Ordene per enèssima vegada la meua col·lecció de discos compactes, i entre un muntó dels que no tornaré a escoltar mai més, trobe una recopilació que havia totalment oblidat, i que duu per títol “No format”. La frase em sacseja, m’incomoda. El disc té ja uns anys, però el missatge de la portada continua estant de plena actualitat.
“Cap format”, aquesta és la idea: la transmissió de la cultura sense intermediaris; en nom de la llibertat, de l’ecologia, de la comunicació global, o del que calga. Em demane si la persona que pensà el títol del disc forma part dels qui demanen l’eliminació dels discos, dels llibres, i de les tendes que els proveixen, alhora que reclamen pertot arreu l’establiment de línies wi-fi (gratuïtes, no cal dir-ho) amb les quals “accedir a la cultura sense traves”.
Aquesta mateixa gent celebra -i vull dir exactament “celebra”-, que la indústria del disc haja entrat en període de dificultats. Jo dubte que això siga així per als membres dels escalafons superiors d’aquesta indústria. Demaneu, sense anar més lluny, quants diners generen els politons (es diu així?) dels telèfons mòbils. Això sí, la major part d’empleats de les grans companyies discogràfiques, els músics, els publicistes, els botiguers, els segells menuts i encara més gent han parat al carrer o es mantenen en el nivell de la subsistència. Ara bé, per sort, amb Internet, aquest invent que no costa diners si no has de pagar tu la connexió (a Espanya, de les més cares i dolentes que puguen imaginar-se), la cosa s’equilibra. Tothom pot “pujar” les seues creacions a un espai eteri que permet un intercanvi inaturable d’idees. I sense format. Collonut. Només has d’oblidar que necessites un ordinador, o un mòbil, que has de rebre senyal, un pen-drive si vols traslladar el document en qüestió, etc.
Pel que fa al llibre en concret, ja ens han avisat que la literatura és el proper pas en el procés del “todo gratis” (deixant a banda del “gratis”, com acabe de dir, l’ordinador, la connexió, i tots els altres “gadgets”). De moment, ja tenim el llibre electrònic, invent extraordinari que permet subjectar en les mans una mena de “tableta” en comptes de subjectar un volum tradicional, i dins del qual hi caben, quants? dos centenars de textos? És magnífic: fent el compte de llibre per setmana, en quatre anys pots haver-te llegit el contingut d’una sola tableta. Això si mentrestant no han fabricat un nou model que deixa el teu obsolet.
Aquesta llibertat d’accés que ens regala Internet permetrà, com s’anuncia des dels programes informatius de la televisió, que tothom puga difondre allò que ha “parit” a casa sense haver de superar cap tràmit burocràtic. És a dir, ni la selecció d’un jurat, ni el criteri editorial, molt menys l’opinió crítica… Democràcia cultural a mans plenes. Ja ho jutjarà el personal per si mateix en qualsevol xarxa social. Les opinions, segons el gran filòsof Harry Callahan, són com els culs: tothom en té. Me’n vaig corrents a comprar-me un mòbil per a poder seguir un d’aquests concursos poètics on-line. Fins ara em resistia, com a petita mostra d’oposició al sistema capitalista, però ja veig que m’hi havia quedat a soles. Pensant-ho bé, faré un poema, d’açò.
Vicent Olaso
Virtual Vicent, ja estàs tardant massa en fabricar aquest poema on-line. Deixat portar per la llet de bits de la gran Màquina que ens controla. Potser que la democràcia cultural a mans plenes faça una mica de por, és cert. Però si alces els ulls al sud dels burròcrates que sí saben et trobaríes -de vegades- democràcia cultural a mans buides.
I no faces molt de cas del tuenti, ni del twiter; això és una altra enganyifa d’aquesta posmodernitat. Per tal de ser hipermoderns caldria desconnectar-nos.
Ho fem després de parlar?
Bon dia, pidolaire. Gràcies pel comentari. A la fi, el meu problema és que no soporte aquest “culte a la personalitat” que rep hui en dia el món digital. És clar que la qüestiò bàsica no és el soport. Jo mateix ja he treballat en textos que no s’han imprés en paper. I a la fi, els punts calents continuen sent la difusió, la transmissió, el nombre de lectors, i la qualitat(s) de les aportacions. Tot això donant per sabut que mai no viurem d’açò, ni en paper ni en pantalla.