Josep PieraI

He aprofitat uns dies d’aquesta primavera acodonyada que la tardor sol regalar, per visitar un dels paratges més desconeguts de l’imaginari literari valencià, tot i tractar-se d’un dels llocs més celebrats, poetitzats i citats del nostre paisatge cultural durant la Renaixença. Clar que, d’aquest periode de la nostra moderna història literària, sembla que poca gent en guarde cap record, cosa que confirmaria, una vegada més, que els valencians som més hereus arruïnats d’una tradició d’oblits que no un país de memòries compartides.

El lloc al que em referesc és Bétera, un paisatge que, com exaltaven aquells poetes romàntics, té a tocar, com un secret meravellós, les ruïnes de la cartoixa de Portaceli, la “Porta del Cel” -on diuen que s’escrigué en l’edat mitjana la versió valenciana de la Bíblia, atribuïda a Bonifaci Ferrer, el germà de sant Vicent Ferrer- i perquè, en temps més recents, tot i llunyans, alguns dels millors poetes valencians del segle XIX, els que conformaren la Renaixença, convertiren Bétera, i el seu entorn, en el seu personal jardí de les delícies, o, si es vol, en el raconet on se sentien a tocar del paradís. Perquè a Bétera hi anaven de comboi, de paella, i de tertúlia amical, els més acreditats d’aquells homes de lletres, tots ells amants de la poesia. Em referesc a Teodor Llorente, a Vicent W. Querol, a Josep Aguirre, i algun que altre més. ¿Qui recorda aquests personatges actualment?

A Bétera, en el conegut com el Mas d’Aguirre ( també el Mas de Guirri), aquella colla d’artistes amics trobaren un refugi magnífic, i un jardí amable, creat al seu gust; un indret ideal que durant un temps els resultà festiu, i després es convertí en un celestial santuari del record, en la seua particular “muntanyeta màgica”. L’anomenaren “la Caseta Blanca”, així, en diminutiu, que sol ser més íntim. I transformaren el recinte, no sols en una vivència amigable del paradís terrenal, sinó en la seua pròpia Porta del Cel.

¿Què quedarà ara d’aquell hort cantat, dibuixat, pintat, i fotografiat per alguns bons artistes de fa cent anys?

II

Sí, és cert, que els poetes de la Renaixença valenciana van saber crear-se, fa més de cent anys, un racó enjardinat al que anomenaren “la Caseta blanca de Bétera”. L’artífex d’aquest jardí edènic va ser, com s’ha suggerit, Josep Aguirre, un consignatari de vaixells del Grau de València, exportador de taronges -el primer, diuen-, i, a més, poeta, amic dels seus amics, mecenes d’artistes i de projectes culturals ambiciosos, com va ser la creació de “Lo Rat-Penat” (en el seu moment, és clar).

Quan, amb uns pocs amics de l’Ateneu de Bétera, i amb l’acompanyament de Rafael Roca, l’estudiós de la Renaixença, vaig visitar el lloc, convidat pels propietaris actuals, els hereus de Josep Tormo, en vaig quedar commocionat, perquè, d’aquell paisatge imaginat, hi havia encara els vius vestigis reals, si més no en part. Els actuals propietaris han mantingut aquell hort i “caseta”, tot i haver-los adquirits posteriorment, com a part del seu patrimoni íntim i familiar (quina meravella la pèrgola en flor, com eixida d’un Sorolla!), i l’han conservat de manera que encara ara resulta imaginable el que va ser el paratge fa cent-trenta anys. Quina sorpresa feliç, passejar aquell jardí abans imaginari, o només literari, i veure’n la capella (datada el 1880), més romàntica ara que mai (el temps no passa de bades), i recordar aquells poetes en moments feliços, i veure la làpida de marbre que Marià Benlliure dedicà a Querol, que hi morí el 1889. Quina passejada per la memòria, la poesia, la realitat, la fantasia, i per tot alhora! A la Caseta Blanca, aquells poetes amics tornaven a mi de paraula, i em feien sentir bellament d’ànima el que veia amable pels ulls, i me’ls imaginava, menjant i bevent, xarrant i recitant versos, amb un aire familiar, càlid i antic alhora. Tot tenia la gràcia madura de la bellesa humil del mediterrani clàsssic. Bétera, per unes hores, més que en la Porta del cel (Portaceli), se’m convertí en un raconet del paradís terrenal. Amb perfum de café, a més.

III

En tornar de Bétera, he recordat que, tal dia com el 24 d’octubre -de fa 122 anys- va morir en la Caseta Blanca el poeta Vicent W. Querol, un nom que a molts els sonarà més com un carrer de València que no per uns versos. I vull recordar la data pel que té, al meu entendre, de provocació contra l’amnèsia col·lectiva. Rar és el memorialista valencià del segle XIX que no descriga la mort del poeta Querol, recentment tornat malaltós de París, que abandona Madrid perquè intenta recuperar la salut, i marxa al xalet d’un amic, i inesperadament hi mor, just quan les seues germanes, que en tenien cura, li posaven al braç un ram d’herba-sana, de murta, romer, timó, i altres plantes perfumades acabades de collir. Així ho contarà Llorente, ho repetirà després Azorín, i ho citarà don Lluís Guarner, i d’altres cronistes o poetes.

Ja sabem que el pas del temps fa estralls en la memòria personal i col·lectiva, com sabem que recordar és recrear la vida, i que això, a més de bonic -si ho volem fer bonic-, és saludable. Per això els metges recomanen als malalts d’Alzheimer que llegesquen llibres, que recorden històries i persones volgudes, i que aprenguen poesies de memòria i les reciten, no importa si en silenci o en veu alta, en privat o en públic. La memòria és vida, encara que ara jo recorde la mort d’un poeta.

Jo sóc dels que opina que per Tots Sants és més bell dur flors als morts volguts que no disfressar els xiquets de fantasma, de calavera, o de carabassa esperpèntica. Per això, als amics de l’Ateneu de Bétera els demanaria que enguany, el dia de Tots Sants, posaren una corona de llorer, o de crisantems, al bust i làpida del poeta Querol que hi ha a la Caseta Blanca. I no estaria malament que, com a colofó i projecte alhora, a partir de l’any vinent muntaren un festival de poesia com a record i homenatge als millors poetes de la Renaixença, i així de pas les paraules unirien el passat, el present, i el futur poètic dels valencians. Actualment en són molts i bons, els poetes que diuen ben dits els seus versos en veu alta, i els que els han sabut posar noves músiques.

1. Preparat la vespra de Tots Sants de 2011, a partir de les tres darreres col·laboracions fetes al “Dominical” del diari LEVANTE-EMV.