El mateix passa amb la Casa dels Mossos (del segle XVI, a conservar, amb caràcter material), el cementeri dels monjos (dins del cementeri hi ha les restes funeràries dels monjos i tampoc s’han protegit de cap manera), el pòrtic dels pobres, l’alqueria musulmana i altres.
En resum, el grau de protecció de les edificacions, espais i elements del monestir no s’ha aplicat seguint les indicacions de les definicions establertes per la llei. Com l’equip redactor justifica aquests nivells de protecció? Senzillament fa una “Aplicación específica” dels graus de protecció, és a dir, una reinterpretació de la llei amb criteris subjectius, exposats a la pàgina 49 del catàleg. Així, s’hi afirma que el grau de protecció no s’ha aplicat en funció dels valors que tenen els elements a protegir, com diu el LRLOTUP, sinó en funció de les obres futures que volen realitzar-se.
—Sols en els espais intervinguts i ja consolidats (que no necessiten obres futures), o en elements decoratius dispersos, s’ha aplicat una protecció INTEGRAL.
—En aquells espais que necessiten algun tipus d’intervenció (o en els quals convé fer obres per algun motiu) s’ha aplicat protecció PARCIAL (amb l’argument de la possible troballa en les obres futures d’elements més “singulars”, de “major valor” i diferent materialitat):
La protección parcial permitirá identificar la materia más singular y trabajar a partir de su mejor conocimiento y estado, identificando que elementos disponen de mayor valor patrimonial y su rescate si fuera possible (p. 49 del catàleg).
Aquest argument és molt perillós. En primer lloc, perquè el punt de vista a l’hora d’identificar “la singularidad” i “el mayor valor patrimonial” es deixa al criteri de l’arquitecte de torn, que pot diferir absolutament d’un professional a un altre, i del projecte que es vulga fer al monestir. En segon lloc, perquè es valora l’arquitectura històrica amb una completa arrogància, des d’una mirada de superioritat del segle XXI respecte les obres que van fer els monjos de Sant Jeroni, en pensar que es pot triar i seleccionar segons el gust actual i segons la nova funció que volen donar a l’edifici. L’equip redactor afirma que això suposarà una “millora” des del punt de vista patrimonial, cosa completament qüestionable.
És fals que no es puga aplicar una protecció INTEGRAL en els edificis, o parts de l’edifici, que encara no s’hagen intervingut, ja que la gran majoria d’edificis històrics han passat per diferents etapes constructives i això no és inconvenient per aplicar una protecció INTEGRAL si els valors es presenten de manera generalitzada, tal com diu la llei. De fet, hi ha molts edificis històrics amb una protecció Integral dins l’Inventari del Patrimoni Cultural Valencià. La protecció no ha d’aplicar-se en funció de les obres futures ni de troballes hipotètiques, sinó dels valors presents en els béns. Per altra banda, si un element barroc o neoclàssic té més o menys valor que un altre gòtic, també és una qüestió a debatre. Qui ha d’establir la valoració del que cal o no conservar en els espais amb protecció Parcial de Sant Jeroni? Quina garantia hi ha que s’actuarà correctament per a protegir els valors patrimonials en absència d’una normativa que ho establisca amb claredat? Quines parts sí i quines no, quan tots els components tenen valors a preservar? La normativa no pot deixar-se oberta a possibles eventualitats i criteris subjectius, encara menys als interessos de les obres futures. Ha de ser objectiva i ha d’ajustar-se a la legislació.
—Els criteris que justifiquen la protecció TIPOLÒGICA són inconsistents, com ara que siguen espais sense coberta o que estiguen en la perifèria del cenobi, o simplement no s’aporten. La cisterna del segle XVI es justifica amb protecció Tipològica pel fet que els seus murs de 1505 són més baixos que la cota actual. Però això no té res a veure amb la definició de protecció Tipològica de la LRLOTUP.
—Igualment, s’ha aplicat protecció AMBIENTAL al Pati de Tarongers, a la Cisterna-Bassa, a la plaça d’accés, al pati Nord i als jardins sense tindre en compte els seus elements materials d’interés històric o arquitectònic, escuts, fonts i altres.
