Vos recordem que dissabte 17 de novembre, Saforíssims ha programat un acte, en el marc de la Setmana Literària de Gandia, que es dirà NIT DE CONTES AL PALAU. Els participants seran: Antònia Vicens, Jordi Llavina, Manuel Baixauli i Elvira Cambrils. Presentarà els components del grup i conduirà l’acte el també escriptor, i periodista, Jovi Lozano-Seser. De la idea i de la coordinació, se n’ha encarregat Rafa Gomar.
Per conéixer millor aquests escriptors i escriptores que ens acompanyaran, seguim oferint-vos un tast comboiador de la seua obra, així com també algunes de les dades literàries fonamentals.
Elvira Cambrils (Pego,1955). Podeu trobar uns apunts biogràfics a l’enllaç.
La seua tasca de creació literària comença amb un seguit de guions radiofònics per a la ràdio de Pego que acaba per convertir-se en un llibre de relats breus. La narrativa curta és una constant en la seua trajectòria narrativa, però no l’única disciplina que desenvolupa.
Ha publicat el recull de relats Mira’m amor (Bromera, 2007), XXVI Premi Blai Bellver de narrativa dels Premis Literaris Ciutat de Xàtiva 2006; la novel·la El bes de l’aigua (Bullent, 2010); el conte breu Foc a la llar. XXX Premi de narrativa Felipe Ramis, la Vila Joiosa, 2011. La seua producción literària ha estat constant amb diverses col·laboracions: entre el 2003 i el 2006 un seguit de relats destinats al programa Estirant el fil de Ràdio Pego i una altra sèrie de narracions breus centrades en el món clàssic, amb relats com Els ciclops o La nit de Siracusa, ambdós reculls encara inèdits; Cau la nit sobre Ortígia, Ex-libris, Butlletí de la Biblioteca pública municipal de Pego. 2005; L’espera d’Erbill, Catàleg d’escriptors de Pego en el 75é aniversari de la Biblioteca pública municipal, 2010.
ENLLAÇOS:
- Diversos documents i articles d’opinió sobre la novel·la, El bes de l’aigua, amb escrits de la pròpia Elvira sobre el context polític i social en el que es desenvolupa la novel·la, podeu punxar este enllaç.
- Enllaç de l’Ajuntament de la Vila Joiosa, on podeu accedir al relat breu Foc a la llar. XXX Premi de narrativa Felipe Ramis, La Vila Joiosa, 2011.
Perquè aneu fent boca, Foc a la llar comença així…
FOC A LA LLAR
Les esportives negres sense distintiu de marca es mouen amb tanta rapidesa per damunt del marbre llampant que gairebé corren. Es precipiten nervioses amb passes curtes dels quadres color arena als rojos fins abastar la cinta mecànica que ascendeix al primer pis. S’aturen. Per dalt de les esportives, els texans blaus descolorits s’aferren a uns bessons que no poden amagar la impaciència. La mà dreta reposa sobre l’obertura de la bossa que penja del muscle esquerre. Sobre el negre esmorteït de la samarreta cauen, els cabells negres i lacis, fins a mitjan esquena. Es mouen d’un costat a l’altre. El rostre es gira fent una ullada a la planta que queda enrere al temps que l’índex prem les ulleres fosques contra el vèrtex superior del nas. És una jove prima, menuda, de poc més de vint anys. S’aparta d’esma un floc de cabells que li ha caigut sobre les ulleres i llisca per damunt de la cinta amb un moviment escorredís, com de serp. Davanteja amb dificultat una senyora de mitjana edat rodejada de bosses de diferents cadenes de roba. Avança sobre la cinta. Demana pas a dues adolescents que la miren un moment i s’arrimen a la barana reprenent la conversa. Abasta el primer pis. Les esportives negres segueixen la singladura accelerada per damunt del paviment de marbre i es perden entre la multitud de passes.
Sent una mena de pruïja a l‘esquena com si una corrua de formigues insistents es passejara des del còccix fins al clatell. El cor batega amb tanta força que tem que li ho noten els transeünts amb què es creua. S’ajusta les ulleres que li vénen una mica grans i mira a ambdós costats de l’ample corredor cercant l’indicador del servei de dones però només veu aparadors plens de roba i maniquins. Necessita amb urgència anar al servei, un fort dolor de ventre com si anés a venir-li la regla s’acaba d’instal·lar per sota de la cintura baixa del texà. Per un moment el mugit de les vaques es barreja en la seua ment amb la melodia que destil·len els altaveus del centre comercial. Aviat, però, només sent la veu de l’àvia, Andrada on estàs?, t’he dut el dinar, baixa! I el riure de Mihai. Li encanta fer enfadar l’àvia. Ho fa de broma però ella s’ho pren seriosament. Andrada i jo ens anirem lluny d’ací i ja no tornarem. On heu d’anar, bala perduda? No li claves males idees a la meua xiqueta, el que has de fer és ajudar ton pare, que el pobre ja està cansat i tu, a la mínima, te’l deixes empantanat per anar a córrer com si fores una cabra. No vaig a córrer, vinc a veure la seua néta. Assentar el cap!, això és el que has de fer si vols casar-te amb la meua Andrada, que no en trobaràs una altra com ella, tan menuda i tan llesta. No va créixer perquè sa mare estava malalta i no la va poder alletar, ¡pobra filla meua en glòria estiga!, però no n’hi ha cap com ella de bona, faenera i sabuda. Aspira profundament per tal de frenar els batecs incontrolables del cor, que de tant bategar li fan mal al pit, i sent l’olor del farratge i del fenc amuntegat al paller enmig del prat, una flaire que no l’ha abandonada malgrat el temps transcorregut des que va deixar els boscos, les muntanyes i les primaveres de la seua terra natal. Res no ha succeït com esperava, com havia somiat en casar-se amb Mihai per a emigrar a Espanya. Mig poble hi havia marxat. Però aquesta contrada no ha resultat el paradís que li van prometre tots, la seua cosina, el germà de Mihai, la veïna…
(Foc a la llar ha estat guardonat amb el XXXè Premi de narrativa Felipe Ramis, 2011. Premeu ací per a seguir llegint el conte).