Enric Sanç.

Ressenya presentació Casal Jaume I de Gandia del poemari Espentar l’abisme de Miquel Moiga (pseudònim literari de Miguel Monedero i Garcia). Editorial Germania, Alzira 2013.

Enric Sanç i Miquel Moiga, a Gandia.

He tingut l’encomanda i és un orgull per a mi poder presentar avui un poemari d’un company i un amic, Miquel. Primer que res vull agrair-li haver confiat amb mi i així donar-me la oportunitat de poder presentar-lo, al Casal pel magnífic lloc cedit, i a tot el públic per la seua assistència a l’acte.
També agrair la tasca impagable de la Editorial Germania i del seu director literari i escriptor de Puçol, Manel Alonso i Català, per fer donar a conèixer tantes noves veus poètiques a nostre País. A més a més tenint en compte les dificultats econòmiques que comporta i la crisi actual que patim.

Miquel ha sigut company meu en el Taller de Poesia de la UPV que imparteix el també poeta Ivan Brull. Com podreu llegir al llibre la seua biografia i la sinopsi, no m’entretindre massa en dir que és un xic molt jove, nascut a l’any 1992 ací a Gandia. Estudiant d’arquitectura, les seues passions també són la música i la poesia. Client habitual de la nit i la seua soledat, en són paraules d’ell, és un observador rigorós de tot el que l’envolta. Amant de la bona poesia, entre els seus poetes de capçalera podem trobar a Martí i Pol, Gabriel Ferrater, Estellés, Espriu, Baudelaire, Rimbaud i Bukowski entre molts altres.
No el conec massa, però la primera impressió que em va donar quan el vaig conèixer va ser el d’una persona molt introvertida, reflexiva, sentimental i per un amor gran vers a nostra llengua i nostre País Valencià. Pense que aquestes característiques es veuen reflexades molt bé en la seua poesia. No obstant, s’ha de tenir en compte la seua jovenesa (21 anys?) i que per a ser un primer llibre està molt, molt bé. És un lletraferit que si segueix llegint i adquirint coneixements promet moltíssim i en té un llarguíssim recorregut a fer. Per això sé que els seus versos madurats i pensívols espanten de bell esglai malgrat la seua precocitat literària i la seua gosadia. Diuen que un primer llibre o poemari, així com els següents, s’han de deixar reposar bé. Que tinguen el seu solatge adequat. Així que també es important tindre en compte açò alhora de jutjar un poemari encara tendre però que sorprèn.
A més a més, fa molt poc, ha estat el guanyador del XVIIe PREMI LITERARI “ROSA DE PAPER”, organitzat per la Florida Universitària i Andana Editorial en la Categoria D de Poesia amb l’obra “Apologia d’un instant”. Motiu avui de doble orgull per a d’ell, i per a mi que estic presentant-lo. Aquest és un títol suggeridor d’un poemari que he tingut la sort de llegir i el qual m’agrada moltíssim el seu numen (és a dir, la seua inspiració poètica). Tan aquest breu recull merescudament premiat com el llibre que presentem avui “Espentar l’abisme”, estan força, força bé.
Tindreu que llegir-se els 43 poemes dividits en tres parts: 1) Barrar el pas al límit, 2) Jo no confesso i 3) A trenc d’alba. Acompanyats de citacions dels seus poetes de capçalera aquest poemari està en contínua lluita per la seua pau interior i en la recerca de la felicitat. I és ací entre el silenci i la paraula, on el poeta escriu els següents versos en les seues nits de neguits i soledats, com udol d’un llop que s’emmiralla en la lluna plena d’unes lletres farcides de delicadesa i estima. Crec que ha de ser ell mateix el que ha de parlar i dir-nos si estic encertat en la meua lectura. Aquest llibre evoca sentiment i reflexió. Ara bé, he de recordar que la creació literària ben bé comença en el lector que fa seua la obra i la interpreta segons els seus coneixements, experiències i estat d’ànim en l’instant. Fem doncs apologia d’aquest. Us en faré un menut tast en el següent poema, un dels meus preferits. Aquest poema és una bona mostra de la seua gosadia literària i de les belles imatges que conté tot el poemari. És un ordit de 14 versos on 2 trenquen el perfecte ritme emprat de 6 síl·labes de la resta, el tercer i el darrer, fent-los de 7*. Gosant així a trencar la melodia com ho faria un poeta més experimentat:
SIRENA
La llum de l’estel fa
càlida la nit com
l’abraçada amb què ens omplires.*
Fou el foc primitiu
de les teues paraules
que ens impregna de càntics
a les terres de l’Àfrica.
La roca, tot i ésser,
cos d’inerta natura,
no vol defallir mai.
Quan no dol el record,
dol l’enyor o l’absència.
La mar Mediterrània
ens banya l’enyor, sirena*.
Ja per a anar tancant aquesta breu presentació a mode de poder sintetitzar-la en paraules molt més grans que les meues passe a llegir-vos uns fragments de dos poetes cabdals de nostra literatura, Ponç Pons, l’escriptor menorquí i VAE en el seu any i, crec, que no necessita major presentació.
[…] M’he enfrontat escrivint revoltat a l’absurd
He trobat entre els llibres essència i sentit
Com un vent que remou amorós el pinar
L’Esperit ompl el cel d’una dantesca llum
Cal fer versos que ens obrin als altres i al món
No es pot viure tancat dins l’espai d’un poema
PONÇ PONS Nura POESIA DELS QUADERNS CREMA, 57. Barcelona, 2011
“ …No tot serà, però silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.”
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: “Llibre de meravelles”.
Poesia 3i4. Pàg. 107. (Primera Edició L’Estel, 1971)
I ara que el company i amic Miquel ens delecte amb els seus mots i versos. Que eixe és el motiu per el qual estem ací tothom avui. Per això li desitge al protagonista d’aquesta nova aventura que just comença, molta sort, bon vent i bon port.
Gràcies, Miquel, pel teu poemari que ha estat un regal per a mi.
Gràcies a tothom per assistir.
Miquel…