Joan Navarro. Magrana. Col·lecció Poesia núm. 34, Brosquil Edicions, València 2004
MATÈRIA D’HARMONIES
Hi ha un mestratge en poesia que s¹exerceix fora dels llibres, o a més a més dels llibres, en la tertúlia, en l¹intercanvi de lectures i nords per al viatge, en l¹amistat i la dissidència. A primeries dels setantes alguns poetes joves tenien tanta pressa per assentar el cul en la història que van matar els pocs pares que tenien a mà. El problema fou amb què substituir-los, dissimular-ho amb barbes postisses i bàculs falsos, i acabar pagant tanta orfenesa. Cada cert temps, el mateix trist panorama. Mireu alguns dels denominats imparables, obrint-se pas a colzades per a la pole-position de premis, càrrecs, encàrrecs i pessics pressupostaris. Aquells setantins, en canvi, s¹havien de conformar amb la incerta glòria del moment i confiar (i així va ser en algun cas) que el futur pintaria colors més amables. Joan Navarro amb Salvador Jàfer i Gaspar Jaén, per qualitat i experiència, sí hauria pogut encapçalar un mestratge complementari, però la timidesa, l¹honestedat o la falta de fe (déu li ho perdone o li ho regracie) van impedir-ho i durant massa temps en l¹estany poètic valencià només es va sentir un raucar monòton. Aigua passada.
Quan Magrana va eixir a la llum a finals de 2004 feia dotze anys que l¹autor no publicava un àlbum en solitari, aquella Tria personal. 1973-1988 d¹Edicions de la Guerra. Durant aquest temps, i amb comptagotes, contribucions en aquest o aquell volum col·lectiu, algun poema en alguna revista, textos per acompanyar exposicions, traduccions diverses, la revista cibernètica sèrieAlfa i una xarxa de complicitats i d¹intercanvis amb poetes i artistes d¹arreu. El mestratge de Joan Navarro, doncs, no s¹exercia només des del silenci o el pòsit d¹uns inicis fulgurants, sinó des del treball discret, pacient, que esclataria, amb la tardor, en la meravella geomètrica de la magrana. Diguem-ho ja: aquest poemari és una de les obres capitals de la poesia catalana dels darrers anys. I ho és per una senzilla i complicadíssima raó, perquè ha trobat la forma (la Forma!, s¹exclamaria el mestre Gombrowicz) precisa de transmetre l¹emoció, el coneixement poètic. Ben cert que ell ja havia practicat amb profusió el poema en prosa (com el seu bessó Jàfer, i no ho diem per dir-ho), però quan parlem de forma no reduïm el terme al sentit de carcassa estructural. La Magrana és plena de robins perfectes, sucosos versos sintagmàtics, el·líptics, plens de ritme, d¹accions sense verbs ni temps, juxtaposicions d¹imatges trepidants, invisibles a l¹ull fred de la càmera, on la pell del lector s¹eriça en el viatge del pol·len de les flors a l¹esclat mut d¹una galàxia perduda. Poesia fenomenològica, consciència de la immensitat del cosmos, poesia ecològica, que supera les adherències cartilaginoses del jo (elevant-lo a la llum solar i dissolent-l¹hi), tast dels misteris que ens obri la ciència i que només la bona poesia ens acosta. Magrana és un fruit madur que resistirà bé els embats del temps. L¹espera no ha estat baldera. El lector té ací un llibre de capçalera que el pot acompanyar en molts viatges.
Manel Rodríguez-Castelló
Saó núm. 302, gener 2006
