Emili Selfa Fort. IMATGES d’Eduard Bañuls Peiró.

Beniopa va ser coneguda durant uns anys com a “la xicoteta Rússia”, donat que va viure una convulsa Revolució de caire anarcosindicalista el 1936. D’aquells fets molts foren els actors, però n’ha restat en la memòria col·lectiva el seu líder màxim, Eduard Bañuls, “La Rosa”, qui li va tocar ser l’alcalde del poble al llarg d’aquell fatídic any. Els fets i el desenllaç encara romanen en el cap i el cor de la gent de Beniopa, tant és així que Josep Piera se’n feu narrador, per allà els anys setanta, en la seua celebrada Rondalla del retorn. Amb aquestes lletres el que tractem és donar a conèixer la figura humana, la història i la tragèdia, en gran part desconeguda, del nostre personatge.

El poble

La quadra de Beniopa.

 

Pàgina inicial del Sumaríssim d’Urgència que el va portar a la pena de mort i posterior afusellament.

Als anys trenta del segle passat Beniopa era un poble d’uns 2.500 veïns, dels més poblats de la comarca, assocat a Gandia i ple de gent treballadora, llauradors i jornalers. Gent humil i molts pobres, amb unes condicions de vida difícils. Els pocs terratinents vivien a la ciutat. El terme municipal era menut i molts llauradors tenien arrendaments històrics fora de les seues fites, a la Marjal de Gandia i a la Marxuquera. Les precàries condicions higièniques de la població ja havien deixat el seu rastre de mort en l’episodi del còlera de 1885.

Les successives crisis de les primeres dècades del segle XX portarien també desassossec i una emigració evident. Les revoltes dels jornalers es repetien i el moviment sindical anava consolidant-se. L’adveniment de la República, enmig d’un ambient anticlerical i esquerrà, donà un ajuntament amb alcalde blasquista. (de 5 regidors del PURA, 4 del PSOE i 1 del partit monàrquic.) Hi havien el Sindicat d’Oficis Diversos (CNT) i el Sindicat de Treballadors de la Terra (UGT) i els terratinents estaven associats a la Unió Agrícola. Els primers passos d’aquell ajuntament foren de fortes polèmiques i aldarulls diversos: incautació del cementeri parroquial, els canvis de noms dels carrers, els intents per suprimir les processons o la eliminació de la placa a la porta de l’església on s’afirmava que Beniopa estava consagrada al Cor de Jesús.

El nínxol d’Eduard Bañuls que compartix amb els seus pares al cementeri municipal de Gandia.

El 1933 les forces de dreta s’agruparen al voltant de la secció local de la Dreta Regional Valenciana (DRV). I en 1934 hi hagueren revoltes amb detinguts empresonats del poble. És així com en un ambient de forta polarització política, les eleccions generals del 16 de febrer de 1936 donaren, a més del triomf del Front Popular a l’Estat, un resultat a Beniopa de 542 vots per al FP i 288 per a la DRV. I allò fou l’espoleta de l’inici de la Revolució. Dos dies després fou expulsat violentament del poble el rector de la parròquia Alfons Rossell, suprimit el culte i foren diversos els intents immediats d’assaltar l’església.

La persona i la revolució
Fins el 19 de març no fou substituït l’ajuntament. I així, d’ordre del Govern Civil i en presència de la Guardia Civil, s’anomenava una Comissió Gestora. Gent d’esquerres i sindicalistes formaven aquella corporació i amb votació secreta elegiren a Eduard Bañuls, afiliat anarquista de la CNT, com a alcalde. Eduard havia nascut el 1905, era fadrí, llaurador i jornaler. Les primeres mesures que prengué la nova corporació foren adreçades a socórrer a les famílies més pobres i necessitades, plantejaren mesures respecte a la manca d’higiene d’alguns indrets i iniciaren les gestions per a construir unes noves escoles, donat que l’edifici de l’ajuntament era usat quasi en la seua totalitat com a centre educatiu, absolutament insuficient per a la població del moment.

El xalet de la Pilarica de Gandia, confiscat per la CNT durant la guerra i que va ser l’escola de Xiquets de Beniopa.

