Xavier Aliaga. El Temps. 23-09-2018

En una entrevista més que recomanable en Núvol, l’escriptor i crític Vicenç Pagès, nascut el 1963, reflexionava sobre els talls generacionals en la literatura catalana i reivindicava «el moment» de companys de generació com Màrius Serra, Sergi Pàmies o Joan-Lluís Lluís. Alhora, però, no regatejava paraules elogioses per a les fornades posteriors, la dels autors i autores nascuts a partir de les dècades del 1970 i 1980. I fins i tot advertia que ja havia pogut llegir una bona novel·la d’algú nascut el 1990, en referència a Irene Solà.

Pagès explicava més coses pertinents, especialment sobre l’ofici d’escriptor i sobre la impossibilitat de dedicar-s’hi professionalment, però si em fixe en la qüestió de la saba (relativament) nova és per la coincidència de les paraules de Pagès amb la publicació del que, diuen, podria ser una de les primeres obres veritablement importants dels autors nascuts a partir del 1970, Els límits del Quim Porta, de Josep Pedrals (1979), un talent superdotat ben aprofitat, alimentat amb esforç i treball.

Vaig conèixer Josep Pedrals a Gandia, l’any 2006, en una trobada de «joves escriptors» que l’Ajuntament va tindre la bona pensada d’organitzar esperonat per referents literaris de la Safor com Josep Piera, Maria Josep Escrivà, Ignasi Mora o Josep Lluís Roig. En aquella reunió es va respirar un ambient festiu i de camaraderia, sement de sinergies i relacions fructíferes, algunes de les quals encara perduren. Hi havia sobretot un munt de poetes. I una minoria de narradors, engreixada amb el temps per alguns dels poetes que decidiren provar sort amb la prosa.

Un grup que no havia demostrat gran cosa, fins aquell moment. Però s’ensumava el talent. El llistat dels presents que puc recordar és ben il·lustratiu: Núria Martínez-Vernis, Jordi Nopca, Pere Antoni Pons, Salvador Company, Rubén Luzón, Pau Sif, Laia Noguera, Esteve Plantada, Jordi Florit, Jaume Pons Alorda, Joan Jordi Miralles, Joan Tomàs Martínez, Àngels Gregori, Eduard Carmona, Andreu Gomila, Andreu Galan o Carles Rebassa, que aquells dies recollí l’Ausiàs March de poesia. També hi era, ja ho hem dit, Pedrals junt a gent ja coneguda com Sebastià Alzamora o Pere Joan Martorell. I el malaguanyat Manel Marí, que va ser un dels animadors del cap de setmana, una història que ja vaig contar ací coincidint amb el seu tristíssim decés. Enric Casasses, present aquell cap de setmana a Gandia, semblava beneir involuntàriament la reunió.

(La memòria és traïdora: en una primera versió d’aquest article es deia que moltes dels poetes s’havien conegut arran de la publicació de l’antologia Pedra foguera. En realitat, l’edició va ser posterior, del 2008. Un fet, en realitat, que afegeix arguments a aquest article).

L’experiència es va repetir l’any 2010, amb molts dels escriptors de 2006 però amb una proporció de gènere més curosa: Christelle Enguix (coordinadora de l’encontre), Begonya Pozo, Lorena Cayuela, Mireia Companys, Sandra Roig, Mireia Calafell, Isabel Canet, Alba Camarasa, Montse Costas i Xènia Dyakonova (entre més: fins ací m’arriba la memòria i la capacitat de reconèixer gent a les fotos) s’hi incorporaren. I també ho feren Joan Todó juntament amb Joan Duran, Pau Gener, Jordi Puig, Ivan Brull, Marc Gomar o David Figueres. Potser alguns i algunes ja foren presents en el primer encontre, el menys documentat, malauradament. O a l’inrevés. És el mateix. Aquella segona trobada fou més articulada, amb taules rodones i una programació que empentava al debat. Amb unes quantes obres ja sobre la taula de molts dels presents. La cosa anava de debò.

Després, passaren coses. Alguns d’aquests escriptors i escriptores tingueren topades i, fins i tot, trencaren palletes. Uns altres s’agrupen segons grups d’interessos literaris o existencials. Però allò rellevant i en certa forma emocionant ha estat comprovar com un percentatge extraordinari d’aquells joves han començat a produir obres de qualitat. El judici col·lectiu de la «Generació de Gandia» (etiqueta provisional però llançada en reconeixement als promotors d’aquelles trobades) encara és pendent, però el repàs a la trajectòria de molts participants en la trobada resulta engrescador, amb obres i traduccions importants, premis rellevants i novel·les, poemaris i obres de teatre d’impacte.

L’univers, evidentment, no es va crear a la Safor: en aquelles trobades no hi foren Martí Sales, Anna Gual, Maria Cabrera, Laia Martínez, Raül Garrigasait, Melcior Comes, Maria Guasch, Anna Ballbona, Marina Espasa, Tina Vallès, Elies Barberà, Ramon Mas, Ramon Ramon, Albert Forns, Llucia Ramis, Josep Porcar, Víctor Garcia-Tur, Adrià Pujol, Borja Bagunyà, Sergi Pons, Jordi Colonques, Joanjo Garcia, Paco Esteve, Francesc Bononad, Blanca Llum Vidal, Isabel Garcia-Canet, Max Besora, Ivan Carbonell, Juli Capilla, Yannick Garcia, Joan Benesiu, Núria Cadenes, Marta Orriols, Jenn Díaz, Bel Olid, Mònica Batet, Muriel Villanueva, Miquel Adam, Míriam Cano, Sebastià Portell, Roc Casagran, Lucia Pietrelli, Mercè Climent, Antònia Massanet, Alicia Kopf, Meritxell Cucarella-Jorba, Marc Cerdó, Ricard Mirabete, Marc Capdevila, Jovi Lozano-Seser, Eva Baltasar, Iban Llop o Marta Rojals. Sense oblidar els negrots Sebastià Bennasar, Raquel Gámez o Marc Moreno. O autors de llarga trajectòria que semblen d’una generació anterior, com ara Francesc Serés. I uns altres noms nascuts a partir del 1970 que no em vénen al cap (de segur que tothom trobarà alguna omissió ignominiosa) i que, possiblement, ja no em tornaran a felicitar el Nadal.

Si pose els peus en aquest jardí és perquè es puga visualitzar amb exactitud la magnitud de tot plegat. A tots i totes els autors i autores citats els he llegit alguna cosa. I, més enllà de preferències i opinions, que les tinc, em mereixen tots els respectes. I, en molts casos, els professe una profunda admiració. La demostració que hi ha un present i un futur, almenys creatiu, per a la literatura en català. Perquè el tema dels lectors, l’anacronisme sobre el fet d’escriure llibres a què feia referència Pagès, són figues d’un altre paner.

Aquest floriment és fruit de sinergies, de grups i editorials, de traduccions i lectures, de noves plataformes. I vull pensar també que iniciatives com les de Gandia contribuïren a intercanvis i complicitats que també donaren els seus fruits, que serveixen per apujar el llistó. Cal que algú, de Gandia o onsevulla, done de nou el pas de reunir el talent jove de tot el domini lingüístic, per crear vincles i fer-lo interactuar. Per completar l’aprenentatge i fer millor a la generació dels Guillem Gavaldà, Irene Solà, Carles Morell, Àngels Moreno i etcètera. La gent de la dècada del 1990.

Que la festa no decaiga.