Rafa Gomar.
Publicat al: XVI HOMENATGE A LA PARAULA, PLOMA I ESPASA. 20 Contes d’Ausiàs March. Gandia, 2012
Entre els documents que figuraven en l’inventari dels béns d’Ausiàs March, «dos llibres en paper, en forma de fulls, desqüernats ab cobles», on suposadament es recollien els seus poemes, l’insigne investigador valencià Jaume J. Febrer, del qual sóc col·laborador, acaba de traure a la llum una carta que, tot i no estar signada, és atribuïda amb tota certesa a Joana Escorna, segona esposa del magnífic poeta. Es tracta d’un text que Joana presumptament donaria al seu espòs abans de morir i que ell va conservar juntament amb el seu llegat més volgut. L’interès que el con- tingut d’aquesta lletra ens aporta és imprescindible per a capgira
r l’hermetisme i la foscor existent al voltant de la vida personal i literària del nostre poeta medieval. Aquesta troballa també ens permet d’iniciar un camí inèdit per emmarcar la per- sonalitat i el nivell cultural de Joana Escorna i, si més no, dibuixar un perfil sobre el seu tarannà. En general, el paper de la dona es reduïa a ser filla o esposa, i les lleis i la idiosincràsia de l’època així ho afavorien. com sabem, continua sent un misteri per als investigadors per què Joana, la filla major dels Escorna, no s’havia casat quan les germanes menudes ja ho havien fet. Tenia alguna malaltia? Algun defecte físic? Pot ser un caràcter insofrible que hauria impedit que, amb una edat voltant la trentena, no la pogueren casar? En qualsevol cas, l’anàlisi d’aquesta carta no ens aclarirà aquests buits històrics, però facilita una informació impagable que desitgem fer pública i compartir amb vosaltres, així que, sense més preàmbuls i adaptada al català actual, us la facilitem. Diu així:
«Estimat Ausiàs: Mentre us dedicàveu a les tasques de falconer reial i senyor feudal de Beniarjó i Pardines, he llegit d’amagat els vostres versos. Em trobava encuriosida pel resultat d’hores i hores de solitud, a casa, apartat de mi i de tot; no vaig resis- tir-ne la temptació. Reconec que després d’una primera lectura, vaig quedar-me bastant desconcertada. Esbrinar que m’havia casat amb un home partit en dos, em va deixar perplexa. Amb tot, he de dir-vos que m’agrada més l’Ausiàs-home que l’Ausiàs-poeta. El poeta és massa retorçut i rebuscat, i tot i que siga a través d’un llenguatge dramàtic i un estil brusc i afectat, fa massa comèdia. Perdoneu el meu atreviment i sinceritat, però crec que tota aquesta filosofia amorosa, tota aquesta lluita interior per aconseguir –segons dieu– l’amor pur, tan sols és un excés de te- atralitat. L’Ausiàs-home viu el present i és un home del present. La vostra manera d’estimar-me contradiu les elucubracions de l’Ausiàs-poeta sobre l’amor pur i el conflicte de la carn i el desig. com podeu dir que l’Amor és «amic del plor i desa- mic de riure», si els nostres cossos ballen embolcallats entre els jocs amorosos? Per què el cos és el vostre interrogant permanent, si suscita la sensualitat més pregona entre nosaltres? No entenc per què l’amor ha de ser un conflicte permanent ni que les vostres imatges reflecteixen una concepció destructiva i fatal, i no en el senti- ment que les ha provocades. Potser la majoria dels vostres versos són una excusa per a expressar el que la cultura o la filosofia us ha inculcat?
Ja veig que per a l’Ausiàs-poeta l’esposa legítima no compta en l’Amor; ni tan sols les esclaves ni les concubines o les amistats esporàdiques, en són realitat. A l’Ausiàs- poeta no li interessa la realitat, sinó el món artificial creat en la seua ment. Voleu dir que per ser la vostra esposa sóc invalidada per a l’amor recíproc? A qui voleu enganyar amb aquesta impostura? Per què aquesta impossibilitat d’arribar a la satis- facció? No és així com us presenteu als meus humils ulls!
L’Amor que idealitzeu és antic i arcaic, i no el que compartim: no puc creure’m allò de la contemplació que tant reclama l’Ausiàs-poeta. Les vostres elucubracions ama- tòries s’emmarquen en una cultura feudal que l’Ausiàs-home no comparteix. I com que sóc covard i vergonyosa i estic certa que no debatré amb vós tant de dubte, jo també he preferit emparar-me en l’escriptura. Quina llàstima que l’Ausiàs-poeta no haja recreat l’Ausiàs-home! Que Déu em perdone per la gosadia d’expressar el goig del meu cos!
