Antoni Gómez és escriptor i periodista. Ha publicat poesia, narrativa, crítica literària i articles d’opinió. Ha guanyat, entre altres premis, el Senyoriu d’Ausiàs March del 1991 amb l’obra Laura. Va ser director de la revista literària Abalorio, editada a Sagunt, i recentment ha publicat un recull d’articles del periòdic Levante-EMV, La vida precària. Cròniques d’un temps d’incertesa, i el poemari Xaman, premi Josep Maria Ribelles de Puçol. Col·labora habitualment en les pàgines d’opinió de Levante-EMV.
41é PREMI DE POESIA SENYORIU D’AUSIÀS MARCH
Alcaldessa, autoritats locals, amics i amigues, poetes i escriptors de la Safor, veïns i veïnes de Beniarjó…
És per a mi un gran honor participar aquesta vesprada com a mantenidor de la 41 edició dels premis Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó. Per això no vaig dubtar ni un instant en acceptar la invitació que, amablement, Teresa Pascual, en nom de l’Ajuntament de Beniarjó, em va oferir fa unes setmanes. Gràcies, Teresa, gràcies alcaldessa i autoritats municipals per oferir-me la possibilitat de dirigir-vos aquestes breus paraules.
Ara fa, justament trenta anys, el maig del 1991, vaig ser el guanyador de l’onzena edició del premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó. Han passat trenta anys, déu-n’hi-do, trenta anys d’aquella vesprada que hi vaig assistir a recollir el premi pel llibre Laura, el primer poemari que publicava, que marcava l’inici de la meua trajectòria literària. Recorde la presència de Vicent Andrés Estellés assegut a la taula presidencial de l’acte, un gran dia per a mi, sempre estaré agraït al jurat que va reconèixer el meu treball.
Ara ja estem en la 41é edició, quin mèrit més gran, enhorabona de cor a l’Ajuntament de Beniarjó. El primer poemari publicat, el primer premi, com la primera relació sentimental, sempre és un esdeveniment molt especial en la trajectòria creadora del poeta. Trenta anys després d’aquell primer llibre, és el moment just per a mirar a través de la memòria i preguntar-nos qui som, què hem fet, cap a on anem? Què ens resta d’aquells poemes tocats per l’hàlit dels clàssics? ¿El desig, la vida, la mort, el pas del temps… continuen sent els grans temes de la literatura?
El paisatge canvia a través dels anys. Canvia l’entorn urbà, i l’entorn humà i l’entorn natural, canvien els costums, les cultures i les maneres de viure. El pas del temps és inexorable sobre les generacions. Beniarjó, fa sis segles, era una alqueria propietat del poeta i senyor feudal, Ausiàs March. La marjal era terra inhòspita, una cruel platja deserta, com diu Ausiàs. A l’alqueria, hi havia camperols, forners, terrissers, fusters, bracers, traginers, esclaus i servidors moros. Hi havia molins i almàsseres, i l’àrab, com diu Ferran Garcia-Oliver. era la llengua dominant. L’alberg de la família d’Ausiàs era l’edifici més gran del poble, i tenia portal, torreta, planta baixa, menjador i tres cambres, per a fadrins, escuders, criats i esclaus…i abans de l’església hi havia una mesquita. Si mireu al voltant vostre, encara hi podreu imaginar aquell món tan prop de nosaltres però tan llunyà.
Qui era aquell senyor feudal, cràpula i ambiciós, neguitós dels seus drets feudals i dels seus comptes, amb una biografia mediocre, com a tal senyor feudal preocupat per les seues propietats, com deia Joan Fuster, que escrivia versos amb la saviesa d’un filòsof? Un filòsof que tenia coneixements de retòrica, medicina, astronomia, teologia, navegació, lògica, gramàtica, filosofia natural, com diu la professora Lola Badia, etcètera…Tots els sabers escolàstics del segle XV condensats en 10.000 versos escrits per un poeta nascut a Gandia que tenia ací, a Beniarjó, una de les seues propietats. Impartia justícia i dictava sentències en tots els litigis, era el senyor que fins i tot podia decidir sobre la vida i la mort dels seus vassalls.
Diuen que va ser el millor poeta europeu del segle XV, comparable a altres grans com el Dant i Petrarca. Des de Beniarjó estant, o des de Gandia o València, tant se val, un poeta que va xafar aquestes terres va ser capaç d’escriure versos utilitzant metàfores que van compendiar, d’una manera o d’altra, el saber d’una època. Serà de veres allò que diuen que el més local és el més universal?
