Façana.

Isabel CanetEscoltes el clip-clap de les potes d’un cavall i penses en un d’aquells animals bruns que els gitanos trauen a passejar amunt i avall qualsevol dia de matí i que al ple migdia veus pasturar a la solana del barranc.

El món dels cavalls és per a tu un món distant, conegut només a través de les referències d’altres persones. A ta casa no n’hi va haver cap mai. En una casa de llauradors pobres només hi havia burros, per arrossegar el carro carregat de calç i llenya dels pinars als forns, dels forns als pobles, o per transportar càrregues d’arròs i oli cap a Almansa en el temps de l‘estraperlo.

Aquell temps de les cavalleries et sembla el temps llunyà de les novel·les, un temps extingit que ja sols dóna per a contarelles amb els vells del poble. Ah, però els vells dels pobles saben molt! Tan poquet que ens els escoltem…

Els vells de Beniopa parlen d’un poble que ja no té res a veure amb aquest barri de Gandia que tenim avui. Un poble quasi tan pobre com qualsevol altre de la rodalia, però autònom a l’hora de prendre les seues decisions. Un poble que decidia per a bé i per a mal, i que va perdre aquest poder un dia de l’any 65 en què governava el dictador. Gandia creixia com una taca d’oli i es xuclava els termes de les rodalies. Benipeixcar i Beniopa van perdre els drets sense poder dir ni pruna. El gran es menjava el menut. Història de perdedors.

I ara vas en cotxe i et consideres ciutadana de Gandia, ciutadana de primera, i dels burros ni te’n recordes. I encara menys de la quadra. Perquè, sí, sí, Beniopa quan era poble tenia una quadra al carrer Nou i la gent s’hi deixava els animals que en casa no cabien. S’havia de pagar una mica a l’amo, unes pessetes al mes o així, poca cosa, pots comptar… Però això no sé si t’interessa a tu, que eres tan moderna.

Bé, amo, amo de veres, no era només que del solar, de l’edifici no. La quadra s’havia construït sobre unes terres requisades pel Comitè als Caudeli, família de senyorets. L’havien alçat entre quasi tots els homes del poble, agrupats en la Colectividad Cooperativa Campesina de la CNT, fent una roda de treball. 361 socis: el meu avi i el teu, i l’avi del teu veí i l’avi de la perruquera. Sí, dona, entre tots. Quins temps aquells de la República! Amb l’esclat del 36 el Comitè va controlar l’ajuntament; les terres i les eines de treball foren col·lectivitzades. No m’ho puc ni imaginar. Era el temps de les utopies, la gent volia canviar el món, tot era de tots i el poble manava. Ho dius ara i la gent posa cara de pòcker, perquè el que volen avui els que manen és omplir-se les butxaques, res de canviar el món, que ja els va bé així. Però, aquells eren uns temps ben diferents. El mal és que el bàndol de la República va perdre la guerra i tornaren a manar els senyorets de tota la vida. Els Caudeli recuperaren el solar amb quadra i tot. De ser un edifici públic que donava servei gratuït als llauradors, passà a ser privat, així per la cara, i la gent va haver de pagar per una quadra que havien construït ells mateixos. Ja et dic: història de perdedors.

Que sí, ja sé que tot això de la quadra no et fa fred ni calor. Per això quan van la van tombar no et vas ni immutar. “Per a què serveix eixe edifici vell?” et preguntaves tu, tan partidària de desfer-te dels trastos. Que si està abandonat, que si la gent es queixa dels gats, que si la higiene, que si seria més bonica un finca nova que animara el carrer. Oh, i com et vas meravellar quan va vindre un arquitecte de Texas a Beniopa amb uns plànols sota el braç que havien travessat tot l’Atlàntic per vendre fantasies multicolors de centre social amb barbacoa inclosa!!! Què modern, xica! Això sí, a preu d’or, que el que no ens gastàvem en menjar ens ho treia l’ajuntament per a obres públiques. Total, de tanta promesa ha quedat un parking ple de brossa. I, damunt, estem arruïnats…

Alguns, com tu, s’ho van creure, tot allò. Però jo no. Jo no em vaig engolir la píndola, ni que vinguera de Texas. No se’m perd res a Texas, a mi. A mi el que m’interessa és Beniopa, perquè hi visc. I, francament, tot i que no sóc tan moderna com tu, sóc molt més conscient.

La quadra era un edifici singular, no ja a la comarca, sinó al País Valencià. Una de les poquíssimes obres producte de la revolució del 36 i les col·lectivitzacions. Un document testimoni d’una època excepcional, amb un valor digne de fer figurar Beniopa als llibres de història. Un exemple extraordinari del patrimoni cultural del segle XX. Un lloc digne de visitar, amb la seua pròpia llegenda, com tots els llocs de categoria. Perquè la quadra la té, la seua llegenda, i un dia algú la revelarà.

Disculpa, ja no me’n recordava que a tu la història no t’interessa, ni tampoc les llegendes. Les xiques modernes com tu només s’interessen pel futur, dius. Però un poble que oblida la seua història no té futur, està condemnat a perdre la identitat i a desaparéixer. ¿Quin futur creus que té Beniopa si perd els pocs referents que li queden? Doncs jo t’ho diré: ser un barri marginal de Gandia, el més pobre i marginal de tots. El que som ara mateix. Ni quadra, ni calvari, ni centre social, ni retén, ni contenidors al barranc, ni res de res. Història de perdedors.

Et veig nerviosa. ¿T’avorreixes amb mi o és que t’incomoda el que et dic? Ah, ja sé, te’n vols anar a passejar ¿veritat? Au, ves-te’n, xica. A Gandia serà, que a Beniopa no hi ha cap lloc una miqueta digne per fer la volteta, ni cap cafeteria amb una miqueta de gràcia, ni botigues per mirar aparadors. Un grapat de cases i un barranc on els gitanos passegen els cavalls, només això… Ciutadans de primera

Cada capvespre tornaven els carros al poble i portaven les olors de l’horta. Les cavalleries clip-clap-clip-clap pel carrer de la Creu cap al carrer Nou. S’havia de tindre paciència, que tots havien ocupar el seu lloc dins la quadra. Allí estaven bé, a cobert, i guardades fins a l’endemà. Quin temps aquell de les cavalleries… quin poble que ho ha perdut tot…

Isabel Canet Ferrer és presidenta d’Arc de Mig Punt. Associació Memòria i Patrimoni. Article publicat al llibret de la falla de Beniopa.