Vesprada de Nadal: entre les pel·lícules disponibles apareix l’estrena de la nova versió de la Bella i la Bèstia de Disney amb personatges humans. És una pel·lícula que em porta el record de la meva filla, gairebé un nadó, cantant la cançó principal i a mi mateix intentant anotar-la per ajudar-li a recordar-la.
Sempre em va resultar simpàtic el personatge femení de la pel·lícula i, fins a cert punt, m’agradava l’enfocament. Bella era una dona amb inquietuds intel·lectuals i fortalesa mental com per prendre decisions en un món masclista. Fins i tot semblava apropiat aquest enfocament intel·ligent amb el qual aconsegueix calmar La Bèstia i treure el seu costat tendre. No estava malament en el seu moment aquesta lectura feminista del personatge.
De menut al parvulari, probablement amb bona intenció, em deien: els homes no ploren són forts i valents, les nenes són boniques, ximples i plorones. La societat ens inculca des de petits els models amb els quals ens hem de regir. Molt han canviat les coses en unes dècades. Fa uns dies vaig saber d’una editorial que reinterpretava els mites i donava una visió molt més tenebrosa, i realista, de la Bèstia: un maltractador que segresta i tanca a una dona en els seus dominis però que, suposadament, té un coret que cal saber descobrir. Cal redimir el malvat? És possible la reeducació? La gent canvia realment? Els contes són aquesta interpretació del subconscient col·lectiu d’una societat i, pel que es veu, a poc a poc anem sent conscients que aquest món patriarcal en el qual hem crescut ha de desaparèixer per ser substituït per un modern de relacions basades en la igualtat real i el respecte a les decisions d’homes i dones pel que fa a la seva vida i els seus sentiments.
Avui em desperte amb la notícia d’una víctima més de la violència de gènere. Una xica que ha mort a l’estavellar-se contra una gasolinera el cotxe que el seu exnuvi conduïa. Els dos han mort. La Bèstia no tenia bon cor. En les fotos apareix una xicona jove, guapa, com tantes alumnes que veig a l’institut que coquetegen amb els alumnes més entremaliats. Sempre m’he preguntat què veuen algunes dones boniques, formals, estudioses o treballadores i intel·ligents en ells. Crec que aquest efecte “Bella-Bèstia” segueix jugant el seu paper. Jo diria que moltes vegades creuen que encara que en les formes puga aparèixer una banda ruda i esquerpa hi ha un fons bondadós que es pot rescatar i fer sortir a la superfície. Les pel·lícules, els anuncis, la mitologia popular i tota una cultura patriarcal ens porta a aquesta idea del “Bon Salvatge” que finalment amb l’amor que se li dóna mostrarà la bondat intrínseca de l’ànima humana.
La realitat és molt més cruel per desgràcia. Assistim dia a dia a un degoteig de víctimes terrible (Al 2017, 44 el deu de novembre de aquest any i ja han hagut algunes més). Del t’estime, al “ets meua només” hi ha una fina línia que es traspassa una i altra vegada i arriba al o meua o de ningú.
Què tenen al cap aquests homes que els porta a aquestes salvatjades? Quina mentalitat, quina educació o genètica porten a les violacions en massa, als crims de gènere o qualsevol altra desviació del comportament?
No vull dir que tots els homes siguem, violents i masclistes o que totes les dones siguin víctimes bondadoses. Probablement es donen tots els casos, però sí que es veu, d’acord amb les xifres, que els homes anem per davant amb diferència.
No sempre hi ha un fons bondadós i així hem de transmetre-ho. Crec en la bondat de la majoria de les persones, però també veig aquest dimoni que portem a dins que surt furiós de tant en tant. Cal desmentir el mite trampós que hi ha bellesa a l’interior. No sempre hi ha un príncep dins de la Bèstia. Cal intentar educar i treure allò de bo que hi puga haver en cada persona però sabent que de vegades no serà possible fer-la canviar. La maldat existeix i hi ha vegades que l’amor no aconsegueix vèncer l’odi. Hauríem de desterrar aquest mite de la cultura popular.