Cultura, guerra i tragèdia. La història del pare Francesc Martínez Miret, de Beniopa, fascina per molts aspectes. El sacerdot, fill d’una família pobra de Beniopa, descobrí a Vic que la seua també era una llengua de cultura, la qual cosa el va portar a escriure poemes en valencià abans de la guerra civil. Quan el conflicte va esclatar, la seua condició de religiós el va portar a la mort, a pesar de que ell es va oferir a anar al front en una carta enviada al Comité de Beniopa. El seu admirat Mossén Cinto Verdaguer va influir en la seua vida i en la seua obra. Ara s’han acomplit els 80 anys del seu assassinat. Us reproduïm un article publicat a l’edició Safor de Levante-EMV (8-1-2016).

Emili Selfa Fort. 

FOTOGRAFIES: ARXIU EMILI SELFA I REVISTA L’ULLAL

  • Assassinat en la guerra civil per ser religiós, el sacerdot, fill d’una família de Beniopa, va estudiar a Vic, on aprengué que la seua era una llengua de cultura

Revista «Els Vers Valencià», 1934, on el Pare Miret va publicar alguns dels seus poemes.

Fa pocs dies s’han acomplit els 80 anys de la tràgica mort del Pare Miret, i tot i el temps transcorregut la seua figura i la seua poesia mantenen un interès com per acostar-se a l’obra d’un capellanet de Beniopa, que a banda de les seues tasques pastorals i de servei, va saber obrir-se un camí propi dins del món de la poesia dels anys vint i trenta del segle passat. Encara aquesta estiu, enmig de la vall de la Marxuquera, poguérem gaudir de la seua paraula vibrant i emocionada envers a la seua terra i aquells indrets d’on ell es sentia fill. Però qui fou el Pare Miret?

Francesc Martínez Miret va nàixer a primeries de segle, el 1901, com a primer fill d’una família humil i catòlica a la plaça Major de Beniopa. Els seus primers anys transcorregueren com els de la resta de xiquets de la seua edat: jugant i anant a escola. Ben prompte, quan només tenia 6 o 7 anys, la situació econòmica va empitjorar notablement i son pare va decidir emigrar a Buenos Aires. El xiquet, espavilat i dotat per als estudis, destacava a l’escola i el mestre l’animava a continuar estudiant. Aleshores en un poble de llauradors i jornalers, i més en el seu cas amb el pare lluny, la solució era clara: el Seminari. Però aquell que no podia pagar-se el Seminari Metropolità, havia d’optar per un “convent de pobrets” i a Beniopa els pares Camils, orde amb carisma de servei als malalts i necessitats, ja tenia alguns membres del poble. Eixa va ser l’opció: amb 12 anys ingressà a la Casa Seminari dels pares Camils a Vic, prop de Barcelona. Allí passaria la major part de la seua curta vida. Com que li agradava la vida eclesiàstica si va quedar. Convivia amb altres beniopers que abandonaren l’orde més tard o bé s’hi quedaren. Estudià teologia, llatí, grec i els necessaris coneixements de medicina per a les funcions pròpies de l’orde, però Vic –la genuïna Catalunya profunda i ciutat levítica- li obrí al jove Francesc una realitat per a ell nova i enlluernadora, que la seua llengua, la dels seus pares, era una llengua de cultura, i en quedà fascinat. Allí va tindre ocasió de llegir als nostres clàssics, als gran poetes catalans de la renaixença, descobrir a Joan Maragall o a Teodor Llorente i especialment al seu admirat Mossèn Cinto Verdaguer. És fàcil imaginar el mestratge poètic i espiritual de Verdaguer en la vida de Miret. Així és com encetà les seues provatures poètiques que s’emparaven baix el mantell de la triada jocfloralesca de la renaixença (Déu, Pàtria i Amor), més pensant en València, on encara era plenament vigent i on es va donar a conèixer, que en els ambients literaris catalans on l’evolució era més noucentista i moderna. Mentre, anà escrivint i publicà en alguns diaris i revistes, com és el cas de “El Vers Valencià”, revista de poesia d’aquells anys trenta, on donà a conèixer moltes de les seues més reeixides composicions, junt a autors de la talla de Xavier Casp, Lluis Guarner, Bernat Artola o Martí Domínguez, entre altres. Revista, per cert, dirigida per l’esperpèntic Josep Maria Bayarri, qui va deixar escrit sobre el descobriment del Pare Miret com a ‘la gran trovalla’.

