Quim Monzó rebé el passat 4 de juny el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Com a petit homenatge saforenc, potser és oportú recordar les paraules inèdites amb què el presentàrem el 10 de desembre de 1990 quan visità Gandia com a Escriptor del Mes de la Institució les Lletres Catalanes. L’acte tingué lloc al Saló de Plens de l’Ajuntament. La seua intervenció posterior, sempre defugint la solemnitat, volgué que es titulara “Col·loqui, no conferència”.
Gabriel Garcia Frasquet
…
Gabriel Garcia Frasquet
Quim Monzó és, sens dubte, un dels narradors més interessants de la literatura catalana actual. Ho corrobora el fet insòlit que, en un temps en què llegir va esdevenint un costum rar, tothom parle de la seua darrera novel·la: La magnitud de la tragèdia.
Començà l’ofici de produir textos l’estiu de 1972 quan enviava cròniques de les guerres de Vietnam i Cambodja, des de Saigon i Phnom Penh, per al periòdic Tele/eXprés i la revista Flashmen. A l’hivern d’aquell mateix any es traslladà a l’Ulster per contar als lectors la lluita per la independència irlandesa. Després seguiren els viatges als països africans ocupats per Portugal, com Angola i Moçambic, i a Sud-àfrica, els Estats Units, Brasil i Paraguai.
La seua col·laboració en premsa continuà en els primers números d’Ajo Blanco i en la pràctica totalitat de les revistes i periòdics d’àmbit català com Canigó, El Món, La Vanguardia, Avui, El Temps… I també envià una carta a Las Provincias. Fou durant el curs escolar 1985-86 amb motiu d’una polèmica promoguda pel periòdic de la dreta anticatalanista de la ciutat de València, sempre a l’aguait de qualsevol agressió a les essències pàtries. El motiu era la utilització didàctica, per part d’un professor del Curs d’Orientació Universitària a l’Institut Lluís Vives, del conte monzonià “La història d’un amor”, que narra les peripècies d’un coit mil vegades interromput i recomençat. La notícia aparegué a primera plana i l’ínclita subdirectora li dedicà la seua columna. Hi afirmava que la “Conselleria de Cultura i Erotismos Varios” catalanitzava pornogràficament els pobrissons alumnes del cap i casal. Quim Monzó li trameté un escrit en què reivindicava les seues arrels valencianes per part dels avis paterns, nascuts a Benigànim (la Vall d’Albaida), i afegia que totes les seues històries, no cal dir!, les escrivia en valencià.
També és molt coneguda la seua intervenció a Catalunya Ràdio, sobretot en aquell programa de la Mercantil Radiofònica, formada per Ramon Barnils, el mateix Monzó i Jordi Vendrell, titulat El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, que durant més de dos anys alegrà els matins feiners dels oients. Quim Monzó hi feia el guió d’aquelles entrevistes divertides, incisives, desvergonyides i profundes alhora, que foren parcialment publicades l’any 1987 per l’editorial Empúries. Actualment, sense abandonar el mitjà, escriu una radionovel·la en col·laboració amb Sergi Pàmies, un dels valors emergents de la nova narrativa.
Excepcionalment també conreà el gènere teatral amb El tango de Don Joan (1986), formant tàndem amb Jerôme Savary, que la dirigí. Es representà a Barcelona, Hamburg, Berlín, Munic i Lió. I, amb més assiduïtat, s’ha dedicat a la traducció d’autors americans com Thomas Hardy, Ray Bradbury i Truman Capote, entre altres.
Com a narrador, encetà la seua carrera el 1976 amb una novel·la de compromís generacional, pròpia dels temps que corrien, L’udol del griso al caire de les clavegueres, premi Prudenci Bertrana. L’any següent fou coautor, amb el mallorquí Biel Mesquida, d’un dels llibres més transgressors, temàticament i estructuralment, de la dècada: Self Service.
