Christelle Enguix. El cor del Minotaure. Premi Senyoriu Ausiàs March de Beniarjó 2008, Editorial 3i4, València, 2009.

ELS BATECS DE L’EXPERIÈNCIA

El cor del minotaure, XXVIII Premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March, de la poeta Christelle Enguix, és la metàfora de la poesia, entesa com a vida, representada pels batecs de l’experiència del jo al Laberint. El llibre està dividit en quatre parts: Laberint, Minotaure, El Fil i Ariadna. S’hi ressegueix, aconseguint-ho en algunes parts i en altres no tant, el fil argumental d’un dels mites més coneguts de l’Odissea. Les cites que hi apareixen són la clau que ens permet entrar en molts dels poemes i reflexionar sobre les històries de personatges mitològics, els quals funcionen com a mirall o brúixola (Galatea, Sísif, etc.), com a sortida i escapisme, i ajuden al jo líric a trobar-se en el trajecte del temps i de l’espai, simbolitzat per la mar, que és també l’amor, la tempesta o el mateix minotaure: la paraula, la qual funciona com a cordó umbilical entre els dos grans laberints possibles: el de la vida interior del jo poètic amb les sirenes que l’habiten: els records i la paraula no dita; i l’altre laberint que pot ser més perillós, però que l’ajudarà a créixer i a viure el camí de l’avenir que li depara tant l’amor com l’ofici.

En l’espai intricat del Laberint, on hi ha els records -element que alimenta tota l’obra: la por pel fracàs amorós, que bé podria simbolitzar al mite la carn humana amb què s’alimentava el minotaure de Creta-, el jo poètic s’ha d’enfrontar amb els errors, que mai no són els mateixos en els terrenys de l’amor, però sembla que es repetisquen: “camine i sóc sempre al mateix lloc, immutable”, diu en el poema ‘Perfecció de l’error’ o “no sabíem que l’amor/ és un bitllet d’anada i tornada”. Tanmateix, aquesta Ariadna que s’hi evoca no mata el minotaure, com Teseu: “Un minotaure domesticat:/això n’has fet del desig.”. Sap que les vivències cal digerir-les si es vol arribar al centre de les coses: “per què fer tant d’esforç/en penetrar la vida, si al final/només la circumval·les?”.

La veu poètica recorda el sentit que Borges li dóna al Laberint, atès que, per vèncer la por, cal penetrar el centre de les coses, esgarrar el vel que s’interposa entre nosaltres i el que volem, per tal de defugir un laberint que pot esdevenir asfixiant i sense sortida: el grotesc. I si la veritat no la trobem, tot i el pas del temps?, tot i posar en pràctica la intuïció i la raó. Sabem que el laberint és una estructura on s’uneixen el cel i la terra, la llum i la fosca, la vida i la mort, i potser, arribar al centre signifique haver errat, però també veure el sol. Tal vegada, el fet de sobreviure i avançar és acceptar el que hem après, malgrat que siga haver-nos traït: “embolcallada de llum,/la pedra./ I si fóra millor/no adonar-me’n,/com Cronos,/de l’engany.”. La poesia és el fil que la connecta amb la vida, amb l’amor, i li permet, com a Ulisses, viure la mar, malgrat les vicissituds que li presenta el demà: “és ara que conec els moviments de la mar/ que la tem.”.

Recreat el mite, arribem al missatge essencial que ens transmet l’autora des del principi, encapçalat per la cita de Margalida Pons: “ens cal l’alè d’algú que ens sigui nou/ als ulls i al cor i que ens empenyi fort/ per a no dir que el mur ja és massa alt (…) per a no fer del clos un laberint”. Amb un to esperançador respecte a l’amor i al poder de la paraula, El Cor del Minotaure és un llibre reflexiu i íntim, amb un to caracteritzat per la sensualitat i la ironia. Pel tracte que se’n fa del pas del temps i del sentit de l’ordre -l’intern i natural de les coses, i l’artificial, com posar-los nom-, com també, per la subtilitat per a recrear una atmosfera exòtica del viatge iniciàtic, en la qual s’hi barregen la remor de la Mar Mediterrània amb les músiques gregues del record, les carícies de l’ombra amb les de les mirades absents, paga la pena entrar-hi, per constatar que el poder de la paraula és perillós, com diu Enguix, i que cal un fil per contar, i una vida, i amb tot, el fil no s’acaba… com els batecs de l’experiència.

Isabel Garcia Canet

Caràcters núm. 53, octubre 2010