He passat el darrer Nadal a França, on, entre d’altres coses, he visitat la catedral de Chartres, cosa que no us heu de perdre els que encara teniu alguna confiança en l’esperit humà. El cas és que, per desemboirar, m’he endut una revista d’Història Medieval, i ves per on, un dels articles parlava de Genseric, rei vàndal conegut sobretot pel seu saqueig de Roma -un saqueig vandàlic, no cal dir-ho-.
M’ha recordat, òbviament, El vaixell de Genseric, darrer dietari del Ferran Garcia-Oliver. No content amb haver esdevingut un destacadíssim medievalista i catedràtic universitari, fa més de vint anys, Ferran va sorprendre propis i estranys reivindicant per a l’historiador la condició -també- d’escriptor, una cosa rara aleshores, tot s’ha de dir. I va anar per feina, començant per Oc i, de moment, acabant amb aquest (guardonat) El vaixell de Genseric, que té ja uns tres o quatre anys, però que, ara que Europa s’enfonsa cada cop més en el fang d’una crisi global que sembla no haver de deixar mata verda, manté tota la seua vigència.
Un home de cinquanta anys, ja en la segona part de la vida, que reflexiona, analitza i dissecciona realitats pretèrites i actuals, i es demana on han anat a parar promeses, esperances i apostes en un món, un país, una ciutat i un poble solcats per l’incivisme, el fem catòdic, les desercions ideològiques i el descrèdit interessat de l’activitat intelectual. Aquest món ja no és el meu, sembla dir. Però s’hi ha de seguir vivint, i, sobretot, s’ha de seguir lluitant. Claudicar no és una opció. I El vaixell de Genseric, que es va enfonsar en alta mar -diu la llegenda- per anar massa carregat de les riqueses arrabassades als romans, és una metàfora ideal per aplicar-la a aquests darrers anys que estem vivint, quan, ai!, ens hem adonat que la crueltat i la violència medievals no són privatives d’aquella -llunyana?- època. Com ja haureu endevinat, vos en recomane la lectura, i demane disculpes per una descripció tan superficial. Segur que cascú de vosaltres li treu molta més substància, que la hi ha.