L’any 1978 apareix l’audaç llibre de narracions curtes Uf, va dir ell, que captivà els lectors amb les seues històries sorprenents, intrigants, divertides i ben resoltes que, amb les d’Olivetti, Moulinex, Chafotteaux et Maury (1980), premi de la Crítica Serra d’Or, i les de L’illa de Maians (1986), que obtingueren la mateixa distinció, són dignes de figurar en qualsevol antologia del gènere juntament a les dels seus mestres reconeguts: Tom Wolfe, Boris Vian, Cabrera Infante, Cortázar o Bioy Casares.
En l’endemig passà un any a Nova York, on enllestí la novel·la Benzina (1983). S’hi interroga desoladament sobre la funció de l’escriptor i de l’intel·lectual en la buidor anorreadora de la societat actual. I, a partir de 1984, amb la publicació d’El dia del senyor, inicia un altre vessant de la seua producció amb la publicació dels seus millors articles en la premsa diària, faceta que continuarà amb Zzzzz… (1987) i La maleta turca (1990). Quim Monzó se’ns hi mostra provocador, agut, fresc, revulsiu, iconoclasta, tot posant en evidència la hipocresia, la incompetència i la falsa modernitat de la classe dirigent que ens correspon sofrir.
Però l’èxit més esclatant li arribà amb La magnitud de la tragèdia (1989), on s’enfrontà novament al repte de la novel·la. El resultat fou un text apassionant des de les primeres pàgines. Una història amb caps i peus, com li agrada dir, sense molestos corrents d’aire. Una narració ben travada on s’entreteixeixen dues històries paral·leles que van acoblant-se progressivament fins arribar a un final de creixent intensitat. Com totes les bones novel·les, la seua convida a diverses lectures. La que la qualifica de narració meitat eròtica meitat policíaca és possiblement la més superficial, ja que, darrere del to de comèdia inicial, amb l’ocurrència de la perenne erecció del protagonista i les peripècies que li ocasiona, contrastades en paral·lel amb les de la seua fillastra, hi ha tota una àcida concepció d’un món cada vegada més insolidari, que aboca a la incomunicació i a la solitud. Una reflexió sobre la desorientació i les contradiccions de l’ésser humà, que assisteix inerme al pas implacable del temps mentre intenta copsar un plaer fugisser que, fins i tot quan s’atrapa, ben sovint deixa un regust amarg.
El succés literari del nostre autor no ha aconseguit alterar un dels seus trets més característics: la manca absoluta de transcendentalisme, la seua normalitat en una literatura que s’ha alimentat massa sovint, per un costat, de patums sacralitzades i, per l’altre, de capelletes esterilitzadores. Quim Monzó, en canvi, no escriu per a assolir la immortalitat, ni per salvar-nos els mots, i tampoc, evidentment, per ocupar unes línies en la Gran Enciclopèdia Catalana, sinó perquè no coneix una altra forma més gratificant de guanyar-se la vida i que, a més, li permet expressar sense embulls la seua particular visió del món. I ho fa amb un estil d’aparent facilitat, que defuig qualsevol grandiloqüència, esquiva destrament l’encarcarament a què solen menar els paranys de la sintaxi fabriana i empra de manera reeixida l’estil indirecte lliure, que dota la seua prosa d’una gran agilitat.
Escriu en català perquè pensa que, al món civilitzat, tot escriptor té una llengua i prou: la seua. La qual cosa no ha constituït cap impediment perquè, a hores d’ara, haja estat traduït al francés, l’anglés, l’alemany, el rus, el suec i el castellà. La seua obra, ja considerable i de gran qualitat literària, ha merescut, com és lògic, l’interés de la precària crítica catalana, experta a etiquetar obres i autors. Així, ha hagut de suportar amb estoïcisme ser considerat l’escriptor urbà per excel·lència, el contista per antonomàsia i, darrerament, el pare de la nova narrativa catalana. Però possiblement el mèrit que més li hem d’agrair és el d’haver demostrat que en català es podia escriure de tot, amb gràcia, ofici i modernitat, sense estar ungit de cap oli especial. Com ell sol dir, «passant-ho bé i llestos».
