[Extret del llibre Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle xx. Edicions 96, 2014]
Joan Climent va ser amic generacional de mon pare. Tots dos van anar junts a rebre classes de violí durant la República i més tard també anaren en el mateix tren a la guerra civil espanyola —la Lleva del Biberó els anomenaven per la seua joventut—. Després, cadascú va fer la seua i el temps hi va remarcar les diferències. Tant Climent com mon pare, l’un funcionari i l’altre botiguer, s’havien casat en els anys quaranta i havien tingut fills (Climent, amb Aurelia Sanz en tingué dos). Mon pare em deia que ell plorava a llàgrima viva en les pel·lícules, mentre que deia que Climent ni es fregava els ulls perquè es dedicava a estudiar de quina manera havien filmat aquella fantàstica història d’amor que projectaven en la pantalla. Com si diguérem, d’una banda l’home normal que s’ho passa molt bé al cine i d’una altra el primmirat de la cultura que s’impossibilita el goig d’una pel·lícula. Així és que Climent i mon pare se saludaven pels carrers de Gandia amb paraules i gestos com si foren amics, però ja no eren amics. L’amistat demana unes complicitats que ja no compartien entre ells.
No recorde el dia en què vaig conèixer Joan Climent. Els records són tan inexactes o tan falsos que escriure una biografia pot reduir-se a contar quatre anècdotes d’incerta veracitat. Siga com siga, a mitjan vida de Joan Climent el vaig conèixer i un grapat d’anys abans de la seua mort, fórem amics. Ell treballava d’oficial en la secretaria de l’Institut Laboral Ausiàs March de Gandia. Era un home madur —per a una criatura de deu o onze anys que tenia jo—, d’aspecte seriós, d’un to molt greu. Després, quan el vaig descobrir caminant sol per Gandia, vaig matisar la primera apreciació: era una persona reconcentrada, que semblava haver tancat portes i finestres de la seua relació amb el món. Però Climent simplement era una d’aquelles persones que tenen molta tendència a pensar els seus pensaments i, com a conseqüència, les envolta una atmosfera de separació o d’allunyament, que en molts casos no correspon a l’esperit real.
Quan vaig entaular una relació amical amb Climent i d’alguna manera em vaig integrar en la seua colla —de les poques que tenien interessos culturals i eren crítics amb la dictadura franquista—, ell era una persona cordial, amable i sempre respectuosa, si bé em posava pegues contínues als meus plantejaments il·lusoris de jove imaginatiu i sense un bri de realisme damunt. Amb els anys, el seu tracte amb els altres es va esmolar fins a ser delicat, i la delicadesa es va fer consubstancial a la seua persona. No per amic he escrit aquesta mena de biografia. Ni tan sols perquè va ser un bon poeta. Ni pels molts anys que ell va viure. Vam escriure tots dos aquesta mena de biografia seua perquè consideràvem que la cultura és sobretot memòria, siga literal, suggeridora o intuïda. Però l’acumulació d’anys i de vivències és tan sols un mèrit diguem-ne biològic. Cal alguna cosa més per tal que una vida puga convertir-se en l’observatori humà d’un temps i d’un país. ¿Quina és la raó per la qual la biografia de Joan Climent, a més de reflectir el cas vital concret d’una persona, relate el seu marc històric, sempre modelant-se mútuament? Ben senzill: la raó és la sensibilitat del nostre personatge, el filtre refinat de la seua personalitat, que va ser arrossegada com tothom pels remolins de l’època i el país, tot i que després, en cada moment, va saber distanciar-se’n i captar-ne l’essència.
Quan em reunia amb Climent amb la intenció clara d’escriure aquest llibre sobre ell, en aquelles trobades en què em passava uns apunts autobiogràfics i a partir d’allò jo li feia preguntes, ell em deia sovint: «Tu, després, faràs amb tot el material allò que voldràs, saps que tens tota la meua confiança». Ja en un primer moment vaig pensar que hauria de reproduir el text sencer que Climent va escriure sobre la guerra civil espanyola, un dels últims documents de vivències en primera persona d’aquella tragèdia desficaciada. Més tard, una vegada va morir, em vaig adonar que aquell poeta, subtil d’esperit i alhora ferm en les conviccions, havia viscut en un moment àlgid del procés de substitució de la llengua pròpia i històrica dels valencians pel castellà, gairebé la consumació de la castellanització, que havia començat amb un conflicte bèl·lic, la batalla d’Almansa (1704), i quasi podria haver assolit el seu final en la guerra civil espanyola (1936-1939). Aquest genocidi lingüístic es du a terme sense que les persones afectades en siguen conscients i comporta una racionalitat falsa i de vegades demencial, com ho és propagar que el valencià i el català no són la mateixa llengua. Estic segur que Climent hauria estat d’acord amb mi d’aprofitar també aquest llibre per tal d’ajudar a enderrocar el mur que ens aïlla del món racional i civilitzat, i ens embogeix, als valencians, a causa de la nostra llengua.