Amb aquest criteri d’aplicar els nivells de protecció en funció d’obres futures, s’obri una porta molt perillosa que pot perjudicar greument els valors de l’edifici, ja que no existeix cap control ni cap seguretat del que es conservarà i del que se suprimirà. La protecció Parcial, Ambiental i Tipològica que s’ha aplicat al 80% de les fitxes del catàleg de béns patrimonials, deixa una via ampla, lliure i fàcil per a fer una profunda transformació a conveniència del nou ús “Terciari Hoteler” mentre els valors patrimonials queden desprotegits i en risc de destrucció irremeiable.
ONZENA. De la mateixa manera que en el Catàleg de béns i espais protegits el grau de protecció dels elements i espais de Sant Jeroni és massa baix (i no en garanteix la conservació patrimonial), els tipus d’intervenció o actuació establerts no garanteixen de cap manera la conservació dels valors patrimonials perquè s’han minimitzat les actuacions de Manteniment i de Restauració a favor de la Rehabilitació generalitzada. El manteniment i la restauració s’han rebutjat, no perquè no hi haja elements o edificacions que pels seus valors i estat la requerisquen, sinó perquè es considera que la funció d’aquests elements no acoblarien amb la nova funció prevista (hotelera):
Tal escenario es poco aplicable al Monasterio, cuyas transformaciones sucesivas en su vida útil, solo ha confinado lo originario a lo protegido integralmente y cuya función acople con la función compatible prevista. Lo cual reduce su aplicabilidad (p. 50).
Si en les fitxes del Catàleg s’indica que als edificis o parts del monestir amb protecció Parcial (que, recordem-ho, són la gran majoria) s’intervindrà fent rehabilitacions, tanmateix en pàgina 50 l’equip redactor ha introduït una “Aplicación específica” dels tipus d’actuacions del LRLOTUP, en la qual es diu:
En la protección parcial se podrán dar los casos: cuando el estado es aceptable y se adecuan los espacios y materia a la función que se pretenda introducir para preservar el conjunto primará la rehabilitación; conociendo que tal actuación si se da de manera generalizada al inmueble es para dotarla de un uso adicional general. Y si su estado es deficiente, presenta roturas o patologías serias, su funcionalidad es deficiente o inadecuada, las actuaciones serán fundamentalmente de acondicionamiento para integrar tal función adicional. En los elementos constructivos ruinosos, muy deteriorados o de menor relevancia (especialmente periféricos al cenobio), las actuaciones serán preferiblemente de acondicionamiento cuando el elemento o conjunto tenga una Protección tipológica. Los que interfieran la función pretendida y carezcan de elementos patrimoniales reconocibles, o correspondan a periodos modernos podrán ser eliminados (p. 50)
Aquesta aplicació específica significa que tant si les edificacions del monestir estan en perfecte estat com si presenten deficiències, queden absolutament subordinades a l’ús Terciari Hoteler, amb la qual cosa es dinamita l’esperit de la Llei de Patrimoni. Dit d’una altra manera, la Rehabilitació té per objectiu dotar l’arquitectura “de un uso adicional general”, i no preservar els valors patrimonials del monument. Independentment del valor dels béns i espais catalogats, si aquests no s’adeqüen a les funcions hoteleres, es podran fer canvis en l’aspecte o en la funcionalitat. És obvi que el monestir de Sant Jeroni, d’entrada, no s’adequa a l’ús Terciari Hoteler,perquè cap dependència, incloses les cel·les dels monjos i el Portic dels Pobres, mai va tindren funcions d’aquesta índole.
Per altra banda, encara que en les fitxes de protecció parcial s’indica en totes elles que el tipus d’intervenció serà Rehabilitació, en la lletra menuda de l’aplicació específica s’autoritza a fer obres de Condicionament “si la funcionalidad es deficiente o inadecuada”, cosa que permet transformacions molt profundes.
DOTZENA. Molts espais del monestir s’han agrupat en una sola fitxa encara que tenen identitat pròpia, cronologia històrica i característiques arquitectòniques i estilístiques diferenciades. No hi ha cap justificació per a no fer-los una fitxa individual a fi de protegir-los de forma efectiva, ja que són totalment singulars. Per exemple:
—El “Grupo edificatorio formado por el acceso, la procura, la barbería, la cocina, la celda prioral y su torre”. En la fitxa C.3-BIC-PGP han col·locat cinc elements diferents amb una cronologia que va del XIV al XVIII.
