L’endemà mateix d’acabar-se la Setmana Literària de Gandia vaig encetar la lectura de Vides desafinades, la novel·la de christelle_enguix_cXavier Aliaga guardonada amb el Premi Joanot Martorell de Narrativa. He de reconéixer que de l’Aliaga només m’hi havia llegit els articles que publica a ‘El País’ i al seu bloc ‘Sota la creueta’. Tenia interés, doncs, en descobrir la seua faceta de novel·lista.

La història -les històries- de Vides desafinades em va atrapar des de les primeres línies i per això, jo, que més aviat sóc de lectures lentes, el tercer dia ja havia arribat a la darrera pàgina del llibre. Segurament és que vaig trobar múltiples complicitats generacionals, situacionals, musicals i ideològiques amb uns personatges tan ‘reals’ com complexos; uns personatges que em van resultar totalment creïbles en els seus dubtes, les seues il·lusions i les seues desil·lusions. Diverses veus que parlen a cau d’orella -són ells mateixos qui, en primera persona, diuen les coses-  i que despullen els seus pensaments -en alguns moments l’streaptease és magistral.

A nivell literari, l’autor sap seduir, té ofici i talent. Però a més d’unes històries ben construïdes i ben escrites, crec que Vides desafinades fa un retrat antropològic d’alta definició. Primeríssims i arriscats primers plans de cada personatge, i també fotografies ambientals de València i Barcelona amb la profundidad de camp justa. Fotografies tan nítides que acaben esdevenint una radiografia col·lectiva d’una societat farcida de contradiccions i ferida per una crisi global.

Christelle Enguix