Aquesta és una de les raons per les quals el treball que feu des de l’ajuntament amb el premi de poesia és tan important. És molt important. Un poble de La Safor de no arriba a dos mil habitants que organitza un dels certàmens més prestigiosos del País Valencià. Ho dic de cor, perquè la nòmina dels guanyadors és prou clarificadora, des d’Enric Sòria en la primera edició del 1981, passant per Pere Bessó, Vicent Berenguer, Isidre Martínez Marzo, Teresa Pascual, Maria Fullana, Josep Lluís Roig, Maria Josep Escrivà, Miquel Martínez, Isabel Garcia Canet…, i molts més que no anomenaré perquè la llista és molt llarga. Poetes que per la seua trajectòria i la seua qualitat literària dignifiquen les nostres lletres, sens dubte.
La vostra tasca, alcaldessa, regidors i regidores de la corporació de Beniarjó, és essencial per al nostre món cultural. Som escriptors i escriptores d’una llengua sense estat que necessitem el suport de les institucions públiques. Som una llengua minoritària, amb nivells d’ús minvants, una llengua que necessita per a la seua supervivència el suport públic. El suport públic que en qualsevol altre país s’atorga a la llengua pròpia. Una llengua que ha sigut utilitzada cretinament en el terreny polític i que, paradoxalment, aquells que més parlen sobre les seues essències filològiques són els que menys la utilitzen i més la menyspreen: són realment els seus enemics.
Però, malgrat tot, malgrat ser condemnats a l’ostracisme, els escriptors continuem escrivint. Escrivim perquè és la nostra llengua, la dels nostres pares, els nostres avis i els nostres avantpassats, escrivim perquè ens sentim escriptors europeus, cosmopolites, universals, sense complexos de llengua i poder polític, malgrat tot. Escrivim amb les mateixes aspiracions que qualsevol escriptor europeu o del món.
I encara més, a pesar del pessimisme de la intel·ligència, la nòmina d’escriptors i d’escriptores que saben contar històries universals en la nostra llengua cada dia és més llarga, afortunadament. Ja no som un racó provincià oblidat del món, la globalització ha portat coses negatives, però també positives. Com és l’accés a la cultura, l’educació i la informació amb les mateixes condicions de llibertat, en principi, que qualsevol altre país occidental. Però tenim una llengua que continua patint una de les malalties més verinoses per al seu desenvolupament social: l’autoodi, com va diagnosticar lúcidament el sociòleg Rafael Ninyoles.
Ací, a la Safor, precisament, està ben arrelada des de fa segles l’heterodòxia de l’escriptura. Des del mateix Ausiàs March fins a Joanot Martorell, o el gran savi de la il·lustració Gregori Maians, quin personatge més extraordinari, per cert, fins a Pep Piera, Francisco Brines. Teresa Pascual, Joan Navarro, Maria Josep Escrivà o Enric Sòria, entre molts altres. Però necessitem el vostre suport, necessitem que el premi Senyoriu d’Ausiàs March continue aquesta extraordinària tradició de més de quaranta anys que, amb el seu lliurament, un dia com hui, ens recorde que en aquestes terres, en aquesta alqueria, visqué el més gran poeta europeu del segle XV.
Us deia abans que el pas del temps és inexorable i canvia les èpoques, la cultura, els entorns humans i naturals. Però, tanmateix, allò que mai no canvia són els grans temes de la literatura universal, per molt que disfressem les nostres intencions o el nostre llenguatge. L’amor, la vida, la mort, el pas del temps, el sentit de l’existència, el món i nosaltres, els homo sapiens. Ara més que mai necessitem la reflexió, necessitem asserenar-nos, reflexionar, mirar al voltant nostre amb nous ulls i noves esperances. Necessitem la cultura, l’humanisme, els valors de la solidaritat.
Crec, sincerament, que en temps d’injustícies, intolerància, i violència, on la ignorància, l’odi i la cobdícia, com deia Buda fa 2.500 anys, continuen dominant el món, on res no ha canviat, és més necessari que mai la paraula dels poetes. I no és un tòpic, perquè únicament a través de la reflexió hi podrem trobar una mica de bondat, de tolerància i de comprensió per afrontar amb esperança la vida.
Per això, passats els anys, escorcolle el passat a través de la memòria i comprenc que la mateixa passió humanista, de reverència dels clàssics, de tots els clàssics, de totes les llengües, és la que ara, trenta anys després de guanyar el premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó, continua motivant-me a escriure.
Nosaltres ens anirem però deixarem testimoni, com va fer Ausiàs, hem viscut i hem dit la nostra en la nostra llengua, la dels nostres pares, la dels nostres avis i els nostres avantpassats, amb orgull i sense prejuís. Haurem superat tots els obstacles. I això haurà sigut possible, gràcies, entre altres coses, a la llavor de premis tan entranyables i prestigiosos com és el del Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó.
Gràcies.
ANTONI GÓMEZ
