Vicent OlasoPasse una vesprada de tardor dinant i passejant per Alginet amb la meua dona i una amiga. Mentre prenem un café, Empar m’assenyala Urbà Lozano, recent guanyador del premi de novel·la d’Alzira, que s’acosta pel carrer acompanyat de la família. Aleshores, el cervell, endormiscat pel  menjar i la migdiada frustrada, es posa a funcionar. Alginet? Lozano? Josep Lozano! Crim de Germania! Els records acudeixen atropelladament i retrocedesc trenta anys enrere. El premi Andròmina de Narrativa del 1979, les ressenyes a les revistes, els aparadors de les llibreries, les recomanacions dels amics … El llibre va alçar bon rebombori, però, per a vergonya meua, jo encara no l’he llegit. Presa la decisió immediata de subsanar aquesta mancança injustificable, tot just tornar a casa el trac del seu prestatge (tindre’l, el tinc, eh!) i el deixe preparat per a l’endemà.

L’edició no és de gran qualitat, però inclou un excel·lent estudi introductori de Vicent Salvador que, entre d’altres coses, parla justament d’això, de l’impacte que la novel·la va causar en el panorama narratiu valencià de llavors. Tanmateix, una vegada llegida, acabe decebut. Li reconec una molt ben lligada estructura, la varietat de recursos narratius, la mescla acurada de registres lingüístics… Però em fa l’efecte que no ha envellit del tot bé. I no sé exactament què és allò que no m’acaba de fer el pes. Potser la seua virtut és alhora el seu defecte, i allò que va sorprendre crítica i públic el 1980, ara, el 2011, ha perdut aquesta capacitat. Cosa que, ben mirat, tampoc no està malament. La culpa deu ser meua, per haver esperat tres dècades. Siga com siga, no feu massa cas d’aquestes impressions apressades i no us priveu de llegir “Crim de Germania”, si encara no ho heu fet.

Um, espera! En tornar el llibre al seu lloc, veig tot just darrere el “Falles folles fetes foc” d’Amadeu Fabregat. No sé, no sé …

Vicent Olaso