Publicar a Levante-EMV Safor (2-11-2018)
Pasqual Molina
Diumenge passat, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell celebrava el seu 22 Homenatge a la Paraula al Teatre Serrano. Este esdeveniment anual tanca la Setmana Literària gandiana i ha vingut a convertir-se, amb els passar dels anys, en un dels estendards del CEIC.
El seu director, Lluís Miret, des de l’escenari així ho va recordar després de donar la benvinguda al gran numero d’assistents que ocupaven la quasi totalitat de la platea del teatre. Asseguts en les primeres files, Joan Muñoz, regidor delegat de Cultura de l’Ajuntament de Gandia i els regidors José Manuel Prieto, Liduvina Gil i Nauhel González. Consellers de la Institució: Vicenta Llorca, Agustina Pérez, Gabriel Garcia Frasquet, Mayte Fernández, Juli Capilla, Rafa Delgado, Isabel Canet, Alberto Peñin, Maria José del Olmo, Voro Mañó, a més a més de Carmen Orengo i Lluís Romero. El director de l’IMAB, Àlvar Garcia i la coordinadora municipal de la Setmana Literària, Gisela Sendra. El president de Saforíssims Societat Literària, Rafa Gomar, amb els membres, Josep Basset i Maria Josep Escrivà. El president de l’Associació Cultural Premi Iaraní, Pasqual Molina. El director, autor i director teatral, Ximo Vidal, l’actriu, Maria Josep Gonga “Gongui”, i els actor amateurs Xavir Merí i José Luis Marti.
Miret va esmentar les nombroses activitats del Centre, les quals s’ocupen, pràcticament, de totes les àrees del coneixement humà i ocupen la major part de la labor que fan els membres del Consell General de l’Alfons el Vell, però destacava que aquella activitat que anava a celebrar-se eixa nit era, sens dubte, una de les més estimades per d’institució. Comentà que enguany els espectadors de l’Homenatge a la Paraula assistirien a una representació teatral en la qual el autor parlaria de les vicissituds intel·lectuals, repercussions psicològiques i inclús físiques entre les quals es troben immerses les persones atacades pel virus de l’escriptura. Angoixa!
Tot seguit demanà la presencia a l’escenari d’Anna Moner perquè explicara el text introductori de l’obra teatral. Anna Moner, llicenciada en historia de l’art, és artista plàstica i escriptora. Forma, des de 1987, equip artístic amb Sebastià Carratalà i junts han fet nombroses exposicions personals i col·lectives. Com a escriptora ha publicat relats, novel·les i es col·laboradora de diversos mitjans de comunicació. Ha rebut diversos premis i distincions: XXX Premi de Novel.la Ciutat d’Alzira per La mirada de vidre (2018), Premi de la Critica dels Escriptors Valencians al millor assaig per Gabinet de curiositats (2016), Premi Alfons el Magnànim per El retorn de l’Hongarés (2014), Premi Enric Valor de Novel.la de la Diputació d’Alacant per Les mans de la deixebla (2010), entre altres. El Consell de Redacció de l’Homenatge a la paraula li havia encarregat que fera la introducció del llibre que anava a publicar-se de Mariano Lloret, autor, actor i director d’Angoixa, l’obra teatral que anava a representar-se eixa nit.
A traves de les línies d’un text literari magnífic, Anna Moner situa els moments de desesperació i d’angoixa que sentia, freqüentment, Virginia Woolf quan seia davant d’un full de paper blanc i la inspiració no fluïa cap la ploma. De com tenia que recorre a “unes quantes gotes de cloral” afegides al te amb mel i crema perquè l’ajudara a combatre “la sensació gèlida que sempre se li instal·lava al moll dels ossos quan es veia incapaç de filar una frase” i de com “l’apòzema miraculosa” li disminuïa la tensió acumulada que li impedia continuar escrivint i que l’angoixa i la desesperació que sentia per l’absència de paraules s’esfumarien”. I conta “Només eren necessàries una dotzena de línies acceptables al final de la jornada per dissipar la negror que l’assetjava sense treva; només amb això, es veia transportada per una mena d’embriaguesa, una barreja de neguit físic i follia creadora, que l’incitava a no claudicar. Virginia mormolava “Escriure, escriure i escriure; és la sensació més feliç del mon! Anna Monner acaba el seu text introductori amb el suïcidi de Virginia quan es va omplir les butxaques del seu abric amb pedres que l’enfonsaren cap les profunditats quan es va introduir voluntàriament en el Ouse. Fou durant el dies de foscor del seu trastorn bipolar, dies en els quals ella trobava a faltar el seu amic Roger Fry, la biografia del qual li havien encomanat escriure i que no havia rebut bones crítiques.