Viola d’Or (1932) i Englantina d’Or (1933) dels Jocs Florals de València, conservades per la família del sacerdot i poeta.

Dins de la dinàmica pròpia dels Camils, l’enviaren a Madrid de 1922 a 1924. El 1925 a la mateixa capital va fer la professió solemne i el dia de la Magdalena i a l’església del seu poble cantà solemnement la seua primera missa. El 1930 es destinat a Bilbao durant tres anys. Mentre no deixa de fer escapades a Barcelona i a València, des d’on freqüenta “mon poblet”, com diu ell. L’envien llargues temporades a cuidar a l’amo del Convent de Sant Jeroni i ell –tan enamorat de la Marxuquera- aprofita per incidir en la seua poesia. D’allí és datat el poema Cant a Marxuquera. Les estades a València les aprofita per tal de consolidar els seus vincles literaris, la qual cosa li permetrà presentar-se als Jocs Florals de Lo Rat Penat d’aquells anys a València, on obtingué la Viola d’Or de 1932 amb Enyorança de la Mare dels Desamparats, l’Englantina d’Or de 1933 amb Els Almogàvers. També obtingué diversos premis a altres certàmens i participà en velades poètiques de Lo Rat Penat.

No s’atrevia a entrar a Beniopa

El 1934 visqué a Barcelona la proclamació de l’Estat Català i sofrí emocionalment els succeïts, com queda reflectit al seu recull de versos titulat Catalanòfiles, en ells se sent deixeble de Vic –diu “dec als germans catalans gran part de la meua formació literària i sacerdotal”-, i trasbalsat pels esdeveniments de Barcelona i pel perill del vessament de sang, prega i desitja que no es done. Anys convulsos on no deixarà de col·laborar als diaris de Barcelona, a Las Provincias de València, i a la catòlica Revista de Gandia, entre altres.

Escrit del Pare Miret dirigit el 1936 al Comité Revolucionari de Beniopa demanant incorporar-se al front de guerra com a infermer.

El 1936, mentre, al seu poble després de la victòria del Front Popular a les eleccions generals de febrer, i enmig d’una greu crisi de manca de faena, s’enceta la revolució anarcosindicalista a l’abril, Miret segueix amb preocupació els esdeveniments en Vic. Una volta fracassat el cop militar de Franco i començada la guerra civil, els religiosos camils es dispersaren. Miret optà per acostar-se a la seua terra i a sa casa. De Vic va passar d’amagat a Barcelona, i d’allí a València i Gandia. No s’atrevia a entrar a Beniopa per por a ser detingut. Era cosí de l’alcalde Eduard Bañuls. Feren gestions i el convenceren que si es presentava al Comitè Antifeixista local serien benèvols amb ell. I així ho feu. Va ser empresonat a l’ajuntament i posteriorment alliberat per a fer d’escrivent del mateix Comitè. Demanà, en un escrit que es conserva, anar voluntari com a infermer al Front amb la Columna Gandia, recentment creada per voluntaris antifeixistes. Li ho denegaren, amb tota seguretat, desconfiant de la seua fe revolucionària i li digueren que era més útil al servei administratiu del Comité.

Arrestats i assassinats

La família Martínez-Miret en una imatge del 1907.

