Cada vegada que sent parlar de Grècia, em ve al cap un paisatge de vinyes vora mar, d’oliveres magnífiques, i amb un guirigall de xitxarres que no paren de fer matraca. Grècia era això, fa uns anys, per a mi. Grècia era un paisatge d’estàtues trencades, bellíssimes en la seua nuesa dramàtica, quan no unes columnes isolades d’un temple mutilat, i coses així. Ara, de la Grècia clàssica, aquella dels déus humaníssims i dels cossos divins, no en parla ningú. Ara, Grècia se’ns presenta com un país amb un govern que no sap què fer per pagar els seus deutes, i punt. I és que, com ningú ja no creu en els déus de l’Olimp, li han tancat el crèdit.

Res no és el que era.

Grècia ha passat de representar la idea bellíssima d’una Europa civil, culta i democràtica, a convertir-se en l’oberta caixa de Pandora d’on fugen tots els mals de la humanitat per flagelar-nos la consciència i arruinar-nos la vida.

Grècia ja no és el que era.

Grècia no és “la pus bella joia que al món sia” que digué un rei savi a l’edat mitjana, ni és la ficció romàntica creada pels poetes anglesos (el mite llibertari de lord Byron, el paradís dels Durrell…), ni la claredat de la raó passada pels alemanys ( Goethe, Holderlin…), ni tampoc l’evocació llunyana de Kavafis, ni la llum egea d’Elitis, ni l’exaltació clarivident de Carles Riba, ni el pur pensament de Parmènides que adoraba Jaime Siles, ni la descapsada Alexandria vital de Manuel Forcano, ni la cadenciosa carícia salada dels mots de Mª Àngels Anglada o Susanna Rafart, ni la dramàtica Santorini, com una tallada de meló vora mar…

Ni el mar és el que era.

Grècia ara sembla, si més no de lluny, la rebolicada botiga d’un prestigiós antiquari què, aclaparat pels deutes, uns deutes que ni pot pagar ni el deixen viure, està disposat a traure a pública subhasta el seu grandiós patrimoni de belleses de marbre; tot un valuós tresor antic, però que, tanmateix, a causa de la crisi, no troba cap comprador milionari en euros disposat a pagar el valor d’aquestes meravelles. Grècia, per tant, ha deixat de ser el paradís real que era fins fa quatre dies. Grècia ja no significa el que abans. Però encara, ai, fa pensar, fa sentir, du records, dona llums…

Ara, pel que diuen els polítics i les televisions, el país ja no és cap preciós paisatge amb ruïnes de marbre vora una mar encantada, sinó una ruïna total en perill de caure a terra i a trossos, sense que ningú estiga disposat a pagar el cost que suposa la seua necessària restauració. Així imagine Grècia ara: una ruïna derrotada sota el mar transparent…, com Súnion, per a Carles Riba.

Però sense cap poeta que la cante, ni cap mecenes que la salve.

Josep Piera