Mariano Lloret va rebre l’encàrrec d’escriure una obra de teatre, del muntatge de la qual també havia de fer-se’n càrrec. El Consell de Redacció de l’Homenatga a la Paraula (Mayte Fernandez, Boro Maño, Rafa Delgado, Juli Capilla, Lluis Romero, Isabel Canet I Agustina Pérez), li va donar llibertat temàtica absoluta, però, això si, l’obra havia de ser “arriscada, trencadora, diferent al que es veu pels escenaris del voltant”. El CEIC no es va equivocar en l’elecció ni en la decisió. Mariano Lloret ha aconseguit tot el que d’ell s’esperava. L’obra és magnifica en el text, està interpretada amb una versemblança i amb una naturalitat destacable i, amb paraules de Joan Muñoz, de Pluja Teatre, amb gran dignitat en la interpretació i en la posada en escena.
Des de l’emoció d’espectador, la història i els actors em mantingueren amb la mirada fixa en l’escenari, amb el cor encongit i el cos immòbil assegut en la meua butaca. Mariano Lloret actuà amb una maduresa professional remarcable i amb Esperanza Pecoraro, Andri Sanz i Sergi Bono, conformaren un repartiment de luxe en una nit que, de segur per a ells i també pels espectadors que hi assistirem, serà inesborrable.
Conec Mariano Lloret de fa molts anys, quan reparava les xarxes trencades dels pescadors del Grau de Gandia, el lloc on va nàixer. Era un jove amb una dèria personal per l’escriptura quan me’l van presentar la meua filla Sara i el meu gendre Salva Ripoll, també del Grau i pescador de petxines. Em donà a llegir una novel·la que havia acabat d’escriure. Quan, temps després, ens reunirem per a donar-li la meu opinió em va sorprendre la vitalitat que li desbordava la passió per escriure. Nasqué, aleshores, un afecte mutu que es va consolidar quan ens matricularem els dos en el Taller d’escriptura de Madrid, en el qual durant dos cursos ens ensenyaren els secrets de l’ofici d’escriptor. Hem coincidit en alguna ocasió en algun “bolo” que jo he fet en el Teatro Serrano, on ell treballava (em recordava l’altre dia que aleshores jo li havia dit que per a tenir la llibertat de poder escriure havia de tindre un treball que el lliurara de penúries econòmiques), paregut al que li diu en Angoixa la seua germana Esther amb prou mala llet.
En els darrers anys no he seguit de prop la seua trajectòria artístic. El seu currículum assenyala haver fet estudis de top tipus: direcció escènica, tallers de dramatúrgia, de direcció d’actors, d’escriptura teatral, còmica i d’anàlisi de guions. Com autor teatral: Popurri (2005), per a la companya Aiguamar Teatre, una obra premiada com la millor en diversos certàmens teatrals valencians; Més que tu (2010), reconeguda amb diversos guardons també; Trio Faraona (2015), també per a la companya Aiguamar Teatre, obra en la qual han rebut guardons a la millor obra, millor actors, premis especials del públic, a la millor direcció, a la millor escenografia, a la millor utilització de la llengua, per tot arreu de la Comunitat Valenciana; Qüestió d’actitud per a la Companya La La La Teatre i Llevant Ensemble (2015); Crisi (2010) publicada per Caixa Ontinyent; Lumen, el guerrero de la luz, obra infantil publicada per Anaya; Sam el pirata i l’illa de les ànimes captives (2015), Premi de Teatre Infantil Escalante i publicada per Bromera. Mariano Lloret ha sigut l’actor i director de la major part de les seues obres i ha obtés premis de millor actor i director en diverses ocasions. També té activitat docent, impartint tallers de teatre i d’escriptura teatral.
Però jo recordaré d’eixa nit al Mariano Lloret actor, qui després d’haver dibuixat tots els colors de la paleta de l’angoixa d’un escriptor damunt l’escenari, l’abandonava amb passos tremolosos per a pegar-se un tret fora d’escena mentre al fons es projectaven les fotografies successives d’Arthur Miller, Marcel Proust, Tennessee Williams, Buero Vallejo, John Steinbeck, Samuel Beckett, Charles Dickens, Edgar Allan Poe, William Faulkner, García Lorca, José Luis Borges, James Joyce, Franz Kafka, Dario Fo, Bertolt Bretcht, Ramón del Valle Inclán, Eugene O’Neill i Ernest Hemingway, en el rostre dels quals, no em pregunten per què, es reflectia el rictus de l’angoixa.
