A posteriori, els historiadors sentencien què va succeir. Aquest és un joc intel·lectual que s’accepta amb naturalitat. Així, la història es consagra com una “ciència” –paraula admirativa que tothom vol penjar-se a la solapa– i els historiadors pugen als altars de la Veritat. Si els demanem que prediguen el futur, diran que no és feina seua, tot i que la ciència sí que sap predir-lo, si més no a curt termini.
Mentrestant, què diuen els escriptors? Els escriptors no prediuen ni el passat ni el futur, sinó creen espais i temps nous en el passat-futur. Siga com siga, la literatura ha anat a la baixa alhora que la història ha pujat uns escalons en respecte i atenció socials. Ara, però, la crisi monumental que patim desqualifica les disciplines més aparentment arran de terra i se necessiten altres llenguatges. Ara, potser, és l’hora de la literatura.
La literatura no s’ha d’adaptar a la “realitat”, al contrari, és la paraula lliure, que amplia eixa realitat tant com pot. Per tant, en un temps estancat, entre el present inexplicable i el desig d’un futur renovat, la literatura pot cobrar un protagonisme principal, ja que és l’arma que conté els recursos per a obrir en canal la realitat. Ara bé, les circunstàncies li són favorables, però els escriptors estan massa lligats a les inèrcies.
La paraula lliure ha de dir a l’ànima allò que no s’ha sabut o pogut dir a la ment. Mantenint la qualitat del discurs, l’escriptor d’aquest moment històric ha d’acostar-se al món, fer-se visible i adequar el seu art a la immensa minoria. Per a tal fi l’empentarà que és l’hora de la literatura i trobarà el fil conductor quan s’adone que la ficció és capaç d’endinsar-se arreu per mitjà de nous formats.
Ignasi Mora
