Josep Piera

Jo et conec, Ausiàs March…

     Víctor Balaguer

 

Per a l’actual crítica especialitzada no hi ha dubtes a considerar Ausiàs March (1400-1459) com «el més gran poeta líric europeu del segle xv». Però, encara que el seu prestigi poètic s’ha mantingut sòlid al llarg dels segles, es pot afirmar que és un poeta poc llegit, o més reconegut acadèmicament que no interioritzat emocionalment pel seu profund dir propi. Ausiàs March va ser considerat un savi filòsof, un extrem amador, un patidor del desig, i el més reflexiu i apassionat dels poetes del seu temps. La seua obra poètica coneguda i reconeguda durant els segles XV i XVI, va ser fins i tot traduïda al castellà.  Tot i això, posteriorment anirà quedant envoltada d’una aura de prestigi callat, fins a ser recuperada amb l’arribada del Romanticisme.

  Al caliu regenerador de la Renaixença, el poeta de l’amor i de la mort és redescobert, i idealitzat com el darrer dels trobadors. Les visions renaixencistes dimensionen la figura del poeta com un símbol de l’amor. Al segle XX se’n fan noves interpretacions, traduccions, comentaris textuals, treballs històrics i biografies. Així és com Ausiàs March recupera la vigència complexa i perenne d’un poeta clàssic.

   La vida d’Ausiàs March, fins fa poc era, però, feta de silencis i d’oblits. D’ell, a pesar de la fama dels seus «dictats», a penes si se’n sabia que havia sigut fill del senyor de Beniarjó, Pere March, que havia estat falconer major del rei Alfons el Magnànim, que es tractava d’un noble cavaller valencià, i poc més. Hi havia dubtes sobre l’any i el lloc de naixement, però no sobre la data de la seua mort: el 3 de març de 1459 a València. Actualment, el personatge d’Ausiàs March ja resulta més visible, degut a les biografies que se li han dedicat: el jove femeller, el contradictori cavaller, l’home al qual «la velledat mal prova» perquè «la carn vol carn»…; és a dir, s’ha fet el retrat d’un personatge altiu, capaç d’analitzar-se interiorment, de cor i d’esperit, i alhora d’observar-se i de mostrar-se cruament davant l’espill de les paraules.

  Qui va ser Ausiàs March? Avui es pot dir que va ser el darrer fill i hereu del noble senyor Pere March, home de confiança del primer duc reial de Gandia, Alfons d’Aragó, dit el Vell. També que la vida d’Ausiàs March cal situar-la al voltant de la cort ducal de Gandia, i de la reial de València. També se té clar que com a part de la cort d’ Alfons el Magnànim, participà en les aventures guerreres del rei a Itàlia. En aquest ambient Ausiàs tracta Jordi de Sant Jordi -el poeta, músic i cambrer del monarca Magnànim-, escolta els savis consells d’Andreu Febrer, el diplomàtic que tradueix la humaníssima Comèdia del Dante. Fins aquí se’l mostra com un jove inquiet, neguitós, capriciós i de vida bregosa, quan no tempestuosa, entre bordells i baralles, que va fent fills bords a distintes dones, mentre es nega al matrimoni a pesar de la insistència de la mare viuda, Elionor Ripoll, i de la reina Maria, que el volen conduir cap a una vida honesta, tement la seua perdició entre follies, filosofies, versos, lectures, tavernes, amants, conflictes i cortesies. D’aquesta època seran els seus cants d’amor, o del desig amorós. També la seua vida de noble dedicat al conreu de la canyamel al seu senyoriu de Beniarjó.

   A causa de la mort d’Isabel Martorell, la bella dama ideal que prendrà per muller -germana de Joanot Martorell, l’autor de Tirant lo Blanc-, escriu les turmentades reflexions dels cants de mort, o cants de dol. Arribat a l’edat madura,  les dolçors i amargors de l’home adult, tant com l’amor encalmat d’una nova esposa, Joana Escorna, li fan escriure les meditacions dels cants morals, i el conegut com a Cant espiritual, el més humà dels seus cants.

   La seua obra poètica, ja vista en conjunt, serà la d’un creador que dicta savis consells i reflexions sobre l’amor i el dolor humans; i això, en versos contundents, rítmics, aspres i tendres alhora. Ausiàs March es converteix en el poeta fundacional de la moderna poesia en llengua catalana, i en el més gran poeta europeu del seu temps. Així és com se’l reconeix actualment.

Josep Piera

 

 

LXVIII

(fragment)

Jo sóc aquell que en el temps de tempesta,

quan els altres festegen vora els focs

i amb ells puc compartir els propis jocs,

vaig sobre neu, descalç, nua la testa,

servint senyor que mai no fou vassall,

ni a ningú mai va retre homenatge,

i en tot fet lleig tingué el cor salvatge;

ell sols em diu que un bon guardó tindré.

Plena de seny, lletjos desitjos talle;

en el meu hort no vull les males herbes;

perquè s’entenga com dins del meu cor

els pensaments no em davallen avall.

(versió de Josep Piera)

 

XCVII

(fragment)

El gran dolor que llengua no pot dir

de qui, ja mort, no sap on anirà

(no sap si Deu a la vora el voldrà,

o si en l’infern el voldrà soterrar):

semblant dolor el meu esperit sent,

no sabent qué de vós Déu ha ordenat,

si el vostre bé o mal ara són meus,

el que us puga passar jo ho patiré.

Tu, esperit, que ja te n’has anat

d’aquell bell cos al qual jo he tant amat,

mira’m a mi, tot apassionat.

En dubte estic de fer-te cap raó:

el lloc on ets em farà canviar

tot el sentit del que dir-te voldré;

per tu trobaré el goig o la tristor,

tu tens allò que Déu em donarà.

Pregant a Déu no em cal plegar les mans,

tot el que pot passar ja li ha passat:

si és al cel, jo no en puc dir el bé;

si és en l’infern, de foll és que jo pregue.

Si és així, anul·la’m l’esperit,

siga tornat el meu ser en no-res,

i encara més si és per mi que allí és;

no siga jo de tant adolorit.

El dany mortal és molt més que temut,

i trau-ne part que siga a tots igual.

O tu, dolor, sigues amb mi normal:

contra l’oblit, si vols, fes-me d’escut.

Pren el meu cor, i pren-me els sentits,

farta’t en mi, que no em defensaré;

dóna’m tant mal que tots ploren per mi;

tu pots en mi mostrar el teu poder.

Tu, esperit, si res no t’ho prohibeix,

trenca el costum que dels morts és comú;

torna ara al món i mostra’m que és de tu:

el teu esguard no em donarà cap por.

(versió de Josep Piera)