Àngels Gregori. Llibre de les brandàlies. XLV Premi de poesia Ausiàs March de Gandia, Edicions 62, Barcelona 2007.

TOTA UNA BRANDÀLIA REEIXIDA

Al Llibre de les brandàlies, Àngels Gregori hi ha escrit aquest vers: “sóc l’ésser menys u”. Aquest “u”, però, segons el vers precedent (“i que sens tu”), és un “tu”. Per tant, podríem dir que el vers de l’ésser, de fet, diu “sóc l’ésser menys tu”, i tanmateix no necessàriament ha de ser així, car ens és ben llegut de descontextualizar encara més el vers de “l’ésser menys u” i transformar-lo en “sóc l’ésser menys jo”. Perquè, al capdavall, el tu sempre ve a ser el jo, o una de les projeccions del jo, les quals, per llur pluralitat, ens permeten de parlar dels tus d’un jo, que, al seu torn, és clar, serà un jo plural. I llavors, l’ésser menys jo, o menys els jos, seria l’ésser i prou (o l’ésser un grau sota zero), en una poesia de l’ésser, doncs, provocada pels jos i amanida amb els tus corresponents.
Aquest embolic entre l’ésser i els jos i llurs tus ens porta a haver de desembolicar la troca per enredar-la encara una mica més: un altre vers del Llibre de les brandàlies, que fa “la constant deformació de cada cosa”, ens remet a la possibilitat de la deformació constant de cadascun dels versos del llibre des de cada una de les moltes lectures que en pot fer cada lector.
Poesia del jo, la d’Àngels Gregori? Ja hem insinuat que pot ser que no, que tal vegada li escauria el qualificatiu de poesia de l’ésser. I què és la poesia de l’ésser? Assagem-ne una resposta: la poesia de l’èsser seria la d’Àngels Gregori tot fent abstracció de la diguem-ne tramoia que ha fet possible l’escriptura del Llibre de les brandàlies. Aleshores, una crítica o ressenya convencional, i no pas per això menyspreable, s’hi hauria de cenyir, a la tramoia, per valorar el llibre des de paràmetres igualment convencionals. I això no obstant, volem fer albirar que, sota les convencions poètiques, i justament gràcies a aquestes, les brandàlies del llibre són les d’una poesia de l’ésser net i cru. Ara bé, què és l’ésser, no ho acabem de capir mai, malgrat ―o precisament a causa de― les moltes especulacions filosòfico-idealistes, d’arrel òbviament platònica, antimaterialista. I tampoc no sabem què són les brandàlies, i val a dir que haver-nos fet caure en aquesta ignorància és una mostra de la gran intel·ligència poètica de l’autora.
En efecte, el primer poema del Llibre de les brandàlies és una advertència, un “Avís” (aquest n’és el títol, del poema) que fa: “Al diccionari, | les paraules que existeixen s’hi troben, | i les que no hi són, | s’inventen.” I ‘brandàlia’ no surt als diccionaris, és un mot que s’ha empescat la poetessa de la Safor. I aquesta invenció ens empeny a conjecturar-ne o generar-ne un significat.
D’antuvi, ‘brandàlia’ fóra un derivat de ‘brandar’, com ho és ‘brandada’, és a dir, cadascuna de les oscil·lacions d’un cos que branda, o sia, que camina gronxant-se i que, si més no al llibre d’Àngels Gregori, ho fa abrandadament, que vol dir posant-se en combustió viva, com suposem que ho fan les nenes del gronxador de la cita de Màrius Sampere que, significativament, encapçala el llibre que ens ocupa.
En conseqüència o en desconseqüència, una brandàlia és un cos femení i jove que, havent entrat en combustió espontània, avança tot oscil·lant, la qual cosa ve a ser, en religió, una al·legoria de les marededéus en flames d’Anselm Turmeda i, en filosofia, una extensió metafòrica de la mònada, el concepte fonamental del pensament de Leibniz, la concreció d’un dinamisme amb finalitat i sense fi que, bo i trontollant, es dirigeix cap al no-jo.
I, evidentment, la noció de no-jo ens envia, amb Fichte, a una contraposició del jo: el no-jo, en lluita dialèctica constant contra el jo, el pot arribar a vèncer, el jo, paradoxalment en el moment en què el no-jo defuig la lluita, en què ignora el jo com a part de si mateix, del no-jo, essent el cas, llavors, que el jo s’esborra del no-jo, i només en resta el ‘no’. I aquest ‘no’, deixat anar, arriba a conquerir la llibertat quan el subjecte es desprèn de la consciència de si mateix i àdhuc del ‘no’ mateix. És en aquests instants d’autonegació del ‘no’ quan aquest esdevé ‘sí’ i arriba a conèixer i a dir allò que la poesia ha callat o ignorat, i que no és sinó allò que l’escriptura, en forma de brandàlia, va inventant pels camins de la poesia.
I adonem-nos que si bé, com hem assenyalat al començament, podem enraonar de tus i de jos, el no-jo no s’escindeix mai en no-jos, ja que aquests són forces diferents que no provenen mai d’un sol jo. Poesia del no-jo, la d’Àngels Gregori? Més aviat poesia del jo atacada pel no-jo, de la mateixa manera que els viatgers eren assaltats als camins per les maredéus en flames, segons les llegendes sobre Turmeda. I al contrari del que hem afirmat més amunt, ara, arran dels raonaments acabats de fer, ens veiem induïts a adverar que els versos del Llibre de les brandàlies són poesia del no-ésser. Vet aquí l’empatoll i l’absurd a què pot fer cap l’intent assenyat i idealista de reflexionar per mirar de classificar i etiquetar una poesia.
I puix que hem estat envestits per una marededéu en flames, desfarem camí, sense renegar gens el que fins aquí hem elucubrat: els poemes d’Àngel Gregori s’han de llegir sense prejudicis, sense judicis i sense voler-los jutjar. Si el lector no fa de jutge i els escolta mentre els llegeix, s’anirà fent seva la veu dels poemes. I, si vol, ja els jutjarà, que segur que voldrà dir valorar-los molt positivament.
La suspensió del judici és absolutament necessària durant la lectura de qualsevol poesia que aguanta les escomeses de les marededéus en flames, de l’idealisme poètic. Parafrassejant una citació de Josep Piera que hi ha al llibre: “uns pocs versos fan el resum d’una iniciació a la vida adulta.” La joveneta poetessa de la Safor sempre sorprèn engrescadorament, tan dins com fora els versos, un defora on la seva poesia es prolonga per abocar-se a nous poemes. Atenció a aquest llibre, i també als que aniran eixint del seu jo, del seu no-jo, de l’ésser i del no-ésser! Tot un món per endavant!

Carles Hac Mor