Maria Josep EscrivàTota tria és personal, i obliga a haver de prescindir de noms, i de títols. Dramàtic, quan parlem d’una temporada poètica que, en termes vinícoles, es podria considerar «de magnífica collita».

Podem partir d’un llibre col·lectiu, For sale, o 50 veus de la terra (Edicions 96), on aplegats sota l’amargor contradictòria del títol, tots aquells poetes valencians proclamen, amb cants o amb planys, que no són en absolut aliens a la terra que trepitgen.

Un d’aquests cinquanta, l’experimentat Ramon Guillem, va publicar la primavera passada Abisme i ocell (premi VAE de Burjassot; Bromera), un llibre de grata lectura bastit, en la part que m’ha resultat més corprenedora, sobre vives emocions primàries, com és el cas del dedicat al pare («La bicicleta blava») que, «de tant en tant,/ com una festa/ [els] portava granotes».

També en la primera fila de firmes poètiques, Joan Navarro ha aportat, a la nòmina selecta de títols, dos de referència obligada: A deslloc (premi Carles Salvador; Denes), en la línia demiúrgica amb què Navarro reinventa i reordena el món des d’un llenguatge poètic inconfusible, i Grafies • Incisions (Diálogo), de factura acuradíssima, en coautoria i diàleg artístic amb el pintor Pere Salinas.

Aquell fred, aquell imperceptible moviment de la glacera: Pedres i fang: Erosió i estries: La vall: El calze àrtic. Aquesta larva d’el·lipse: Corol·la excavada. Aquest so d’argila blanca dins la paraula que ens conforma. [Joan Navarro]

La tercera entre els veterans, sàvia en l’art de fer afluir la relació profunda, païda paradoxalment en veu baixa, entre poeta i món, és Anna Montero. Teranyines (premi Ausiàs March; Edicions 62) és un llibre d’una honestedat i una precisió verbal commovedores. Transcriuríem «cristalls», o «teranyines», impecables, punyents, lúcids, si tinguérem espai. I, posats a escollir una sorpresa especial, segurament per anhelada: La terra interior i altres poemes (Denes), on Vicent Berenguer recull i actualitza la seua obra des de 1989 (La terra interior, Imitació de la soledat i L’home no confia en la ciutat), a la qual afegeix 21 poemes nous, algun d’ells, com «Presències» o «L’alt de la Barcella», senzillament envejables.

De Lluís Roda ens continua captivant l’habilitat per a revisitar, lluny de tòpics estantissos, els grans temes de sempre, de vegades, com a Nadir (premi Jocs Florals de Barcelona; Proa) desmuntant referències clàssiques, o practicant sonoritats quasi pirotècniques.

Insòlit animal poètic −parle de l’autor− que se m’acut d’enllaçar amb un altre de rareses similars, Tono Fornes, amb un Dones que caminen de pressa (Aguaclara) que −sospite− ha passat immerescudament desapercebut davant dels ulls dels (encara) resistents lectors.

Una tercera de les insòlites, amb títol de recomanable lectura, és la multifacètica Pepa Úbeda, i La meua frontera (Columna). Begonya Pozo, amb Poemes a la intempèrie (3i4), i Carles V. Siscar, amb Carn endins (3i4) van guanyar ex aequo el Senyoriu d’Ausiàs March; els dos, poetes relativament nous d’assolida maduresa. Begonya amb una veu compromesa i implicacions afectives d’alt voltatge; Carles Siscar amb un treball efectiu sobre l’erotisme del llenguatge i la relació matèrica entre els cossos, els llocs i les paraules.

Entre els nascuts pels volts dels 80, atenció a Pau Sif i al seu Viatger que s’extravia (Documenta Balear), pulcre i cosmopolita; i a Isabel Garcia Canet, autora del recent L’os de la música, (Bromera) en la seua línia de profunditat reflexiva, però sense desatendre la quotidianitat tangible. Àngels Gregori (New York, Nabokov & Bicicletes. Bromera) continua preferint la imatge xocant, i la frescor expressiva.

I per últim, un nom acabat de descobrir: Ivan Brull. Cantaments (Onada) ens ha captivat amb el misteri tremolós de la senzillesa, com la del vers inoblidable que dedica a una mata pertinaç de raïm de pastor: «La teua solitud és tot un poble».

Maria Josep Escrivà
(Publicat al «Quadern» d’El País el 7 d’abril de 2011)