Ja queda menys per a la Setmana Literària de Gandia i per a l’acte que ha organitzat Saforíssims, a partir de la idea i la coordinació de Rafa Gomar: NIT DE CONTES AL PALAU. El dissabte 17 de novembre, a les 19 h compartirem l’afecte per la literatura i, en especial, per la narrativa curta amb Antònia Vicens, Jordi Llavina, Manuel Baixauli i Elvira Cambrils. Presentarà els components del grup i conduirà l’acte el també escriptor, i periodista, Jovi Lozano-Seser.

Es tracta d’escriptores i escriptors representatius de diferents parts del nostre territori, d’edats i de trajectòries diverses, multidisciplinars alguns però que comparteixen el gust per la narració de petit format i el practiquen. Perquè puguem conéixer-los millor, ací tenim algunes dades literàries i un fragment d’alguna de les seues obres. En aquest cas, ens aproximem a Antònia Vicens.

Antònia Vicens (Santanyí, 1941).

Antònia Vicens

Escriptora autodidacta, des de ben menuda se sent atreta per les paraules i les històries del seu entorn vital. Aquesta curiositat la duu a escriure els primers contes i, amb el temps, també a publicar novel·les on es reflecteix la seua preocupació per temes com la condició de la dona, la soledat i la terra pròpia.

Ha publicat els reculls de contes, Banc de fusta (Moll, 1968, premi Cantonigrós de l’any 1965), Primera comunió (Moll, 1980) i Tots els contes (Edicions del Salobre, 2005). Pel que fa a la novel·la: 39º a l’ombra (Selecta, 1968; premi Sant Jordi el 1967), Material de fulletó (Moll, 1971), La festa de tots els morts (Nova Terra, 1974), La santa (Laia, 1980). Quilòmetres de tul per a un petit cadàver (Laia, 1982; premi Ciutat de Palma), Gelat de maduixa (Fernando Torres, 1984; premi Ciutat de València de 1984), Terra seca (Planeta, 1987), Febre alta (Edicions 62, 1998) i Lluny del tren (Destino, 2002), Ungles perfectes (Proa, 2007) i Ànima de gos (Moll, 2010). També tastà altres gèneres, com les memòries, en conjunt amb Josep M. Llompart: Vocabulari privat (Columna, 1993), la literatura infantil i juvenil amb L’àngel de la lluna (Edelvives-Baula, 1997) i Massa tímid per lligar (Edelvives-Baula, 1998) i la poesia amb Lovely (Moll, 2009).

El reconeixement global a la seva carrera li va arribar amb la Creu de Sant Jordi el 1999 i la medalla Ramon Llull el 2004, que va refusar en protesta per la política lingüística del Govern Balear.

ENLLAÇOS:

  • En aquest enllaç de la UOC podem conèixer amb més detall l’autora i la seua obra.
  • Ella mateix ens parla de la seua vida.

FRAGMENT DE LA NOVEL·LA UNGLES PERFECTES:

I

Asseguda en una butaca davant el televisor, na Isabel es pinta les ungles dels peus. Mireu-la. Té una estufa de gas butà al màxim i ella va en roba interior per allò de gaudir d’una mica d’escalforeta a la pell. La llum d’una bombeta halògena encastada al sostre li ressalta els dos flocs simètrics de cabells grisos que li cauen a cada banda del front. Hauria de tenyir-se, un dia d’aquests, abans d’anar a la revisió mèdica i tornar a la feina. Ara, però, intenta concentrar-se a dibuixar una mitja estela damunt cada ungla sense que el pols li tremoli. Tot i així aixeca els ulls en sentir el ressò d’una veu metàl·lica esteu condemnats, també la princesa. L’androide, dins els passadissos de la nau espacial, fuig d’un grup d’extraterrestres que l’ataquen amb armes làser just quan na Isabel canvia de canal i, a l’instant, la sala s’omple de les ràfegues i de l’estrèpit de l’explosió d’una bomba humana a l’aeroport de Gaza.

Instintivament fa el gest d’aferrar-se a alguna cosa cercant protecció. En veure que ni la tauleta amb revistes ni el prestatge amb figures de vidre no s’immuten, estira una cama, llarga, prima, de turmells delicadíssims anys enrere, i mou els dits dels peus perquè l’esmalt s’eixugui.

Es mira les ungles de les mans.

Perfectes.

Les seves no, que estan rosegades. Al tall publicitari de la televisió una dona molt sofisticada mostra unes ungles de porcellana d’un vermell intens. Es poden pagar amb petites quotes mensuals.

Es disposa a guardar els estris de la manicura i el telèfon es fa sentir al rebedor. Corre tant per ser a temps a agafar-lo que travela amb una catifa de rombes de tonalitats canyella i l’ampolleta d’esmalt es vessa i el timbre del telèfon es converteix en la veu de na Maria del Mar que la crida i ella que li contesta a la fi, filla, t’has adonat que em necessites.

Quan agafa l’auricular, ja només sent el xiulet horitzontal de la línia penjada.

Com un llampec li passa pel cap trucar a na Carmen. Aviat es refà. És la seva millor amiga i això vol dir que una veritable amiga no la té. De joves una temporada varen compartir pis, no és que congeniessin, en comú no tenien res. Res. Ella acabava de separar-se d’en Miquel Àngel i na Carmen feia poc que havia aterrat a l’illa decidida a fer-se cantant o ballarina. Tenia disset anys. Un metre setanta d’alçària, cinquanta de cintura i uns pits tan punteguts que es creia que li servirien per obrir totes les portes de l’èxit. Naturalment, es va haver de posar de cambrera i encara gràcies.

Va ser precisament al bar de l’hotel en què treballava na Carmen, un horrible rusc entre datilers, on na Isabel havia conegut el seu primer amor. Se li va acostar, morè, pantalons arromangats i camiseta de ratlles. Vols que ballem?, li va fer l’ullet. Ella va seguir bevent el seu gintònic i ell, sense esperar resposta, la va estirar de les mans, la va dur al centre del local i la va estrènyer molt fort. Fortíssim. Per testimoni la propietària de l’hotel. Na Jasmine que, de tan furiosa que es va posar, observant-los, dreta darrere el taulell, li va caure una ampolla de ginebra.

Mentre, na Isabel, emocionada dins els braços d’en Miquel Àngel, no era capaç de moure’s al ritme de la música i li trepitjava les sabates. D’un ocre clar. Amb llepades de crema Búfalo i cordons blancs. Com si les veiés, les sabates.