Teresa Pascual. Rebel·lió de la sal. Pagès Editors, 2008
EL BRANDAR DE LES PALMERES
Ausades, Rebel·lió de la sal de Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952) és un poemari difícil, escrit sense concessions de cap mena. És indubtable que en una primera ullada els seus versos semblen allunyats dels plantejaments estètics inicials de l’autora, que per al crític Francesc Català eren més sensitius que reflexius. Allunyats per un procés evolutiu, sens dubte, perquè l’estil d’aquesta poeta ha sigut sempre ben identificable en tots els llibres que ha publicat fins ara. Sensibilitat, sinceritat, sensualitat, una poesia de la quotidianitat on predominen els temes de l’amor físic, l’espai i el temps. I la veritat és que en els tres primers poemaris, Flexo (València, 1988), Les hores (València, 1988) i Arena (València, 1992) aquesta premisa es compleix a bastament si sintetitzem els seus eixos temàtics. Si bé és cert que en Arena, com ha escrit Enric Sòria, ja ens introdueix en un univers desolat, claustrofòbic, que ens parla del dolor, de la soledat i d’una saviesa amarga.
Evidentment, no és que hi haja perdut essència cap dels tres valors espirituals anteriors, la qúestió és que Rebel·lió de la sal, el sisè llibre que publica, és un poemari d’una gran intensitat conceptual on predomina una astringent voluntat simbòlica que obliga el lector a cercar per sota de les suferfícies verbals, a esbrinar el sentit del vent, a captar el sentit dels moviments del paisatge, de vegades subtilment dinàmics i premonitoris, d’altres d’una lentitud quasi estàtica. […]
La poesia de Teresa Pascual ha derivat cap a la reflexió metafísica dins d’un procés en el qual la sensualitat, la celebració dels sentits, s’ha convertit en un element sotmés a una exigent contenció espiritual, segurament amb voluntat de catarsi poètica. Una introversió amerada d’imatges on el fred és un element constitutiu de la contemplació […]. El lector ha de fer un esforç intel·lectual, si més no com a pas previ, per copsar la peculiar atmosfera d’un espai interior on predomina una poètica del silenci, com escriu la prologuista, Lluïsa Julià, i no hi trobem lloc per a l’emoció fàcil.
Són reflexions que es debaten entre el dolor i la desolació, ubicades en espais d’inquietant introspecció demiúrgica, paisatges simbòlics de la vida íntima de la poeta, de la seua infantesa, sobre els quals només podem intuir preguntes, imatges domincades per silencis, associats al vent, al fred, a l’oblit […]. Si de cas, l’única solidesa moral és la que atorga la materialitat dels paisatges; indicis, gestos, moviments al voltant dels quals s’articula la possibilitat d’una emoció […].
Aquest poemari de Teresa Pascual és, no cal dir-ho, un llibre dens, exigent amb el lector de poesia. Però una vegada ens hem endinsat hi trobarem una tenaç voluntat de recerca en el llenguatge que no deixa de colpir-nos els sentits i l’intel·lecte. La poeta ha trobat en el llenguatge poètic el camp d’experimentació adequat per a expressar-nos la seua tragèdia íntima. Definitivament, Teresa Pascual ha escrit amb Rebel·lió de la sal un dels llibres més ambiciosos de la seua trajectòria literària.
Antoni Gómez
Posdata, Levante, 6 de febrer de 2009
