Isabel Canet. Or i vellut. Retrats de dones de Gandia. Ajuntament de Gandia, 2007
QUAN UNA DONA PARLA…
Una part de l’imaginari col·lectiu d’una societat (és a dir, tot aquell patrimoni no material, que pertany més bé al camp de la ficció, de la cultura o de l’art) està bastit sobre personatges, succeïts o anècdotes que no passaran a la història escrita amb majúscules. De vegades, com fa d’Isabel Canet, basta recórrer a les vides quotidianes de nou dones, en aquest cas de Gandia, tot i que la localització podria ser qualsevol altra, per a ordir un llibre bonic i il·lustratiu d’allò que ha sigut la batalla quotidiana d’uns personatges quasi anònims que s’han limitat, senzillament, a aportar a la seua societat (la Gandia que coneix les convulsions bèl·liques dels anys trenta, les tristors de la postguerra, els tímids canvis socioculturals dels seixanta, la caiguda de la dictadura i el camí inicial envers la normalitat democràtica dels vuitanta) allò de millor que hi podien aportar: el seu treball, el seu compromís militant amb la vida.
Or i vellut és un llibre bastit a partir dels retrats literaturitzats de nou dones de diferents extraccions socials, de diferents ideologies, però totes unides pel denominador comú de l’inconformisme, del seu afany de superació. Que el lector no hi busque cap altra grandesa, excentricitat o xafarderia. Estem davant d’un llibre discret, elaborat amb un respecte exquisit cap a les seues protagonistes, redactat amb elegància, sense cap voluntat periodística i sí molta intensitat literària. La veu d’Isabel Canet no pretén ser neutral, ni objectiva. Quan vol reconstruir ambients amb tot luxe de detalls, ho fa; o expandir-se en les descripcions costumistes, les que ens acosten amb realisme agredolç altres temps; i quan vol marcar la proximitat a través de la complicitat emotiva, o amenitzar les narracions amb notes d’humor o episodis d’una ironia molt marcada també ho fa. En aquest sentit, per exemple, paga la pena remarcar l’agilitat atractiva amb què l’autora tracta la personalitat d’Otília Sancho, en el capítol titulat «El somriure de l’oceà». A més a més, encara que l’objectiu primer d’Or i vellut és retratar biogràficament cada dona, no ens passa desapercebuda la formació –i la vocació– d’Isabel Canet com a historiadora. I així, la vida de cada personatge està perfectament contextualitzada en els principals esdeveniments de l’època, i el text ens ofereix dades culturals, socials i antropològiques que van ordint una trama diversa de situacions, de posicionaments ideològics, de professions i/o de vocacions humanes.
Allò que inicialment era un treball encarregat pel Centre de la Dona de Gandia s’acaba convertint en un compromís de l’autora envers la condició silenciada de les dones: «Quan una dona parla, arrossega el discurs de tot de dones que hi viuen dins i que es prolonguen cap enrere generacionalment fins al principi dels temps […] La dona actual, esdevinguda rica hereva, atresora els clams pels sentiments no expressats, per les paraules no proferides a causa d’una condició femenina condemnada al mutisme.» Però Isabel en reconeix la distància avantatjada des del seu present: «No podem evitar sentir una gran tendresa per totes elles. I en la mateixa mesura, no podem evitar el desig d’apartar-nos decididament del que elles representen».
Paquita Egea Muñoz (filla de família republicana), M. Magdalena San Miguel Moragues (serventa), Otília Sancho Lloréns (empresària pastissera), Clàudia Garcia Escrivà (mestra), Adelina Bataller Bataller (locutora de ràdio), Mariles Azcón Malonda (farmacèutica), Consuelo Tomàs Martínez (encaixadora de taronges), Sor Josefina Navarro Ferrer (religiosa), i Rosa Aparicio Ferrer (brodadora) no eren heroïnes abans de poblar les pàgines d’aquest llibre i no ho són des que les seues vides han passat a formar part de l’imaginari simbòlic d’una col·lectivitat. Però la sensibilitat literària d’Isabel Canet ens les ha fetes visibles des de la seua victòria més noble: haver plantat cara a un destí doblement sever, el que les va convertir en víctimes de la guerra i el que les va fer nàixer dones.
Maria Josep Escrivà
Caràcters, núm. 45, octubre 2008
