Santiago Diaz i Cano, Memòries d’un porc. Editorial de la UAB, Barcelona, 2010. XVI Premi de Novel·la ‘ Valldaura-Memorial Pere Calders ‘

CONFESSIONS D’UN SONAT

Quan entrevisten Joan-Lluís Lluís, sempre li pregunten per mi i viceversa. D’ara endavant, esperi que afegiran Santiago Diaz al nostre duet. Professor de matemàtica al col·legi Comte Guiffré de Perpinyà on tot l’ensenyament s’imparteix en llengua catalana, Diaz acaba de publicar “Memòries d’un porc”, un llibre excel·lent, molt interessant. Aquesta és una obra inclassificable. Comença com una evocació nostàlgica i còmica d’un poble valencià a la manera de “Les nits perfumades” de Manuel Joan Arinyó, continua com una novel·la eròtica trepidant i s’acaba en tragèdia moderna. El relat transcorre amb agilitat, il·luminat per un humor constant. ‘ Què en sabia, ell, del patiment de la mare? És que havia tornat de l’altra banda, la infeliç, per contar-li-ho personalment? És que era amic de sant Pere i xerraven d’aquestes coses? ‘ (p.21) Els primers capítols de la novel·la (l’autor en diu cintes) m’han recordat l’atmosfera de “Confessions of a Crap” de Philip K.Dick, l’única novel·la que no s’adscriu a la ciència-ficció que li van publicar en vida seua. Quan feia el servei militar, jo era molt amic amb en Bruno, un professor de Saint-Etienne boig per l’obra d’en Philip K Dick, al qual havia dedicat una tesi abans que tothom el conegués…Li deia sovint ‘ Qu’est-ce que tu peux être décadent, mon pauvre vieux…‘

M’emocionen l’amor del narrador per la literatura, la seua passió quan descobreix “Las ratas” de Delibes i “El Quadern gris” de Josep Pla. En parla amb frescor, alegria i un entusiasme púdic.

El que m’ha agradat més en la novel·la de Diaz, amb l’humor, és la profunda humanitat, la seua compassió gens planyívola pels humils com a les cançons de Joan Manuel Serrat. ‘ Eixia de la fleca cada matí, amb unes enormes bosses de xarpellera farcides de pans calents i aromàtics, per repartir als llogarets de la rodalia. Francament, la imatge d’aquell homenot bonàs i galtavermell tot nevat de polsim de farina, i estibant aquella càrrega flairosa i tova, em feia una impressió més tendra que el mateix Pare Nadal. ‘ ( p.40)

Aquestes evocacions tendres conviuen amb una veritable epopeia eròtica. Palesant una minúcia maniàtica, el narrador ens conta fil per randa totes les seues aventures solitàries (Canal +, revistes, pel·lícules porno als canals locals) abans de passar a drogues més dures. Com les millors pàgines de Scarron o de mossèn Bitarol, les escenes escatòfiles fan riure molt —’la nevada negra’ que diu ell. Ja se sap… Si la política envelleix aviat la literatura, la merda li dóna eternitat. Al mig d’aquest univers sòrdid, creixen flors com aquesta: ‘ recupere les imatges d’aquella felicitat prestada: Nezka cantant-me a l’oïda; Nezka somrient-me amb els ulls; o Nezka llançant-me un petó a través de l’aire clar d’una nit d’estiu. ‘ ( p 168 )

Els darrers capítols del llibre aconsegueixen l’excel·lència amb aquesta barreja tan personal d’erotisme, de poesia i d’humor. La descripció de la seua relació amb una puta negra és magnífica. Esperi que algun editor llegeixi aviat aquest gran llibre i tingui ganes de donar a l’autor la fama i la difusió que es mereix. Estic molt content que un nou escriptor valencià, un escriptor de debò que no un venedor de llibres, aparegui i que visqui al Rosselló, on encara parlem un valencià tramuntanal.

Joan Daniel Bezsonoff