Maria Josep Escrivà. Flors a casa. Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona 2007. Edicions 62, Barcelona 2007
BELLESA SUPERVIVENT
Cinc anys després del seu darrer poemari, Tots els noms de la pena, la valenciana Maria Josep Escrivà publica Flors a casa, el recull amb què va guanyar els darrers Jocs Florals de Barcelona. El títol, que hauria pogut fer témer alguna mena d’aspiració a un decorativisme poètic, prové ben al contrari d’un vers de Wislawa Szymborska, que la poeta de Gandia adopta per convertir en una divisa d’endurança, de voluntat de sobreposar-se a les adversitats ni que sigui des de l’estricte clos personal. Com deixen ben clar els dos poemes que emmarquen el llibre, Els arços i El cànter, per a Escrivà cal perseverar en el desig, “continu discurs d’energia” que ens fa humans i que alhora -com el dantesc amor que movia sol i estrelles- és vist com a principi rector de l’univers, fonament de tot perquè, de tot camí. Un camí que gràcies a la poeta imaginem voltat de canyars, entre els quals el jo I íric avança “i ençà del desconcert em parla tot, / tot l’ordre del senil I a frec de brisa”.
Malgrat l’expectativa prèvia, no són les flors sinó més aviat els arbres (oliveres, xops, garrofers, xiprers, acàcies…), els protagonistes naturals del llibre: la seva tenaç ignorància del dolor, ocupats només a pujar i créixer, a fruitar i a fer fusta, el seu equilibri, la seva serenitat, no semblen pas un mal programa dins la concepció temàtica de l’obra.
La paleta estilística amb què Escrivà prova de pintar aquests paisatges a què el subjecte s’aboca i de garantir-ne així alguna supervivència és certament molt variada, i va des del haiku i la seva abstracció de versos nominals fins a un poema d’alenada més llarga, de caràcter més meditatiu o també programàtic.
És en la mitjana distància, per dir-ho així, on la poeta afina del tot els seus recursos expressius; entre l’ellíptica escriptura, de vegades imprecisa, de les sèries de poemes a la manera oriental i, per l’altre extrem, l’eventual veïnatge amb sentiments excessius d’alguna de les composicions més llargues, Escrivà ofereix una colla de bons poemes. Quan la pretensió temàtica és menor, quan es busca més la suggestió d’una atmosfera o un perfum que el dibuix d’una determinada situació, el poema excelleix, acostant-se a la intimitat i discreció del lied. Anhel del cercle, Alquímies, Anemones, Pedres a l’aigua, el díptic Regrés de les esferes, i el memorable Tren, per exemple, en són la millor de les proves.
“Consenteix-me, misteri de l’existència, que de tant en tant t’arrenqui filagarses de la cua”, deia la genial polonesa, l’autora de Vista amb un gra de sorra, al poema Sota un petit estel, del qual ha sortit el títol d’Escrivà. Bé podríem dir que és precisament en aquestes peces, d’una recòndita bellesa, quan la poeta valenciana més a prop s’ha trobat d’esfilagarsar aquell ròssec tan escàpol.*
Pere Ballart
Avui, Cultura, 27 de desembre del 2007
