Edicions 96 ha publicat La Ventafocs ja no creu en prínceps blaus, una versió actual i trencadora del conte tradicional més versionat de tots els temps. El títol de l’orginal castellà, La Cenicienta que no quería comer perdices, fou un fenomen literari i social a la xarxa, un èxit virtual abans que l’editorial Planeta se’n fera càrrec de l’edició en paper.

Però aquest llibre no és una nova variació a partir del relat on la protagonista −dona de classe humil, maltractada en l’entorn familiar− aconsegueix la felicitat gràcies a la intercessió d’una fada, i a la condició principesca d’un home redemptor de donzelles. No: La Ventafocs ja no creu en prínceps blaus revisa aquesta història des del moment que ella, la Ventafocs, reconeix que el conte de la seua vida no porta escrit aquell colofó color de rosa: “…i foren feliços i menjaren anissos”.

Les autores, Nunila López Salamero (text) i Myriam Cameros Sierra (il·lustracions) han fabricat una imatge, en absolut convencional, d’una dona allunyada en tot dels cànons establerts de bellesa que, conscient de la seua anul·lació com a persona, pronuncia les úniques paraules màgiques capaces de reconduir la seua vida: “Ja basta de prínceps blaus. Prou!” Aquesta exclamació exerceix de consigna per tal que una fada (grosseta, peluda i morena, per descomptat!), habitant del món interior d’una mateixa, actue com a força moral i al·licient en contra de la resignació, a favor d’un nou camí de vida marcat per una fletxa que indica: “Coses boniques”.

Val a dir que el llibre, a pesar del drama que planteja, està impregnat d’una ironia i d’un sentit de l’humor contagiosos i potents. Així, Ventafocs, vegetariana estricta en aquesta versió, s’ha casat amb un consumidor empedreït de cervellets de canari, que és el recurs que la traductora ha trobat per tal de substituir les “perdices” que solen posar la guinda a les contalles de tradició castellana. O el lloc on la protagonista obri els ulls a la seua grisa existència, l’establiment on tantes altres dones esperen fent cua amb la missió de satisfer els desitjos dels seus prínceps estimats, és “La perdicería” en castellà i “La pardaleria” en la traducció catalana.

No estalvia tampoc, aquest àlbum de text sintetitzat al màxim, els tocs d’atenció, amb humor però sense eufemismes, quan cal prevenir de la ceguesa afectiva de conseqüències nefastes. I en un repàs ràpid per d’altres personatges de contes clàssics, es diu de la Caputxeta Vermella que li “havia eixit violent el caçador. Per culpa de les seues diòptries emocionals, ella no li havia vist l’escopeta”.

La Ventafocs ja no creu en prínceps blaus podria ser un manual d’ús en la formació de l’autoestima emocional de tantes víctimes propiciatòries d’una tradició cruel on, a massa dones, els ha tocat jugar el paper de “xiquetes passives a l’espera que els demanen la mà i els lleven la vida”. A nosaltres, traduint, llegint, i donant a conèixer la història d’aquesta Ventafocs catàrtica, se’ns ha quedat un boníssim sabor de boca. A veure si encara resultarà que els finals amb anissos existeixen… Sobretot si, els anissos, se’ls procura una mateixa.

Maria Josep Escrivà

Article publicat a “Posdata”, Levante-EMV, maig de 2011