—El mateix passa en la fitxa C.6-BIC-PGP, on s’han encabit diverses estances que haurien de tractar-se individualment perquè són diferents en característiques, funció o intervencions. Es tracta del “Grupo edificatorio formado por el área de servicios, la biblioteca, el archivo y las salas anexas, incluyendo la cambra”, que ocupa tota l’ala nord del claustre.
—Igualment en la fitxa C.6.2-BIC-PGP s’ha catalogat junts espais diversos que requereixen atenció individual: “Ampliación celdas Este (1ª y 2ª ampliación)”. Són cinc sales diferents que inclouen espai comú central amb llar, més una escala del segle XIX.
—Exactament el mateix passa amb la fitxa C.6.3-BIC-PGP que correspon a les quatre cel·les nobles de la panda sud, (amb cronologia del segle XVII algunes, altres del XVIII i altres reformades en el XIX).
—El cas es repeteix en les cel·les de la panda est del claustre, identificades com “Antigua celda Prioral i dormitorios anejos” fitxa C.6.4-BIC-PGP, que són les cel·les més nobles, datades del segle XVI i que van acollir els reis Felip III i Felip IV en la seua visita a Cotalba. Per la seua singularitat i gran valor històric requereixen una fitxa individual.
—En la panda sud del claustre superior, fitxa C.8.2.2-BIC-PGI, hi ha elements singulars que caldria que foren fitxats individualment perquè des del punt de vista estilístic són completament diferents. Ens referim a les portades. Una és gòtica, en canvi l’altra presenta un llenguatge clàssic, que incorpora columnes corínties sobre unes bases de formes vegetals enroscades i un entaulament denticulat sobre un arc rebaixat, de cronologia i estil diferents al gòtic tardà predominant en tota la panda. Apareixen en fotografia però no s’han catalogat.
—La fitxa C.12-BIC-PGT “L’Alqueria con su torre” té el mateix problema. L’alqueria de Cotalba presenta construccions i espais diversos que mereixen un tractament individualitzat perquè tenen cronologia, morfologia, materials, funcionalitat diversa i no es poden ajuntar tots en una sola fitxa, requereixen una catalogació més rigorosa. A banda que, com ja hem indicat anteriorment, l’apartat de referències històriques i el de la descripció estan plens d’errors greus.
—El mateix passa amb el refectori i la sala d’armes. Són dues estances amb identitat i cronologia pròpia i completament diferents entre elles. No hi ha cap justificació per a unir-les en una sola fitxa. C.7-BIC-PGP. La sala d’armes era una sala d’estudi dels monjos vora la biblioteca, que els Trénor van adaptar a l’ús i característiques actuals. En canvi, el refectori està en la planta baixa amb accés des del claustre gòtic. Va funcionar com a hospital i després de refectori. En el segle XVIII uns mestres italians construeixen la volta de canó i tapen els arcs gòtics i, en el XIX els Trénor hi edifiquen l’escala imperial i li donen l’aspecte actual.
En resum, el Decret 93/1994 ,de 24 de maig del Govern Valencià, destacava els grans elements que componen bàsicament el BIC de Sant Jeroni. Però un Catàleg de béns i espais protegits ha de contenir exhaustivament tots els elements amb valor patrimonial. Per tant, cal una catalogació individualitzada de cada bé o espai que tinga valors propis diferencials per tal d’aplicar els nivells de protecció i tipus d’intervenció adequats, segons el cas, de cara a la seua preservació present i futura.
TRETZENA. En la fitxa C.7-BIC-PGP es considera element impropi tot allò que va aportar la reforma neoclàssica del refectori i també la reforma del segle XIX.
ELEMENTOS IMPROPIOS: En el Refectorio, la escalera imperial, la chimenea francesa del s.XIX, bóveda, acabados y revestimientos de finales del s.XVIII. En la Sala de Armas, eliminación de un muro de carga intermedio , modificación de la fachada con huecos neogóticos, disposicón de dos vigas metálicas para cubrir el espacio, tabicado de huecos y revestimientos (p. 95 del Catàleg del PEP).
