La nit del dijous, 21 de juliol, va ser una nit especial per als que anaren a sentir Carles Dénia en el marc enjardinat de la Universitat d’Estiu de Gandia. El cantant, músic, i alhora “cantaor”, presentava en concert i en directe el seu darrer i proper disc, El paradís de les paraules, i en feia l’estrena dels temes; tot un bellíssim homenatge de sons, de veus, de mots i d’imatges, que Carles Dénia havia volgut dedicar als poetes andalusins de València dels segles XI al XIII. Una novetat musical que va saber harmonitzar en sons i paraules l’antic i l’actual, el passat amb el present, la tradició mediterrània i l’art més vital. Sons i paraules suggerents que traslladaren els escoltadors mentalment lluny i prop, o que permeteren “viatjar” al públic sense moure’s del lloc; un deliciós jardí clos (també imatge del paradís, encara que més romàntica que medieval), en aquest cas. I que ens regalaren unes melodies atàviques i suggerents, tan d’ací com del món, amb la veu, també d’ací i del món, de Carles Dénia.
Per a mi, a més, aquest concert va ser encara més especial, perquè n’estava implicat artísticament; i era tan insòlit com meravellós comprovar el que un músic i cantant com Carles Dénia, jove i expert, de casa i europeu alhora, havia fet amb les meues versions dels poetes andalusins; perquè n’havia fet un espectacle poètic i musical, un altre jardí d’ebrietats, amb els versos d’uns poetes antics i actuals alhora, i tan meus com de tots. O millor, donant vida i sentiment a unes paraules que, escrites fa vora mil anys en àrab clàssic, i ara dites en valencià literari, sonaven com el que són, els bellíssims bocins d’una manera d’interpretar el que tenim prop i lluny: la vida i el paisatge, el goig i el dolor, el paradís i l’infern…, i saber-los cantar com a expressió compartible. Carles Dénia ens oferí la seua manera personal de sentir i d’interpretar l’art de les paraules fetes música.
Per la part que em pertocava d’aquesta meravella de concert -jo n’era escoltador emocionat, espectador sorprés, i recitador improvisat-, em vaig sentir com tantes voltes havia imaginat en silenci, mentre versionava els versos d’Ibn Khafaja, de Marj al-Khul, o d’Ibn al-Abbar. Vull dir, envoltat de verdes músiques d’arbres, en companyia d’amics de totes les edats, viatjant mentalment a través de les ombres i de les evocacions amables que la música i la poesia ben concertades saben crear. Feia un any, més o menys, que ens havíem posat a treballar tots dos en aquest projecte musical i artístic. I finalment se n’havia presentat la primícia en estrena. Un goig personal i compartit, ja dic. Ara ja només cal esperar l’aparició del disc, i sentir-lo, per endinsar-nos de debò en “El paradís de les paraules”, amb Carles Dénia.
Josep Piera