Per eixe mateix mes Ajuntament i sindicats ocupen la Casa Abadia i passa a ser seu d’ambdós entitats. L’alcalde intentà parar diverses vegades l’assalt de l’església, però a mitja nit del Dijous Sant, l’11 d’abril, les forces sindicals assaltaren l’església, cremant a la plaça del Campanar les imatges i tota classe d’objectes del culte. L’alcalde avisà a la Guardia Civil que no va intervindré. Eixe dia un dels revoltats pujà al penell del campanar i col·locà una bandera roja en senyal del nou temps. Aquells fets a més de representar la perduda del patrimoni artístic i religiós, va suposar també la quasi total desaparició del ric arxiu parroquial. Només va poder-se salvar de la crema el cap del Crist de l’Empar, que d’una manera arriscada i rocambolesca va anar a parar a casa de l’alcalde, on sa mare plantà cara a l’escamot de gent armada que anà a reclamar-lo. Eduard va preveure amagar la imatge a la Marxuquera i així va romandre fins acabar la guerra.
Davant de l’alçament feixista del 18 de juliol, l’ajuntament aprova una declaració de repulsa i acorda convocar reunió del Comitè Antifeixista local. Aquest el formen els dos sindicats ja citats de la CNT i UGT, la FAI, i els partits del FP com Izquierda Republicana i el PSOE. Comença una etapa de confusió entre Ajuntament i Comitè –anomenat per la gent el Control- de manera que comencen les requises dels mitjans de transport, de cases i de terres, no sols dins del poble, sinó també en terme de Gandia. Així l’església passa a ser el magatzem general de la FAI. S’incauten diverses cases a la plaça Major, entre altres la dels Caudeli Faus i els terrenys agrícoles del carrer Nou de la mateixa família, per a construir la que seria l’obra sindical més gran de tota la comarca: la Quadra i la seua Col·lectivitat Cooperativa Campesina (CNT), que arriba a incautar 2.795 fanecades i la formen 361 col·lectivistes. També són intervingudes la Casa del Sigró, i la finca de la Banyosa, Arbona, i Rausell, entre moltes altres. La casa xalet dels Arbona conegut com La Pilarica junt al camí Soliano (actualment carrer de Benicanena) s’ocupa com a escola de xiquets i el xalet d’enfront, Villa Manuela, passa a ser escola de xiquetes. A la carretera de Gandia s’engega la construcció d’un magatzem d’hortalisses i cítrics, una fusteria industrial, i una era per al secat dels productes agrícoles com l’arròs i les cacaus.

Una activitat febril de les diverses organitzacions, simultani a la formació de milícies per a ajudar al front de guerra i a la tensió social i política dels mesos inicials de la mateixa. Mentre, es produïa el període de màxima violència en la població protagonitzat per la FAI i la seua comarcal amb seu a Gandia. Al poble són detingudes unes quaranta persones de dretes incloent a dos veïns de Gandia, els Fuster, pare i fill. Davant de les amenaces del grup faista armat dirigit per Pepe Poblador, conegut com a “Pancho Villa”, l’alcalde ordenà el seu alliberament, enfrontant-se directament amb l’esmentat capitost. Així i tot el 27 de juliol uns desconeguts mataren a Antoni Martí Bañuls, quan acabava de ser alliberat. I les morts violentes no pararen. A l’agost fou un jove d’esquerres, Salvador Martínez, a mans de correligionaris, a l’octubre dos capellans, Vicent Aparisi i el Pare Miret -tots dos cosins de l’alcalde-, i un home d’esquerres, Bernat Santacatalina. Al Novembre li tocà a Agustí Martínez Orengo, membre del Comité, que discrepà dels mètodes violents i se’l carregaren dins de la mateixa església. Aquesta etapa de terror acabaria el febrer següent amb la desa

Una publicació sobre les «mamàs belgues» que vingueren en defensa de la República Espanyola, especialment treballant en hospitals i atenció a les víctimes.

parició de tres persones de dretes ben significades: Antoni Garcia Oliver i Camil Burguera Pastor, comerciants i Francesc Fuster Gregori, llaurador. Cal afegir que en la majoria dels casos, la mort violenta anà acompanyada de la desaparició del cadàver, amb la qual cosa els efectes de la manca de dol familiar tindrien una repercussió dramàtica en la repressió i la convivència de la postguerra al poble.