Aquesta idea de considerar que només el gòtic és un estil apropiat, per ser el primer, i menysprear la resta d’estils, és molt qüestionable i posa en evidència una estretor de mires i una incomprensió envers l’arquitectura i el llegat històrics. El monestir presenta diversos estils, testimoni de la seua evolució secular, i és aquesta diversitat la que configura la seua identitat. Tots aquests elements tenen valor patrimonial.
Cal fer una reflexió davant d’aquesta voluntat d’eliminar tot allò que no siga gòtic. Aquesta pretensió de “puresa estilística” que es pretén aconseguir (i que mai no ha tingut Sant Jeroni) no retornarà el refectori primigeni (cosa impossible perquè no hi ha volta enrere amb el pas del temps). Únicament es podrà construir un refectori del segle XXI, aconseguit a costa de seleccionar una part del primitiu edifici (els arcs) i d’esborrar tots els altres components històrics del monument que no encaixen amb projectes futurs. El refectori que té avui Sant Jeroni de Cotalba és el producte autèntic de la seua història i amb la seua diversitat guarda una harmonia estètica. Si el refectori es “depura”, la nova versió resultant potser retornarà a la vista els arcs gòtics, però tota la resta d’acabats seran del segle XXI, i haurà perdut tots els elements patrimonials històrics, com ara la volta clàssica, la font de pedra, la llar o el sòcol ceràmic. Així es destruirà la seua identitat històrica, i haurà perdut l’autenticitat.
Què té més valor patrimonial: el monestir que van edificar els monjos i van conservar i embellir els Trénor o el nou edifici adaptat al gust del segle XXI i als interessos de futurs projectes? Des del punt de vista històric i artístic no hi ha cap dubte. En tot cas, abans d’emprendre actuacions irreversibles, caldria el consens de diversos especialistes en història, història de l’art, història de la literatura, arqueologia i arquitectura que aportaren la solució més adequada i respectuosa amb el que històricament ha estat el refectori per a evitar la pèrdua patrimonial.
CARTORZENA. Sant Jeroni de Cotalba, a més del seu valor històric, artístic, arqueològic, arquitectònic, i etnològic té un extraordinari valor des del punt de vista literari pel fet de ser l’edifici que alberga la cripta amb les restes funeràries de la família March. Ausiàs March és una figura de rellevància universal per ser el gran renovador de la poesia medieval en “deixar a part l’estil dels trobadors”. La seua obra excel·leix entre tota la poesia europea, no de bades el segle XV es considera el Segle d’Or de les nostres lletres. A més, va contribuir decisivament a modernitzar la poesia castellana en el pas de l’edat mitjana al Renaixement, ja que va exercir una clara influència en la poesia d’autors com Juan Boscán, Garcilaso de la Vega, Gutierre de Cetina, Fernando de Herrera i Jorge de Montemayor. Alguns estudiosos, com López Casas, creuen apreciar també la influència de March, de manera més indirecta, en Francisco de Quevedo.
En la cripta es van trobar les despulles funeràries de Pere March, pare d’Ausiàs i poeta així mateix d’un gran prestigi literari. També les d’Isabel Martorell, esposa d’Ausiàs i germana de Joanot Martorell, autor de Tirant lo Blanch, la gran novel·la cavalleresca que Cervantes va lloar dins del Quixot, destacant les seues qualitats literàries. I molts altres membres del llinatge March. A més, a la cripta hi havia restes materials d’aixovar d’indubtable interés cultural. Aquestes despulles funeràries i tots els béns mobles pertanyents a la cripta, són part integrant del BIC i han de rebre la protecció corresponent.
Per altra banda, cal posar en relleu que les despulles funeràries formen part del llegat d’Ausiàs March, un llegat que té, a més del caràcter material, un caràcter de bé cultural immaterial com a expressió de les tradicions del poble valencià i que potencien l’ús del valencià, tal com s’expressa en l’article 1 de la llei de Patrimoni cultural valencià.