Joan Climent i Pasqual va travessar el segle xx de cap a cap, vivint una etapa històrica de grans canvis de tota mena. Va nàixer el 14 de setembre de 1918, any en què va acabar la Primera Guerra Mundial, inici brutal d’aquell segle de les més grans i tètriques matances de la història de la humanitat. I va traspassar encara —va morir el 31 de desembre de 2004— el portal macabre del segle xxi, és a dir l’atac contra les Torres Bessones de Nova York, que tingué lloc l’11 de setembre de 2001. El xx ha sigut un segle convuls, no tan sols per les dues guerres mundials i perquè s’ha industrialitzat l’assassinat a partir sobretot dels camps d’extermini de Hitler i Stalin, sinó perquè ha sofert unes transformacions tecnològiques, econòmiques i socials enormes i atabaladores. El segle del megaterror, a més a més, ha buscat, en ideologies tan inhumanes com el feixisme i el comunisme, la seua pretesa justificació. I ha fet triomfar definitivament l’esperit de la indústria i, conseqüentment, la uniformització més aberrant, que ha provocat l’estrangulació de la cultura acumulada al llarg de tants segles, que ha sigut substituïda pel mite del consumisme. Una època tan sinistra, però, va posar el parany a Climent —ja ho he dit— només en els moments inicials de cada episodi. Després sempre el va acabar fent més flexible, més tolerant. Sense ser marxista, havia digerit una de les millors idees del materialisme històric: «Res es pot comprendre sense circumscriure-ho a un context concret de la història», em repetia constantment en les nostres converses.
Però també, o sobretot, va viure el pas de la casa autàrquica del poble del secà valencià on va nàixer, Montitxelvo (la Vall d’Albaida), al quinzè pis enfront de la platja de Gandia on va passar molts estius de la seua última etapa vital. O el que és igual, de conviure amb els animals domèstics que havien d’alegrar la monotonia del menú diari a fer la compra ell mateix al supermercat del cantó més pròxim; de sentir la primera ràdio del poble a sa casa a connectar un fum de canals televisius o enviar els seus articles periodístics via Internet; dels carros i tartanes a la invasió automobilística i els avions supersònics; de les primeres llums elèctriques després de tants mil·lennis de nits tenebroses a la contaminació lumínica; de l’aigua que es poava a la font pública a les aixetes amb aigua freda i calenta que ragen a través d’una cèl·lula fotoelèctrica… En definitiva, va fer la travessia d’una societat eminentment rural, que evolucionava amb moviments de caragol, a una societat eminentment urbana, amb un nervi tecnològic que ens sorprèn cada dia. En Breu història del món, Ernst H. Gombrich rebla el clau d’aquesta manera: «Des del 1918 el món ha canviat moltíssim, i alguns canvis han estat tan imperceptibles que avui dia ens semblen ben naturals […]. En aquella època, per exemple, no hi havia els ordinadors, ni els viatges a l’espai, ni l’energia atòmica. Però el canvi més important s’oblida fàcilment, i és que actualment hi ha molta, moltíssima més gent al món que en l’època de la meua joventut». Una vida es pot contar com una historieta i a una sola veu. Anar-hi deduint l’efecte de la causa, amb un final de trompeteria i les millors intencions. Aquest és el tractament de les figures de l’orgull patri. Però ni Climent ni jo teníem cap debilitat per cap orgull… De vegades contar una vida amb diverses veus literàries ens acosta molt més el personatge que totes les preteses objectivitats de les ciències socials. El subjectivisme literari és una forma menys absoluta i pretensiosa de coneixement, però de més calat humà. I Climent i jo pensàvem que de la memòria ens interessava el pensament, però també tota mena de sensacions i sentiments.
Així, Joan Climent va ser un supervivent de les bestieses del seu segle, de les guerres i de tanta violència, de les idees i de les conductes letals, de la mandrosa vida del consumisme banal… Mortals com som, valorem molt i és un principi implícit en la nostra teoria i pràctica d’humans, la resistència al declivi i la mort de les persones. No és gens fàcil, això! En l’aspecte físic, però sobretot en l’aspecte mental. Climent va ser temptat amb proves molt dures a rendir-se i dir: fins ací hem arribat. La mort d’una filla, Marilín, només en constitueix una mostra, ben cruel, per descomptat. N’hi ha altres motius, que més val ni anomenar-los. Tanmateix, ell continuà el seu camí, el cos i la ment sencers fins a l’últim instant. Per això, per aquesta lliçó de vida, va nàixer el títol d’aquest volum: Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle xx. Insistiré: totes les biografies són subjectives. Els escriptors som els qui millor sabem del misteri en la tria de les paraules, que si tinguera alguna cosa d’objectiva faríem obres mestres i no passables o mediocres. Tot això no vol dir que en faça un gra massa a l’hora de valorar la persona i l’obra de Joan Climent, perquè seria una traïció a la seua no falsa modèstia i discreció permanents. Ni vol dir que haja d’acostar-me en cap moment a l’apegalós sentimentalisme, que sempre m’ha esmussat. Ens vam plantejar escriure el present volum biogràfic, com dos bons amics, i actuàrem en conseqüència. Repassàrem algunes qüestions, regirant racons foscos, apel·lant sovint al seu record de sensacions o impressions més que al dels fets: al cap i a la fi, sense menystenir-la, volíem transcendir l’anècdota. Durant totes les múltiples converses que dedicàrem a recopilar el material biogràfic, només vaig prendre apunts, mai no hi va haver cap gravadora pel mig.
Joan Climent va comprendre amb nitidesa que, a través de la seua veu particular, les seues vivències concretes, la seua captació dels successius episodis autobiogràfics, col·laboraria a mantenir la memòria viva. És a dir, col·laboraria a tornar-nos a convertir en present per sempre més una part de la nostra ànima de poble. Per això, vam escriure el llibre que ara el lector està a punt d’encetar, però que obri la possibilitat de llegir-lo de nou tantes vegades com ho desitge, de la mateixa manera que el deixa obert de bat a bat a tots aquells lectors que en el futur vulguen recuperar la memòria de Joan Climent, un fragment de la història dels valencians.
