L’endemà mateix d’acabar-se la Setmana Literària de Gandia vaig encetar la lectura de Vides desafinades, la novel·la de Xavier Aliaga guardonada amb el Premi Joanot Martorell de Narrativa. He de reconéixer que de l’Aliaga només m’hi havia llegit els articles que publica a ‘El País’ i al seu bloc ‘Sota la creueta’. Tenia interés, doncs, en descobrir la seua faceta de novel·lista.
La història -les històries- de Vides desafinades em va atrapar des de les primeres línies i per això, jo, que més aviat sóc de lectures lentes, el tercer dia ja havia arribat a la darrera pàgina del llibre. Segurament és que vaig trobar múltiples complicitats generacionals, situacionals, musicals i ideològiques amb uns personatges tan ‘reals’ com complexos; uns personatges que em van resultar totalment creïbles en els seus dubtes, les seues il·lusions i les seues desil·lusions. Diverses veus que parlen a cau d’orella -són ells mateixos qui, en primera persona, diuen les coses- i que despullen els seus pensaments -en alguns moments l’streaptease és magistral.
A nivell literari, l’autor sap seduir, té ofici i talent. Però a més d’unes històries ben construïdes i ben escrites, crec que Vides desafinades fa un retrat antropològic d’alta definició. Primeríssims i arriscats primers plans de cada personatge, i també fotografies ambientals de València i Barcelona amb la profundidad de camp justa. Fotografies tan nítides que acaben esdevenint una radiografia col·lectiva d’una societat farcida de contradiccions i ferida per una crisi global.
Christelle Enguix