D’entrada, aquest poemari escrit a quatre mans entre Àngels Gregori i Teresa Pascual és un diàleg, tal com podem llegir a la coberta i es fa evident en consultar l’índex. És cert que els poemes escrits per l’una alternen amb els de l’altra (encara que no de manera totalment sistemàtica) i que descobrim ací i allà ecos, reenviaments, represes que suturen els acostumats pedaços textuals que constitueixen qualsevol poemari. Però crec que el diàleg que proposa aquest llibret s’articula a un nivell més profund. Trobe que les autores han aconseguit vibrar amb una mateixa longitud d’ona i d’alguna manera s’han fusionat i han donat a llum un autor únic, com una espècie de Gregori-Pascual (ací us és llegut d’esbossar un breu somriure). Des d’aquesta unicitat que ara només té, ni que siga metafòricament, dues mans, les autores dialoguen, és clar, i s’alien amb les altres dues mans dels ancestres, motiu que justifica el títol d’Herències. Així, se senten relligades a la pròpia història personal i familiar, integrants de la tribu transmissora de sentiments, hàbits, vivències que els han modelat el particular capteniment a l’hora d’estar al món, de concebre’l i viure’l, i açò no de manera abstracta o ideològica, sinó concreta, quotidiana, enganxada al dia dia (“… l’herència clavada, / com un ganivet, / damunt la taula parada de la cuina.”)
La primera part, de títol coincident amb el del poemari, gira al voltant de la idea de deute. No es tracta d”un deute que l’hereu haurà de saldar davant d’algun suposat creditor. És un deute intern, sentit a les entranyes, com alguna cosa que impulsa a actuar de determinada manera. Hom constata una voluntat de transmissió i de memòria, però no gràfica sinó introjectada, vital (“el teu record m’arrela”). Evidentment, es tracta d’una herència, no d’un deute. La veu lírica descobreix al seu interior “aquella part de tu que em dónes”, i no reconéixer aquest deute equivaldria a deixar “els records a la intempèrie”, a punt per a la destrucció.
A la segona part, Et guarde el lloc, hom recorre alguns espais físics (ciutats) o evoca la deslocalització que impliquen els viatges. Però, sobretot, hi trobem una reflexió sobre el posicionament personal dins l’espai vital. Aquest espai cal sentir-lo vinculat a l’espai (al ser, si voleu) dels ancestres, d’aquells de qui hem heretat i dels quals portem la memòria. I cal insistir que no es tracta d’una memòria neuronal o cerebral, xifrable en signes i llegible, sinó d’una memòria corporal o estomacal, d’habitud i d’ADN. Guardar el lloc, a més a més, remet a l’experiència de temps.
Finalment, la darrera part, A l’altra banda del poema, desenvolupa la idea, ja avançada en les seccions anteriors, de pont, és a dir: separació, d’una banda, però també lligam, de l’altra. El pas del temps ens fa creuar a l’altra banda d’algun punt definitiu de no retorn (els pares que necessàriament perdem…), ens allunya del jo que vam ser un dia però que ja no som. Però hi ha un pont o poema que permet passar a l’altra banda, relligar, unir. És més, davant la impossibilitat de traslladar-se efectivament a l’altra banda, que el temps ja ha anorreat, el pont és l’únic espai habitable, possible. Per això aquesta darrera secció presenta uns tocs metaliteraris ben interessants, per desprovistos d’intel·lectualisme (“Una amiga … / m’ha portat una carpeta plena de poemes … / A la portada diu la paraula Herències. / És el títol d’un llibre que estem escrivint juntes / i mentre ella ordena els poemes / alce la mirada cap a l’edifici de l’hospital … / i a mesura que ella va llegint / en veu alta uns versos, / pense en tot el que he heretat de tu.”) Poques vegades la metapoesia duu associada una tal emoció com en aquest cas. La citació és massa llarga. Ja ho sé. No hi demane perdó.
Josep Maria Balbastre