

Carles retrata amb perícia un paisatge de l’ànima format per més de cinquanta poemes que ens remeten a un jo poètic ben arrelat i, a la vegada, ascendent. L’autor gairebé sempre s’expressa en primera persona, amb l’expressa voluntat de mostrar-se, en un exercici de franquesa que va més enllà del recurs poètic. L’efecte és de proximitat, d’immediatesa, com si assistirem a autèntiques confessions. Les seues imatges són clares, els sentiments s’expressen amb transparència.
“Busque ansiosament les aigües despertes per les teues mans”
“En va tracte d’esborrar els nostres records, la nostra història de postal sense profunditat”
Res en l’obra de Carles Miret pot semblar excessiu o sobrer. Ben al contrari, el que trobem és un estil seré, de paraules que flueixen sense estridències i amb una gran contenció. Hi ha una tria molt conscient de mots, cercant la máxima expressivitat amb la máxima economía. Alguns poemes són autentiques “píndoles” poètiques i així ho reconeix l’autor.
Els seus temes són molt pròxims i a la vegada universals: l’amor absent, el temps, la sensualitat, el desig, el somni, la mort, el cos estimat, l’arqueologia, i els tracta amb una passió profunda però sempre controlada, fent una exposició neta d’excesos i d’enfarfegaments d’estil.
Us convide a descubrir aquesta nova veu poética que us atraparà amb els seus paisatges insondables, somnis escàpols, rellotges sense instants i paraules d’erms sense pluja.
Font: blog d’Isabel Canet.