Cal dir que l’alcalde intentà per tots els mitjans frenar aquest malson, protagonitzat per persones del poble i per forasters armats. En una ocasió i davant d’una concentració de veïns, des del balcó de la Casa Abadia (seu municipal) va demandar a la gent si volien que continuaren els forasters al poble o que se’n anaren, la gent cridava “que se’n vagen”. I va aconseguir expulsar-los en contra del criteri dels del Comitè local. Amenaçat per Pancho Villa, a l’agost l’alcalde s’incorpora com a voluntari al Front de guerra en Torrebaja al Racó d’Ademús, a la Companyia de la 81 Brigada Mixta, més coneguda com la Columna Gandia, recentment formada per voluntaris antifeixistes. Allí farà de Comissari Polític de Companyia, fins que al setembre del 1937 fou ferit i retornat a la Safor. Durant l’etapa al front efectuà diverses escapades al poble, però l’autoritat era exercida per altres correligionaris. Formalment deixà de ser alcalde el gener del 1937 en que fou substituït per Lluís Sendra.

Guerra i amor
Eduard, com a ferit, va parar a l’Hospital Militar de Benirredrà, instal·lat al convent de les Esclaves. I allí degué conèixer a Joséphine i s’enamoraren. Joséphine Leaerts Ons, era una infermera belga natural de Lovaina, nou anys major que ell. Treballava a l’hospital com a membre de les Brigades Internacionals que vingueren en ajuda de la República Espanyola. Eren conegudes com les Mamàs belgues. Estava casada i divorciada amb un jueu. Generalment aquelles dones infermeres eren dones o companyes dels brigadistes i vingueren acompanyant a aquells militants socialistes o comunistes que venien a lluitar en la guerra contra el feixisme. Eduard i Joséphine s’amigaren i finalment es casaren civilment en febrer de 1939, poc abans d’acabar la guerra i quan els brigadistes ja s’havien retirat als seus països d’origen. S’instal·laren a la casa dels pares d’ell.

Primer empresonament

L’alcalde republicà de Beniopa, en una foto familiar.

Pocs dies després del casament, un grup de policies, un subcomissari i quatre agents de l’AIS (Agents d’Investigació Social o policia política) amb manament judicial es presenta a la casa del matrimoni, -ell està absent de casa- i fa un escorcoll de tota la casa. En teoria busquen coses procedents d’un robo d’un magatzem d’abastos, però el més segur és que l’operació tinguera una component política emmarcada en les convulses relacions entre comunistes i anarquistes que va durar tota la guerra. D’aquell registre obtenen una pistola, munició, una escopeta de caça i la seua munició, una carasseta antigàs, uns binocles i unes monedes de plata. És suficient per a ser processat i empresonat a Gandia per tinència il·lícita d’armes. Se li imposa una fiança de 2.000 pessetes, que no té i que acaba pagant un amic panader del poble. I d’aquesta manera, pocs dies abans d’entrar els nacionals a Gandia, obté la llibertat provisional.

La repressió
Acabada la guerra, la dona, amics, tot el món li deia que se’n anara del poble fins que escampara la força dels guanyadors. Ell argumentava que com no tenia les mans brutes de sang, que estava tranquil i no temia res. El 13 d’abril és detingut i empresonat a la presó provisional de l’Escola Pia de Gandia. L’aparell repressiu de franquisme comença a rodar i se l’instrueix el corresponent procés militar del Sumaríssim d’Urgència. Mentre alguns dels màxims activistes al poble havien fugit a l’estranger com ara Valentí Romero Gil, altres aconseguiren camuflar-se a Barcelona com Josep Miret Gregori, altres moririen en el intent com és el cas de Frederic Sabater Bañuls. El port d’Alacant també fou el destí fatídic dels més desinformats, però el pitjor estava per arribar: començaven les nombrosíssimes detencions cap a la presó militar de l’Escola Pia de Gandia, les declaracions dels familiars dels morts de la revolució, les denúncies i l’inici de la maquinaria dels Sumaríssims. Al paredó de Paterna, davant d’un escamot d’afusellament, anirien a parar alguns d’ells. El 13 de juliol de 1940 foren cinc beniopers d’una tacada: Josep Moragues Exposito, Francesc Estruch Fluixà, Josep Juan Pedro, Salvador Mayor Fort i Joaquim Sabater Riera. Pitjor part se l’endugueren alguns dels empresonats, triats aleatòriament i afusellats com a conseqüència d’un intent de fuita, el 31 d’octubre, al pati de l’Escola Pia, com Antoni Orengo Damià i Salvador Mayor Pallarés. A Paterna continuaven les execucions amb Llorenç Reus Bertomeu, Salvador Martínez Orengo i Vicent Bañuls Martínez. Altres pararien a batallons disciplinaris o al camp d’extermini de Mauthausen com Francesc Escrivà Morant.

Finals

El paredó de Paterna, conegut com el «paredó d’Espanya», al cementeri d’esta ciutat, on van ser afusellades milers de persones en la repressió franquista posterior a la guerra civil.

