Ferran Garcia-Oliver. El vaixell de Genseric. Dietari 2004-2005. Proa, Barcelona, 2007

BONA NAVEGACIÓ

Possiblement, en el marc de la nostra literatura, el gènere dels dietaris és un dels més dinàmics dels darrers anys. El vaixell de Genseric. Dietari 2004-2005, de Ferran Garcia-Oliver ve a afegir-se a tota una llista de mostres de primera qualitat que ens arriben d’autors relativament joves. I, així, si bé la producció n’és molta i bona; en canvi, l’edició ve llastrada per una manca de públic lector. És gràcies a alguns premis i, especialment a la meritòria tasca d’algunes poques editorials, entre les quals hi ha Edicions Proa, que aquests artefactes literaris arriben a les llibreries ni que sigui a remolc d’algun premi dedicat a l’assaig, com és el cas que ens ocupa, que guanyà el XXVII premi Carles Rahola. Garcia-Oliver, seguint una tendència molt general, deixa de datar les anotacions i ho justifica en aquests termes: «Jo tinc el vici d’enregistrar per escrit escrupolosament els dies»; tanmateix, les dates concretes no tenen sentit documental perquè: «Més que l’episodi, n’indague el rerefons». A més, en el cas que ens ocupa, el títol del llibre ja remarca convenientment que són anotacions de dos anys. Destaquem, d’entrada, l’originalitat del títol. De fet, és també una constant de les darreres mostres de dietaris, batejar-los amb un títol que els singularitza més enllà de l’abast cronològic que abracen. Pensem, només amb els de Jaume Subirana. Els paral·lelismes que l’autor traça, per justificar el títol, entre el vaixell de Genseric carregat del botí espoliat a Roma i la destrucció, la violència i la perversitat dels actes vàndals dels nostres dies, és del tot apropiada. El llibre, d’entrada, excel·leix en l’ús de la llengua. És una prosa fluïda, creativa, intel·ligible, que llisca amablement però també incisiva i, a voltes, amb aparences de col·loquialitat, que, a més a més, ací i allà va il·lustrada per girs i lèxic poc usat per l’estàndard que no fa més que enriquir-ne el conjunt. Un modèlic exemple de com el particular i local pot enriquir —i de quina manera!— el cúmul lèxic general. Estilísticament podríem afirmar que l’autor substitueix la tradicional conversa de cafè per una sola veu, però que es va diversificant fins fer la impressió que el lector, a voltes, té al davant, o al costat, més d’un contertulià. El lector agraeix aquesta proximitat confident i el caient humà o humanista que té. Pel que fa a l’estructura, hi ha una sàvia combinació de textos de diferent llargada, organitzats aleatòriament en
funció d’un discurs que l’autor vol coherent, però alhora fluid i suggeridor. Aquest està configurat per una varietat de temes i «subgèneres» que, ben estructurats, fan la lectura amena, divertida i instructiva. Sentències i aforismes afloren al costat d’anàlisis geopolítiques tant nacionals com internacionals. Desfilen amens i incisius: anotacions familiars, lectures de llibres, reflexions sobre l’actualitat més cruent, evocacions de viatges o experiències, retrats literaris, reflexions íntimes i personals, valoracions sociològiques… Una hibridesa de temes que no fa res més que destacar cada peça en la seva autèntica vàlua. També, l’autor l’encerta de ple a l’hora de triar els títols de les diferents parts del dietari, a voltes críptics, que amaguen temes sorprenents. Posem per exemple el d’«Encantadors», darrera del qual res ens fa pensar que tot arrancarà d’una biblioteca amb contes il.lustrats i de L’encantador, de Vladimir Nabokov, per acabar amb una crua anàlisi de les interioritats d’un Hitler, foll encantador del segle XX. Garcia-Oliver també excel.leix en el retrat tant de persones conegudes com anònimes. En aquest sentit, només començar, ens trobem amb la sensacional mostra dedicada a Miquel del Prado, abans conegut com el mestre del Grifo. També, el minimalista, hipotètic, però intens retrat dedicat al poeta lbn Khafaja. Entre els coneguts, cal esmentar per la seva concreció i agudesa els dedicats a Josep Piera, Baltasar Porcel, Joan Francesc Mira, Ferran Torrent… 0 la magnífica síntesi valorativa de la poesia d’Enric Sòria. O la críptica semblança dedicada a AF, Antoni Furió, desenvolupada a la inversa, amb una dosificació hàbil i mestrívola de la infor-mació 0 l’agraïment pel mestratge rebut de Josep lborra. I encara, en el cas de l’Ovidi Montllor fa un breu assaig no tan sols sobre la persona sinó sobre la seva trajectòria artística i el que significa per a la Nova Cançó. I, parlant d’assaigs, magnífic i agut el dedicat a Francesc de Vinatea, que evidencia la formació d’historiador de Garcia-Oliver. En l’àmbit de la infrahistòria, destaquen les excel·lents pàgines dedicades a les alqueries de la Safor, 0 els assaigs literaris sobre les figures de Josep Maria de Sagarra i Miquel Bauçà. Beniopa, on viu, i les escenes fami-liars salpebren d’humanitat càlida, aquí i allà, el llibre, especialment en les remissions a les filles. Complementades amb pàgines de gran eficàcia costu-mista com la crònica del tren que fa figa a l’estació de Sueca. De fet, és un dietari ple de neguits individuals i col·lectius que majoritàriament l’acosten cap al pessimisme. Tanmateix, com a conclusió dels temps que ens ha tocar viure, «cal amb un temperament de ferro i molta lucidesa per a no deixar-se enxampar definitivament en el pessi-misme, perquè comptat i debatut, les accions nobles i les conductes irreprotxables són les més assídues, per bé que es veuen menys». Amb propostes com la de Garcia-Oliver a penes trobem a faltar els grans mestres del gènere.

Llorenç Soldevila i Balart

Caràcters, núm. 43, abril 2008