Per tots aquests motius, Sant Jeroni de Cotalba és un dels més destacats referents vinculats al patrimoni bibliogràfic i a la literatura, amb un gran potencial com a recurs cultural i turístic i encara pendent de posada en valor per al gaudi de la ciutadania. Però en el PEP en cap lloc es fa referència a aquestes despulles com a béns patrimonials, ni s’aporten informes sobre els seus valors materials ni immaterials, ni es cataloguen. S’esmenten breument i s’obliden sense donar-hi la menor importància.
A hores d’ara la cripta està buida, les despulles estan a la Universitat de València fora del seu àmbit. Tampoc s’ha previst de cara al futur mesures de preservació i de posada en valor. A l’església, on hi ha la cripta, se li ha donat una protecció PARCIAL i s’hi ha autoritzat obres de Rehabilitació que de cap manera garanteixen l’adequada protecció ni la conservació. No hi ha cap garantia que aquestes restes tornen al seu lloc d’origen i reben la protecció patrimonial que es mereixen, com a element patrimonial fonamental de la cultura valenciana i com a part del BIC. Si la Llotja de la Seda (obra de Pere Compte, el més destacat mestre pedrapiquer del seu temps) és l’edifici que millor representa l’esplendor econòmic i comercial del regne de València durant el segle XV , Sant Jeroni de Cotalba és el principal referent del prestigi del Segle d’Or de la nostra literatura, en albergar la cripta i el llegat dels March i dels Martorell (no és casualitat trobar-hi també el treball de Pere Compte al claustre del monestir). Sant Jeroni esdevé, gràcies a aquest llegat literari, un dels béns patrimonials que millor representen la cultura valenciana.
El PEP ignora la importància de Sant Jeroni de Cotalba com a gran referent de la nostra llengua, cultura i identitat valencianes i oblida el llegat dels March, deixant-lo en greu perill de pèrdua irremeiable. Una vegada més, es posen de manifest les conseqüències de la falta d’historiadors de la literatura (o simplement de professionals amb un mínim de coneixement i estima de la cultura valenciana) que valoren correctament aquest patrimoni. Aquest error flagrant s’ha solucionar inexcusablement.
QUINZENA. En el Pla Especial de Protecció, com també en l’Homologació, es reclama per a la ZRP-PC (el complex monàstic) una nova qualificació de Terciari Hoteler, condicionada a l’autorització per part de la Conselleria de Cultura de projecte singular d’acord amb l’article al art.39.2.b) de LPCV modificada:
Ello no es óbice para que, –manteniendo el carácter rural genérico del Sector– en la edificación específica Monumental, a través del Plan Especial de Protección siguiente, se permitan como autorizados o compatibles los usos terciarios más desarrollados. Es decir, terciarios singular TER HTL conforme el art. 39.2.b) de la LPCV modificada 5/2007. Lo que significa que podría autorizarse a través de una actuación singular que garantizase la preservación completa del complejo monumental (pp. 18-19).
Aquesta petició d’aplicació de l’article 39.2.b) de LPCV posa de manifest que el projecte s’aparta clarament d’allò que la legislació de patrimoni estableix de forma ordinària per a la preservació dels BIC’s i es necessitauna situació d’excepcionalitat. Si, com es repeteix fins a la sacietat, aquest PEP tinguera per prioritat la preservació del monument, no caldria un projecte singular.
Per quin motiu s’hauria de concedir aquesta autorització singular?
—El projecte d’ús terciari hoteler no millorarà de cap manera la relació del monument amb l’entorn territorial (ja que la relació és bona i si necessitara alguna millora cabria dins de la normativa de la Llei 4/1998 de PCV, i no requeriria l’article 39.2b). En tot cas, pot empitjorar-lo tal com es planteja en el PEP.
—Tampoc s’evitarà usos degradants perquè els usos actuals del monestir no ho són en absolut, són molt dignes, i aquest usos afavoreixen un ritme de consolidació que permet la conservació dels valors patrimonials i la conservació de la identitat del monestir.
—No es pot considerar una actuació d’interés general sinó exclusivament privat i en benefici únicament dels propietaris i de l’empresa interessada en l’operació. En canvi, la ciutadania perdrà els valors patrimonials i el dret de gaudir-los.
