El passat dijous 3 de novembre, a la casa de cultura de Gandia, ens vam ajuntar un bon grapat de gent per saber del llibre que Vicent Olaso acaba de traure a la llum: «Per guardar la vila». Muralla i defensa a la costa valenciana. (Gandia, segles XIII-XVI), publicat per CEIC Alfons el Vell. El tema, la muralla de Gandia, s’ho val. Aparentment subsidiari, això del cintura de pedra que durant segles i segles va envoltar la vila, tragina darrere seu un capítol fonamental de la història urbana, de l’arquitectura civil, de Gandia.
Quan el 1881, el consistori decideix tirar a baix la muralla, la immensa majoria dels veïns ho celebraren a bombo i platerets. L’enderrocament es féu en el nom del progrés: s’han perpetrat tantes barbaritats en nom del progrés! Però, cal reconèixer, que la barrera de pedres i torres limitava l’eixamplament de la ciutat. I Gandia creixia i necessitava respirar, com passava pertot arreu, a l’una i l’altra banda dels Pirineus. Ningú no es va plantejar la possibilitat d’un equilibri entre la Gandia vella i una futura Gandia nova, capaç de preservar, sinó la totalitat, sí almenys una part significativa del cinturó petri. Però la muralla estava condemnada de feia temps, perquè el símbol més vistent del passat, del passat «feudal», i els burgesos ara volien la lliure circulació dels béns, de les persones i, no cal dir, dels capitals. En menys d’una generació, la muralla i darrere seu la vila medieval van ser arrasats. El palau es va salvar de miracle.
Abans, però, des que Jaume I va fundar la vila, la fulla de serveis prestada per la muralla no és gens menyspreable. Vicent Olaso en dóna compte al llarg de cent trenta-nou pàgines, entre el moment de la conquesta cristiana i l’expulsió dels moriscos. Al cap i a la fi, com afirmà Jacques Le Goff i Olaso recull al principi de la seua indagació, «les muralles són un fenomen tècnic, militar, econòmic, social, polític, jurídic, simbòlic i ideològic». Tècnic perquè cal una expertisse per a construir-les; militar, perquè són la seua raó primigènia de ser, defensar els habitants que es concentren en el seu si; econòmic, perquè protegeixen les transaccions d’una vila que és el centre de mercat comarcal; social, perquè delimiten les interferències del sistema de valors, el que va de la gestió de la pobresa al de la prostitució, o el de l’assistència mèdica al de la festa; polític, perquè marca el territori de la rivalitat pel poder local; jurídic, perquè la vila s’arroga l’hegemonia enfront dels cavallers que posseeixen terres i pobles a l’altra banda de la muralla, i als quals precisament els obliga a pagar l’impost de «murs e valls»; i, en fi, simbòlic i ideològic, perquè és la representació física i estètica d’aquesta hegemonia.
El llibre té el valor afegit de llegir-se la mar de bé. Un tema àrid es converteix en una excursió formativa i entretinguda per tres-cents anys d’història de Gandia. El públic assistent es va quedar amb ganes de saber-ne més. El debat subsegüent demostrà que no hi ha temes menors en història, sinó que tot depèn del punt de vista i el tractament. Les intervencions giraren en torn de la destrucció de les muralles. Enllà del fatalisme o l’enyor estantís, es tractà de comprendre aquella acció destructiva. El 1881 n’hi hagué, sens dubte, molta especulació. Un dels opinants del debat proposà la reconstrucció del portal de València, però no com una falsificació, sinó de la perspectiva de la modernitat, per tal de fer memòria d’aquell símbol que, vulgues no vulgues, donava caràcter, personalitat, a la ciutat. La idea, si més no, paga la pena rumiar-la.
Aquesta és la virtut del bon llibre: fonamentar el debat i la mirada crítica del passat col·lectiu.
Ferran Garcia-Oliver