Ferran Garcia-Oliver, La Veu d’Odiló, Ed. Angle,  2004

SOBRE SILENCIS, VEUS I SOLITUDS

Ensenyaré directament les cartes: la lectura de La Veu d’Odiló, la novel•la de Ferran Garcia-Oliver (Beniopa, la Safor, 1957), ha estat una grata sorpresa. Ja té coses així, aquesta feina de llegir llibres i després comentar-los en els papers. Hom es pot passar se-manes senceres seguint de prop les novetats i adonant-se que una bona part del que es publica podria enquadrar-se perfectament en tres categories temàtiques: la de la parida metafísica i pretensiosa generada per una adolescència encara no superada del tot, la de la gracieta prima com un paper de fumar que acaba fatigant abans de la pàgina trenta o la de l’escriptura de banalitats ambientades en èpoques pretèrites i camuflades sota l’etiqueta —que ara sembla que funciona des del punt de vista comercial— de «novel·la històrica».

És per tot això que em sento tan íntimament gratificat quan, com m’ha passat amb La Veu d’Odiló, em trobo amb una novel•la en què l’autor posa el joc de les idees per damunt de la descripció de les piruetes dels personatges. Perquè se m’entengui, diré que parlo d’aquelles novel•les en què seria impos-sible escriure en el resum de la contracoberta la frase «acció trepidant». Una frase habitual que, només llegir-la, confesso que em predisposa a la fugida. L’acció de La Veu d’Odiló se situa a les acaballes del segle VI. El final de l’imperi d’orient i l’expansió dels bàrbars obre la porta a un període de canvis damunt les runes de l’imperi romà. L’antiga saviesa, la civilitat i l’ordre van cedint terreny als nous costums alhora que, paral·lelament, van obrint-se camí altres maneres de pensar. És un moment de tensió i de crisi. Enmig d’aquest context convuls, Ferran Garcia-Oliver fa arrencar la història d’Odiló, un jove pertanyent a una família benestant al qual, orfe de pare i sense germans, el destí el porta inexorablement a fer-se càrrec de les propietats familiars. Un futur no gens atractiu pel caràcter retret i poc amant de l’acció del noi. La infantesa d’Odiló no ha estat pas feliç —«Ja abans de ser un home dret i fet mai no acabava de nuar lligams sòlids amb els altres, confinat en l’exili dels afectes» (p. 13)—, i l’adolescència no fa més que accentuar les seves diferències amb l’entorn. Per això, amb vint-i-un anys decideix desaparèixer del seu petit món i buscar un racó prop del desert per consagrar la seva vida a la penitència i la pregària: «Sempre havia covat en mi la secreta esperança de fundar un petit regne de soledats, on jo fóra alhora l’amo i l’esclau, el mestre i l’aprenent» (p. 23). La fugida marcarà una escissió en dues direccions contraposades: la inquieta immobilitat de la seva vida anterior i la immòbil inquietud de la cova que trobarà damunt d’una muntanya i en la qual viurà quaranta-un anys fins a la seva mort. Uns anys en què Odiló buscarà el fil que l’ha de connectar amb la Veu, el símbol d’allò que no té forma però que dóna sentit a tots els actes de la seva existència. Dintre de la cova veurem Odiló enfrontant-se amb la solitud, els dubtes, l’enyorança i, sobretot, el silenci de la Veu. I, al cap i a la fi, allò que el lector acabarà contemplant és el cruel retrat d’una existència que, volent trobar les arrels de l’autenticitat, acaba assumint que tot ha estat una monumental farsa.
No era un repte gens fàcil escriure aquesta història. Sobretot perquè requeria uns recursos molt ben esmolats per tal que tot funcionés amb eficàcia. En aquest punt cal felicitar l’autor per la tria del narrador: el mateix Odiló, que torna després de mort per deixar constància escrita del seu pas per la vida. Un recurs hàbil, ja que permet que entri en joc una veu omniscient i en primera persona que coneix, per tant, tots els topants externs i interns del tra-jecte vital del protagonista. Malgrat l’allament i la immobilitat, la trama de La Veu d’Odiló avança a mesura que van intervenint les influències externes en el petit món tancat del penitent. Unes influències que acabaran contaminant la seva empresa fins arribar a un desenllaç de caire volgudament proper a l’esperpent. En aquest sentit, no deixa de ser significatiu que el desencadenant de totes les desgràcies d’Odiló sigui precisament una acció heroica que evita el naufragi d’una barca i en salva les vides dels tripulants. Quan li convé, Garcia-Oliver fa servir la simbologia pròpia dels pares del desert. Les figures del colom, la rabosa i el llop en serien els exemples més evidents. Al costat d’això, però, hi ha altres moments en què es deixa arrossegar per un excés de retòrica que afeixuga el relat. En posaré un exem-ple: «La cova se m’afigurava una crip-ta funerària, dins la qual les tombes exhalen xerrics desconcertants, siga perquè la fusta cedeix al corc, o siga perquè una vèrtebra es desploma de la carcassa, com quan una poma madu-ra cau de l’arbre i l’esclafit ens angunieja pel sentit d’avís que té per als nostres dies immediats» (p. 62). També em sembla discutible el concepte d’intriga de què fa gala l’autor quan es decideix a entaforar-nos la història del jove Góltred just en el moment àlgid del procés de salvació dels nàufrags que abans he referit. En altres moments, per contra, la prosa de Garcia-Oliver ateny nivells molt considerables. Penso en l’escena dels monjos irlandesos trobats enmig d’una cacera, en la simbologia de l’imperi caigut a través de les runes camí de la muntanya, o en la descripció de com Odiló esdevé gradualment mano-bre, margenador, mestre d’aigües, agrimensor, mestre d’obres i pagès. La Veu d’Odiló és, doncs, un llibre ideal per a qui en la lectura busqui alguna cosa més que el simple esbarjo.

Joan Josep Isern

Caràcters, núm.31, abril 2005