Joan Maquiques Climent. Ha passat un estranger. Ed. Viena, Barcelona, 2005.
LLEUGER I PROFUND
S’ha dit moltes vegades que la senzillesa és la complexitat superada, i també que l’ànima del geni és la simplicitat. Crec que, en efecte, no hi ha res tan difícil com fer una poesia que no tingui cap dificultat i que arribi al qui la llegeix directament, sense haver de prendre camins sinuosos. Desgraciadament, entre els poetes d’avui aquesta actitud arriscada està malvista: fa més fi (i és més segur) ser enrevessat i conceptual.
Tanmateix, de tant en tant es troben autors que van a contracorrent, i al meu entendre són ells els que fan història. Els versos del jove poeta valencià Joan Mahiques Climent, a la primera lectura, deixen el lector perplex. Sembla que siguin frívols i inconsistents, de tan senzills que són. Fins i tot, sembla que el poeta acabi d’aprendre a versificar i s’entreté a fer malabars amb les rimes. No obstant, si un hi torna, veurà que darrere d’un llenguatge de vegades primitivista i de vegades volgudament insuls s’amaga una intel•ligència refinada, un coneixement profund dels clàssics de la literatura catalana i un talent maliciós.
La poesia de Mahiques Climent té un punt que s’assembla a la pintura dadaista, com si estigués feta per un nen petit. Al mateix temps, en alguns poemes, l’autor juga amb les al•lusions a March, Carner i Foix amb molta ironia, i de vegades mostra una habilitat tècnica sorprenent, enfilant encavalcaments, metàfores inesperades i rimes virtuoses. El to dels seus versos sempre és lleuger, com el d’una cançó popular, i les imatges, vívides i clares.
L’esperit crític i el sentit de l’humor sempre hi són presents, tot i que solen estar ben dissimulats. Els temes són diversos, la majoria de vegades, quotidians —tot i que el del viatge, com insinua el títol misteriós i atractiu, és el fil conductor del llibre—. Una catalanitat autèntica i, per això mateix, autocrítica, s’hi barreja amb les reminiscències de França, amb les reflexions discretament filosòfiques i una notable pluralitat de registres, i tot plegat constitueix un poemari curiós i ple de sorpreses.
Xènia Dyakonova
Avui, Cultura, març del 2006