El cas d’Eduard portava un altre camí. Al sumaríssim afegiren el processament instat per la policia política de la República, tot era bo per a condemnar. El jutjat convocava als testimonis, les famílies afectades senyalen el que saben o els han dit, però al poble hi havia un consens prou ampli en defensa d’Eduard, que era considerat com una persona bona i honesta, que s’havia vist involucrat enmig d’una revolució imparable. Gent de la Falange, el mateix alcalde, els empresonats de dretes alliberats i salvats per ell front a Pancho Villa, tots signaren al·legacions de descàrrec o declararen al seu favor. Fins i tot, la dona i la mare de dos dels assassinats van retirar la denúncia inicial al·legant ignorància i pressions de la Falange local. El nou rector Joan Arlandis, sense dissimular l’entusiasme franquista, es volcà en aquella defensa, mentre, va casar per l’església al matrimoni.

Una operació rocambolesca, donada la condició de dona batejada catòlica, divorciada d’un jueu i per tant excomunicada de l’església. Per tal de “casar-se” Joséphine tingué que apostatar (abjurar i retractar-se) públicament del seu matrimoni civil amb Abraham José. La cerimònia, el 25 de juny de 1940, tingué que celebrar-se dins de la presó, a l’església de l’Escola Pia. Amb aquest ambient Eduard va passar el 1941 a la Presó Cel·lular de València i el procés anà allargant-se. El Consell de Guerra va celebrar-se en març de 1942, on el fiscal va demanar la Pena de Mort i la sentència quedà en 30 anys de reclusió màxima. En pocs dies li commutaren la pena per 12 anys de presó i al maig ja estava per Beniopa en llibertat provisional. Tots li recomanaven que se’n anara del poble. La dona li insistia, que se’n anaren a Barcelona i que es gelaren les emocions, però sa mare no podia fer-se a la idea i el pressionà per a que es quedara. Eduard aparentant normalitat no li se va ocórrer altra que anar-se’n de paella amb les noves autoritats del poble. Tenia motius sobrats per estar agraït. I allò fou la seua perdició. Algunes de les famílies encara amargues per les seues pèrdues no podien suportar veure’l pel carrer i presentaren noves denúncies davant el jutjat militar.

L’aparell repressiu tornà a engegar-se i al setembre es detingut novament i portat a la presó de València. Tornen les diligències del Sumaríssim d’Urgència, les declaracions de testimonis, els avals, però ara la pressió del poble canvia, els denunciants fins i tot provoquen un acarament, argumentant que el rector anava incentivant escrits de defensa. La Falange local i l’alcalde ara faran escrits d’un to diferent. El fiscal demana la Pena de Mort. El Consell de Guerra Especial fou el 18 de gener de 1943 i la sentència fou la pena màxima. Consol, la mare, va remoure el cel i la terra. Presentaren molts escrits avalant les seues bones accions. No hi havia res a fer. L’afusellament s’efectuà a les 7 del matí del dia 5 de febrer a Paterna.

Cap dels afusellats de Beniopa va poder fugir de la fosa comú, però Eduard, que seria el darrer, anava a ser diferent. Sa mare junt a la seua dona aconseguiren el favor d’algun capitost militar per poder retirar el cos. Havien comprat un nínxol i un taüt. Amb un carro i haca traginaren tota la nit per estar presents o prop de l’execució, i quan aquesta es va produir, Joséphine fent ús dels seus sabers, s’acostà, identificà el cadàver d’entre una garbera, el llavà, li tapà les ferides del tret de gràcia, l’amortallà i li’l mostrà a sa mare abans del soterrar. Ella com era belga, i ací ja no tenia al seu amor, després dels dies de resos tornà al seu país. Vuit anys després, el 1951 Consol aconseguia el trasllat de les restes del fill a Beniopa i Joséphine també va estar present. Tots varen posar molt en aquell soterrar, la família fent un dispendi desconegut al poble: carruatge de cavalls negres amb plomells negres i un soterrar de primera, i la gent amb una assistència massiva i silenciosa. Va ser un reconeixement a la persona, i també una protesta silenciosa davant la injustícia. Era el final d’una etapa de la història del poble, d’efectes devastadors i perdurables, que només s’ha tramés en veu baixa i com volent oblidar. Hui el cos d’Eduard, junt al dels seus pares, reposa molt a prop i al mateix carrer del monument a les víctimes per la Llibertat al cementeri de Gandia.