Christelle Enguix, L’arbre roig, Premi de Poesia Ciutat de Benicarló 2006, Ed. Brosquil, 2008.
INSTANTÀNIES DEL RECORD
En L’arbre roig el record és objecte i subjecte. Com ja s’hi apunta als primers poemes «La lluminària del passat és tan potent / que t’enlluerna», o com després quedarà matissat «Brilla encara a les aigües de la memòria / la llum que rere l’arc / del ponent roig es despullava».
Tot i així, l’autora n’és conscient del poder abassegador d’aquesta melangia —«Quin dur record, la remor / de les onades contra el rocam»— i per aquesta mateixa raó buscarà algun antídot: «Sovint és savi l’oblit. Impedeix / que ens ressonen a dins /els batecs».
Christelle Enguix recorda (del llatí re-cordis, tornar a passar pel cor) el seu estimat paisatge mediterrani, representat en sinècdoque per una nombrosa llista de la flora més representativa (baladre, alzines, garrofers) o explicitat per alguns topònims (Dénia, Mallorca, Planes, Ronda) o en altres per les contínues al·lusions a elements del mar (àncora, barca, salnitre).
Tanmateix aquestes instantànies superen en profunditat psicològica, el decorativisme de la postal. És inqüestionable la presència d’algunes pinzellades impressionistes, però sempre hi ha un desig evident de deixar de banda la superficialitat epidèrmica d’aquestos bellvederes exquisits.De fet, aquest paisatge va perdent paulatinament el seu protagonisme cap al final del conjunt, fins arribar a poemes com Navegacions, una invitació d’abandonar l’estatisme estètic i contemplatiu, per tal de ser valents i endinsar-nos en alta mar, i així poder assaborir els fruits de la vida: «Navega, doncs, l’immens de la mar / perd el rumb, llegeix / els vents que fabulosos l’abrusen».
De tota manera, en aquest «arbre roig» també trobarem altres «fulles» dedicades al tema eròtic, com la seua fugacitat, tractada en forma d’epigrama a Cava: «Amb l’efervescència dels llavis / que tenen set. I d’escuma. / Així bevem l’amor. / per què duren tan poc les bambolletes?»; o reflexions sobre l’escriptura com a Plusvàlua, on demostra una vegada més el seu compromís minimalista amb el silenci:
«Pensaves que tenia un valor creixent, / la paraula. (…) A la fi t’adones dels avantatges / de bloquejar certs comptes / L’altíssima rendibilitat /que té un silenci ».
Pel que respecta al llenguatge, hem de destacar el magnífic ús que la poeta fa de les metàfores: unes surrealistes com «Un ram d’aigua / que no troba la ruta / de la mar, el teu nom», o altres figuratives, a força de materials insignificants, que gràcies a l’alquímia de la paraula esdevenen imatges capaces de mostrar una dimensió existencial: «Sovint, la vida, però, / és pretendre captar / la llum de les coses / amb una càmera sense rodet». En altres casos, optarà per emprar la discreta construcció del símil, per referir-se al desig: «Com baladre que floreix / entre les pedres del barranc / i s’escampa», o per reflectir el poder trasbalsador de la primavera:
«Com sagetes que travessen el batec resplendent de Febrer / els dits de la primavera, frondíssims, penetren el cor».
Arribats a aquestes línies finals, hem de confesar amb satisfacció la qualitat del debut de Christelle Enguix (París, 1971). Una proposta intimista, suggerent i personal; tot i que en cap moment mai no amaga els seus referents literaris preferits. Una simple ullada als noms de les cites ens poden ajudar a fernos una idea d’aquestos models: en forma de tribut o xicotet homentatge (Margarit, Vinyoli, Pavesse, Quasimodo).L’autora ha fet de la senzillesa, brevetat i quotidianitat les seues senyes d’identitat pròpia. Malgrat tot aquestes paraules d’encomi i elogi, haurem de ser cautes i esperar si les nostres apostes es confirmen en posteriors reculls. Tant de bo.
J. Ricart
Posdata, Levante, 11 d’abril 2008