La situació de violència política a les rereguardes anà agreujant-se a finals d’aquell maleït estiu del 36 i alguns a la comarcal de la FAI decidiren la sort de dos capellans de Beniopa. El 3 d’octubre el sacerdot Vicent Aparisi i el pare Miret foren trets de les seues cases per tal de portar-los a declarar a la Comarcal faista. Allò cert és que mai tornaren, ni s’ha sabut on varen ser enterrats. Els fets –els efectes devastadors de les desaparicions en les famílies. A Beniopa la majoria de les 12 morts violentes foren amb l’agravant de la desaparició del cadàver- i les casualitats –el mateix vehicle que se’ls va endur va tornar per la vesprada a l’alcalde al poble- va provocar posteriorment les ires i la venjança de les famílies i dels guanyadors, i portà al paredó de Paterna, entre altres, al mateix alcalde republicà Eduard Bañuls, del qual parlàrem el passat diumenge 18 de desembre a aquestes mateixes pàgines del Levante-EMV.

Passà la guerra i les porgues derivades de la mateixa, i a Beniopa foren de difícil superació. Cal ressenyar només els 12 afusellats pel bàndol Nacional, els nombrosos empresonaments i fins i tot els morts i internats al camp d’extermini nazi de Mauthausen. L’església local i les famílies exaltaren les figures dels seus ‘màrtirs’, que en molts casos formen part de la llarga llista de futurs beats, donat que tenen un procés de beatificació obert. L’orde del Camils, donada la seua modesta situació econòmica i la priorització del servei als més necessitats, va prendre la decisió de no destinar recursos econòmics als processos de beatificació dels propis màrtirs. I és així que el pare Miret és dels pocs religiosos de Beniopa que no té iniciat cap procés i per tant mai tindrà eixe reconeixent de l’església a la qual va servir. Per altra banda en aquells anys de tan forta espanyolització, poc importava l’obra poètica d’un jove fraret, i més encara si estava feta en valencià. Així mateix, aquells poetes companys ideològics i generacionals de Miret en la immediata postguerra, encetaren altres camins poètics més moderns i allunyats d’aquell romanticisme jocfloralesc de les dècades anteriors. Ben prompte oblidaren al company desaparegut. Tot s’encarava a l’oblit i al silenci. Ell que es va preocupar de recopilar la seua poesia en un recull, amb intenció de ser publicat, que titulà ‘Esclats primerencs’ i que quedaren oblidats a Vic, no imaginà que fins a més de quaranta anys després eixirien a la llum de la impremta gràcies a les pesquises i indagacions d’uns veïns del seu poble. I així fou, aquell recull anà a parar a l’arxiu dels Camils a Madrid i d’allí va tornar al seu poble. Eren les primeries dels anys vuitanta i el descobriment possibilità el donar a conèixer la figura del Pare Miret i allò més important: la lectura dels seus poemes. El CEIC Alfons el Vell assumí la publicació d’aquella obra amb el títol d’Esclats poètics del Pare Miret, amb un estudi introductori d’Antoni Garcia.

Triomfa la força de la paraula

El pare Francesc Martínez Miret, en una imatge de l’any 1927.

Aquesta publicació possibilità els recitals, presentacions del llibre, i articles que descobrien un personatge i un obra totalment desconeguts en la panoràmica saforenca i valenciana. El poemari està dividit en diverses seccions: Fides, Cristícoles, Eucarístiques, Marianes, Pàtria, La Parúsia, Amor, Marxuquerenques, Germanor: Catalanòfiles i Vària. El llibre ha facilitat el que Miret fora inclòs en antologies poètiques dels anys trenta, que fins eixe moment ni el citaven. La publicació, exhaurida, animà que el mateix CEIC es plantejara l’any 2001, centenari del seu naixement, editar un llibre homenatge Francesc M. Miret. L’últim poeta romàntic on Josep Piera, Enric Ferrer Solivares, Antoni López Quiles i Eduard J. Verger analitzen a bastament la figura i l’obra del poeta de Beniopa. En definitiva, ha triomfat la força de la paraula, al marge dels rius i viaranys de la vida. La guerra, la revolució i les seues tragèdies no li lleven ni un gra de mèrit a la figura intel·lectual de Francesc Miret, sense oblidar que en el moment de la seua desaparició només comptava 35 anys. És el seu llegat. Si la seua paraula hui ens emociona, és perquè mereix ser coneguda.