—No es pot tampoc considerar un projecte singular rellevant, ja que pot suposar la desaparició de bona part dels valors culturals de Sant Jeroni a causa de la rebaixa dels nivells de protecció introduïts en aquest PEP. A més, la minimització d’obres de manteniment i restauració per afavorir la rehabilitació hotelera permet introduir canvis dràstics, que encara dificulten més la conservació dels valors històrics i artístics si no els destrueixen. Tot això, junt amb l’oblit i perjudici del patrimoni vinculat al llegat material i immaterial dels March.
Encara més preocupant és el que diu el PEP a la pàgina19:
No obstante el uso TR-HTL puede requerir construcciones de servicio, infraestructuras, complementarios, cuyas características no son homologables desde la perspectiva constructiva, histórica, cultural y patrimonial con las edificaciones existentes.
És a dir, que el projecte requerirà edificacions incompatibles amb els valors patrimonials del monument, i es pretén construir-les dins de l’àmbit de protecció patrimonial, en un espai que no és urbanitzable i que el PEP ha requalificat per a poder-les fer si se’ls concedeix el “projecte singular”. Per si no fora prou amb la profunda transformació que pot causar la implantació hotelera sobre el monument històric, es preveu construir edificacions dissonants respecte de la caracterització pròpia del conjunt i infraestructures noves de caràcter impropi. Tot plegat alterarà la planta de l’edifici, perjudicarà els valors patrimonials i distorsionarà la contemplació del BIC (per molt que es tracte d’ocultar-les).
Aquesta és la mostra definitiva que aquest PEP posa en gran perill el futur del monestir de Sant Jeroni de Cotalba, i que no pot acollir-se a l’article 39.2.b, perquè el perjudici del patrimoni no pot considerar-se un projecte singular rellevant. Finalment, hi ha un perill ulterior. Si l’article 39.2b s’aplica al monestir de Sant de Cotalba, s’obri la porta per a concedir-lo a la resta de BIC’s que ho sol·liciten. No creiem que siga el més convenient ni ètic per a la conservació i gestió del patrimoni cultural valencià.
Exposades aquestes al·legacions,
SOL·LICITEM:
PRIMER. Sant Jeroni de Cotalba requereix un Pla Especial de Protecció que realment tinga per objectiu la preservació del seu patrimoni cultural. Cal un document que establisca normes de protecció reals que, des de l’esfera urbanística, donen una millor resposta a la finalitat d’aquelles normes establides en la declaració de BIC en el Decret 93/1994, de 24 de maig del Govern Valencià, i que regulen amb detall els requisits a què han de subjectar-se els actes d’edificació i ús del sòl i les activitats que afecten els immobles i el seu entorn de protecció. L’objectiu ha de ser la conservació, consolidació i acreixement dels valors culturals tal com es detalla en la legislació vigent.
SEGON. Demanem que els usos que s’autoritzen en el Pla Especial de Protecció siguen aquells que permeten la conservació, gestió i millora dels seus valors culturals per a benefici col·lectiu.
TERCER. Considerem un abús que l’ús Terciari Hoteler vulga aplicar-se a tota la immensa àrea de 33.936,35 m2 que s’ha classificat com a Zona Rural Protegida Patrimoni Cultural. Aquest macrohotel tindrà un greu impacte en una zona rural i patrimonial. En tot cas, els usos hotelers haurien de limitar-se a aquells espais o dependències del monestir on les transformacions que requereix el canvi d’ús no perjudiquen els valors patrimonials de l’edifici que, com ja hem dit, s’han conservat de manera excepcional.
Per tant, demanem que, per tal de preservar els seus valors, les següents edificacions i dependències de Sant Jeroni es mantinguen al marge de l’ús Terciari Hoteler i continuen amb els usos que ja tenen actualment. En tot cas, cal que s’incoporen usos didàctics i museístics que permeten una gestió i un acreixement dels seus valors patrimonials de forma respectuosa. Les dependències i elements són: la torre de campanes, l’església, el grup edificatori format per accés, procura, barberia, cuina, cel·la prioral i torre, menjador de profundis, escala Arma Christi, escala gòtica d’accés, sala capitular (capella de la Mare de Déu de la Salut), almàssera, claustre superior i inferior, refectori, cel·les nobles sud i est, pati dels Tarongers amb cisterna i banys musulmans i “casona” d’accés.
