Passe una vesprada de tardor dinant i passejant per Alginet amb la meua dona i una amiga. Mentre prenem un café, Empar m’assenyala Urbà Lozano, recent guanyador del premi de novel·la d’Alzira, que s’acosta pel carrer acompanyat de la família. Aleshores, el cervell, endormiscat pel menjar i la migdiada frustrada, es posa a funcionar. Alginet? Lozano? Josep Lozano! Crim de Germania! Els records acudeixen atropelladament i retrocedesc trenta anys enrere. El premi Andròmina de Narrativa del 1979, les ressenyes a les revistes, els aparadors de les llibreries, les recomanacions dels amics … El llibre va alçar bon rebombori, però, per a vergonya meua, jo encara no l’he llegit. Presa la decisió immediata de subsanar aquesta mancança injustificable, tot just tornar a casa el trac del seu prestatge (tindre’l, el tinc, eh!) i el deixe preparat per a l’endemà.
L’edició no és de gran qualitat, però inclou un excel·lent estudi introductori de Vicent Salvador que, entre d’altres coses, parla justament d’això, de l’impacte que la novel·la va causar en el panorama narratiu valencià de llavors. Tanmateix, una vegada llegida, acabe decebut. Li reconec una molt ben lligada estructura, la varietat de recursos narratius, la mescla acurada de registres lingüístics… Però em fa l’efecte que no ha envellit del tot bé. I no sé exactament què és allò que no m’acaba de fer el pes. Potser la seua virtut és alhora el seu defecte, i allò que va sorprendre crítica i públic el 1980, ara, el 2011, ha perdut aquesta capacitat. Cosa que, ben mirat, tampoc no està malament. La culpa deu ser meua, per haver esperat tres dècades. Siga com siga, no feu massa cas d’aquestes impressions apressades i no us priveu de llegir “Crim de Germania”, si encara no ho heu fet.
Um, espera! En tornar el llibre al seu lloc, veig tot just darrere el “Falles folles fetes foc” d’Amadeu Fabregat. No sé, no sé …
Vicent Olaso
Vicent, la mateixa sensació m’ha fet a mi, que, com tu, el tenia a les prestatgeries sense llegir. Hi ha novel·les, que com els vins, tenen difícil envellir. Uns s’han de consumir d’immediat, i altres els fa bé agafar solera. En el cas de Crim de Germania no es tracta, crec, de la qualitat del producte, que em sembla excel·lent, sinó del temps que separa el moment descriure’l i els dies d’ara. És un cas que et trobaràs a Falles folles fetes foc i en d’altres com Assaig d’aproximació a Falles folles d’Amadeu Fabregat o Els cucs de seda. Del Mateix Mira en canvi ha envellit molt bé Els treballs perduts, de Cremades llegim amb esforç, però amb delectació Coll de serps i tanmateix degustem una ben reposada Línia trencada. Torrent es manté amb nervi, i inclús aquella La gola del llop és una aventura emocionant.
La recerca en l’experimentalisme, la identitat, la importància de la forma per sobre el fons, la història amb la seua visió crítica són dures de pair ara, quan ens estem acostumats a l’argument, al personatge, a l’ambient, a la seguretat d’allò codificat. Eren els temps que corrien, calia fer-ho i s’ha fet. Formen part de la nostra tradició, del nostre cànon i allí ens mirem, encara que fossen espills un tant deformants.
Benvolguda Andrea. Gràcies pel teu comentari. Has emprat amb mestria les paraules que jo no havia pogut trobar. I tens raó; aquestes obres, i d’altres, s’han fet, hi són, i les assumim com a part d’una tradició -i una evolució- que, segur, giraran en diferents direccions al llarg d’un temps que volem llarg.
Bon Nadal i Bon Any.
Bon Any, Bon Nadal, senyor Vicent Olaso, això per començar.
Sóc un escriptor jove de La Safor, bressol de grans escriptors valencians en
llengua catalana… i parem de contar. Em diuen un nom, tal volta sí,talvolta
també, és broma. Em diuem Josep-Carles Català Castello (d’orígens italians per cert
concret nasquí a la Illa de Capri ( Itàlia unificada, i republicana, per
cert)… però això són altres calces.
Podràs veure la meua fitxa i ressenya en aquest Web-site, tampoc és per a tant, no ambicione ni fama, ni diners, ni res.
Crim de Germania és una obra mestra de la literatura catalana en llengua vernacla valenciana i l’he llegit molt atentament i el Josep Lozano és un magnífic escriptor de novel·les històriques.
El que més m’ha atret d’aquesta novel·la és la perfecta i exacta valentina prosa que usa En Josep Lozano per recrear aquell s.XV – crec que entre el 1476-89), una obra mestra i cabdal en la meua formació com a escriptor. La Revolta de les Germanies és una època cabdal per enfrontar el règim vassallesc que regnava per culpa de la noblea aragonesa, sempre tant manifassera. El agermanats estaven formats, segons conta el Josep Lozano un barrejol de camperols, burgesos, conversos et alii que demanaven el Furs Valencians com a protesta front a la explotació vassallesca…
Un gran novel·lista, un gran escriptor, en fi…
Bon dia, Josep-Carles. Encantat que les meues impressions sobre Crim de Germania susciten opinions contrastades. Res a dir contra les teues paraules. Efectivament, els motius de la revolta agermanada del primer terç del segle XVI es coven ja a les darreries del XV. Amb la literatura passa quelcom de paregut: tot ve d’un lloc o d’altre, i mena cap a nous indrets. Dit d’altra manera: tota pedra fa paret. Impossible negligir el paper de Josep Lozano en la història recent de la narrativa catalana.