Gabriel Garcia Frasquet

Germà Colón Doménech (Castelló de la Plana 1928-Barcelona 2020) és considerat un dels principals romanistes europeus per la vàlua i el rigor científic i metodològic de la seua extensa obra. Conreà amb ciència i passió la lexicologia, l’etimologia, la gramàtica històrica, la lexicografia, la dialectologia, la literatura medieval des del punt de vista lingüístic i la filologia contrastiva de quasi totes les llengües romàniques: català, castellà, occità, francés, portugués, italià, aragonés i fins i tot el sicilià, a més de l’estudi dels arabismes que contenen.
Inicià la seua carrera professional amb els estudis de Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1951. Entre els seus mestres destaquen Antoni Badia i Margarit, aleshores catedràtic de Gramàtica Històrica castellana, i Martí de Riquer, catedràtic de Literatura Romànica. Fora de les aules, personalitats com Josep M. Casacuberta o Jordi Rubió li ensenyaren sobre la llengua i la literatura pròpies el que aleshores no es podia aprendre a la facultat per raons polítiques. Anys després es doctorà a la Universitat de Madrid amb una tesi sobre el parlar castellonenc.
Aconseguí una beca que li permeté traslladar-se a Lovaina i a Zuric, on pogué estudiar amb els millors romanistes europeus. Així, ja des de ben jove, d’una banda amb la seua tesi i de l’altra amb la seua estada a Suïssa, evidenciava dues de les característiques que sempre l’han acompanyat: l’amor a la llengua pròpia i la seua vocació europea i internacional. En terres helvètiques entrà en contacte amb Walter von Wartburg, que l’animà a quedar-se com a lector d’espanyol a la Universitat de Basilea, on començà a col·laborar en el monumental diccionari etimològic francés que dirigia aquell gran filòleg. I el que havia de ser només una estada provisional es convertí en definitiva. Primer com a professor; des de 1967, com a catedràtic numerari de Filologia Iberoromànica; i, des de 1997, com a catedràtic emèrit. També va ser professor associat de les universitats d’Estrasburg i de Barcelona.
Una gran part de la seua bibliografia està dedicada a la nostra llengua, però també realitzà aportacions valuosíssimes a la castellana i, en menor grau, a la resta de llengües germanes. Entre els seus llibres destaquen El léxico catalán en la Romania; El panorama de la lexicografia catalana. De les glosses medievals a Pompeu Fabra; Problemes de la llengua a València i als seus voltants; La llengua catalana en els seus textos; El español y el catalán juntos y en contraste; Estudis de filologia catalana i romànica; Para la historia del léxico español i Origen i història del lèxic català.
I entre les seues edicions sobreïxen la dels Furs de València, en col·laboració amb el jurista valencià Arcadi Garcia, la qual, en el volum IX, inclou un profund estudi filològic i un glossari; publicació que completà amb dos nous toms dedicats als “Furs extravagants”. També hi podem destacar la del Llibre del Consolat de Mar, amb el volum IV dedicat al seu estudi lingüístic; el Diccionario latino-español d’Elio Antonio de Nebrija, el Diccionari català-llatí i llatí-català de Nebrija i Gabriel Busa, tots dos en col·laboració amb Amadeu Soberanas; i el Liber elegantiarum de Joan Esteve.
Per tal d’iniciar el seu viatge apassionat pel món de les paraules rebé, com hem dit, el guiatge de grans mestres. Així mateix, ell, a Suïssa sabé formar un magnífic grup d’alumnes. Sense el seu mestratge i el seu estímul Pere Ramírez no hauria realitzat a Basilea la tesi doctoral sobre la poesia d’Ausiàs March, ni tindríem romanistes tan destacats com Greet Schib, amb les seues edicions dels sermons de sant Vicent i l’estudi del seu vocabulari, o Curt Wittlin i els seus treballs sobre Eximenis, Roís de Corella o el Tirant lo Blanc.
La seua trajectòria professional li valgué ser membre de prestigiosos organismes com per exemple l’Institut d’Estudis Catalans o el Consell Valencià de Cultura; o corresponent de la Academia Española de la Lengua; o president de l’AILLC, i després membre d’honor; president del Collegium Romanicum; conseller del bureau de la Société de Linguistique Romane; president de la Asociación Suiza de Estudios Hispánicos; o vicepresident de la Asociación Internacional de la Lengua Española, entre molts altres.
I així mateix li reportà importantíssimes distincions com el Premi Prat de la Riba, de l’IEC; la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio, concedida pel govern espanyol; el Premi de les Lletres Valencianes, atorgat per la Generalitat Valenciana; o el nomenament de doctor honoris causa per les universitats Jaume I de Castelló, la de València, la d’Alacant i la Complutense de Madrid.
Sols la llunyania física ha motivat que el seu treball no fóra tan conegut com caldria entre els valencians, però d’altra banda és possible que, sense aquest exili voluntari, no hauria tingut el temps i la força de bastir una obra tan ingent i tan valuosa i reconeguda. A València hauria hagut d’esmerçar massa energies per demostrar inútilment l’evidència a grups d’un nul fonament científic però de gran capacitat d’agitació social que es dedicaren a entrebancar el procés de normalització lingüística que s’encetava il·lusionadament amb la democràcia.
Germà Colom fou un mestre de les paraules, un dels nostres grans homenots a qui mai agrairem suficientment la seua aportació al coneixement i a la dignificació de la nostra llengua i a la seua projecció internacional.