Aquestes estances del monestir presenten valors patrimonials de manera generalitzada, tots els seus components tenen interès de cara a la conservació i caràcter material, amb molt pocs elements impropis. Requereixen, per tant, la protecció INTEGRAL i només l’autorització d’intervencions de MANTENIMENT o RESTAURACIÓ per a la seua preservació real.
En tot cas, donada la gran extensió de l’àrea delimitada per l’equip redactor, encara quedaran moltes parts i edificacions del monestir disponibles per a dedicar-les a una “activitat productiva de mayor alcance”.
QUART. Demanem que no s’aplique a Sant Jeroni l’article 39.2.b ni s’autoritze cap projecte singular perquè, tal com s’ha plantejat en el PEP, perjudicarà els valors patrimonials de l’edifici amb les transformacions que requereix el canvi d’ús, i també amb la construcció d’edificacions i infraestructures no homologables amb el patrimoni cultural, és a dir, dissonants, que trencaran l’estructura arquitectònica, les característiques de l’ambient i la silueta paisatgístic. La legislació de patrimoni cultural s’ha d’aplicar de forma igualitària a tots els béns d’interés cultural, i no crear situacions de greuge comparatiu.
CINC. Elaboració d’un Catàleg de béns i espais protegits tal com exposa la llei 4/1998 de PCV i LRLOTUP, amb un equip redactor multidisciplinar que incorpore historiadors, historiadors de l’art i la literatura, arqueòlegs especialitzats en el període andalusí i feudal, competents en les múltiples àrees de coneixement que requereixen els diversos valors culturals que té el cenobi.
SIS. La realització d’estudis i informes previs a la catalogació capaços d’explicar, identificar i interpretar tots els valors patrimonials del monument. Sant Jeroni té un interés excepcional pel fet d’albergar la cripta dels March i el seu llegat funerari, d’un inestimable valor històric i literari. És imprescindible la posada en valor del llegat patrimonial de la cripta dels March en l’interior de l’església, cosa que implica el retorn de les despulles dels membres dels llinatge on van ser soterrats. Donada la seua importància, requereixen un projecte museístic i una gestió particularitzada que potencien el llegat dels March com a recurs didàctic, museístic i turístic. Per tant, cal incorporar al PEP els usos museístics, expositius i didàctics que no s’han tingut en compte.
Els March, com a llinatge senyer de la cultura i la literatura dels valencians, mereixen un tractament singular, vinculat a la història del monestir i del seu fundador. El seu valor material i simbòlic pot fer de Sant Jeroni un centre privilegiat de la cultura i la memòria col·lectiva dels valencians i les valencianes.
A més, el llegat dels March té un valor immaterial com a expressió de la cultura valenciana i com a element de potenciació de l’ús del valencià que cal estudiar, protegir, catalogar i potenciar.
SET. Afegir l’albereda com a element de valor patrimonial pel seu significat històric i simbòlic, i que siga considerada com a element integrant del BIC, vinculada a la creu de terme. Per tant, s’haurà de catalogar i protegir d’acord amb aquest valor patrimonial.
HUIT. Catalogació i protecció dels escuts i panells ceràmics exteriors i altres elements esmentats enla disposició addicional primera de la Llei 4/1998 de Patrimoni Cultural Valencià. Catalogació així mateix de la làpida fundacional i els panells ceràmics interiors.
NOU. Estudi del conjunt de ceràmiques tan divers que té el monestir en paviments, sòcols i altres parts, per tal de catalogar-lo, protegir-lo in situ de cara a la seua conservació futura d’acord amb els seus valors culturals.
DEU. Inventari, estudi i catalogació dels béns mobles del monestir: peces ceràmiques o pictòriques, mobiliari, gerres, escuts, armes i demés elements. I la protecció de cara a la seua conservació futura d’acord amb els seus valors culturals.
ONZE. Incorporació a la catalogació dels valors històrics i artístics (molt precaris i malinterpretats en aquest PEP) com a valors fonamentals del patrimoni cultural. Partint d’aquests valors, que es plantege una imatge del monestir respectuosa amb la seua diversitat estilística, producte de l’evolució secular, des d’una mirada positiva que accentue la rellevància del monument, i no al contrari.
Els coneixements històrics i artístics són fonamentals per a la correcta avaluació de les virtuts del monument, i imprescindibles per a evitar “depuracions artístiques” empobridores que només són producte d’una mirada reduccionista del llegat històric.
DOTZE. Posar de manifest en les parts amb eficàcia normativa la voluntat de preservació del monument, únic objectiu legal d’un Pla Especial de Protecció.
Aplicació dels nivells de protecció dels béns patrimonials dins del catàleg seguint les definicions establertes en el Model de fitxa de la LRLOTUP i aplicació de la protecció INTEGRAL a tots els elements i espais que pels seus valors la requerisquen, com ara: la torre de campanes, l’església completa amb els cors, reresagrari i criptes, el menjador de profundis, l’escala Arma Christi, l’escala gòtica, l’almàssera, les cel·les nobles sud i est, la cel·la prioral, el refectori, els claustres inferior i superior complets, els banys musulmans, la cisterna de Maria Enríquez, el Pati dels Tarongers, la creu de terme gòtica, la font gòtica, la “casona” d’accés, el jardí romàntic i el jardí de frares (ja que pràcticament no tenen components irrellevants o impropis) i tota la resta d’elements i edificacions del cenobi els valors dels quals es presenten de manera generalitzada en l’element, cosa que implica que la majoria dels seus components principals tenen interès de cara a la conservació i, a més, posseeixen un caràcter material. Sols així es podrà assegurar la preservació real del monestir i la transmissió dels seus valors a les futures generacions.
TRETZE. Indicar quins són els elements a conservar i quins són els components considerats irrellevants o impropis en les fitxes del catàleg, especialment en els de protecció general PARCIAL, per tal d’assegurar que no s’actuarà de forma arbitrària amb ells i que es conservaran les parts amb valor patrimonial.
CATORZE. El monestir no presenta cap part, espai o element arquitectònic, que no tinga components d’interés de caràcter material, per tant, les proteccions Ambientals i Tipològiques no són pertinents. Demanem una catalogació correcta dels béns de la Secció de Patrimoni Cultural i l’aplicació de nivells de protecció que s’ajusten als valors patrimonials reals.
QUINZE. Que s’autoritzen en els béns catalogats els tipus d’actuació adequats per a garantir la conservació dels valors patrimonials, seguint els nivells d’actuació descrits per LRLOTUP. Que s’autoritzen actuacions sols de manteniment i restauració en els béns de protecció Integral que hem assenyalat en la petició Dotzena. La Rehabilitació implica que sols es conserven unes parts i altres es condicionen per a canviar l’aspecte o funcionalitat. Aquest tipus d’actuació no es pot aplicar a espais o edificacions que tenen valors patrimonials en la gran majoria dels seus components, perquè les transformacions necessàries per adaptar-se al canvi d’ús suposarien la pèrdua dels valors dels components i que cal preservar.
Que els tipus d’actuació permesos en cada bé s’apliquen d’acord amb les definicions de la Fitxa de Catàleg Individual de la LRLOTUP, sense tergiversar-los amb interpretacions d’Aplicación específica.
SETZE. Que tots els espais i dependències del monestir que s’han agrupat en una sola fitxa, encara que tenen identitat pròpia, cronologia històrica i característiques arquitectòniques i estilístiques diferenciades, es cataloguen individualment per a protegir-los adequadament, tal com hem exposat en l’al·legació Dotzena i Tretzena.
Finalment, sol·licitem que es tinguen per presentades aquestes al·legacions, que siguen incorporades al corresponent l’expedient administratiu i que siguen examinades i valorades en la tramitació de l’Homologació i del Pla Especial de Protecció abans de l’adopció de l’acord que corresponga.
Així mateix, sol·licitem que es tinga per compareguda en el procediment a tots els efectes que legalment corresponguen a Saforíssims Societat Literària.
Gandia, 15 d’agost de 2026
