Ja sabia que era un clàssic. Ara sé el perquè.
Aquesta novel·la autobiogràfica –tot i que això sempre és relatiu– narra les peripècies que viu l’autor a principis del segle XX arran de topar-se amb Alexis Zorbàs, un rodamón singular, tot un personatge que es converteix de bon començament en el veritable protagonista del relat per la seu força vital. Ambdós homes simpatitzen aviat i esdevenen companys inseparables, així com antagonistes filosòfics.
Kazandzakis representa ser un intel·lectual que es refugia sota una mena de budisme reflexiu i racional (més que no meditatiu) i que arrossega un sac de dubtes.
Zorbàs, per la seua banda, és un individu carnal, decidit, arrauxat i contradictori, un home d’acció.
Fins ací les obvietats.
En el text, però, les coses no són tan planes.
Així, l’inculte i heterodox Zorbàs va configurant-se com un esperit més coherent del que pogués semblar al principi, mentre que el lletrat Kazandzakis va mostrant els clevills que l’esquerden.
D’altra banda, l’home d’acció Zorbàs busca respostes per a les grans preguntes en la mateixa mesura que l’home de pensament Kazandzakis anhela passar a l’acció.
L’inevitable procés d’osmosi bidireccional –un altre encert de l’autor– està servit de manera progressiva i subtil.
Raó, ment, intel·lecte.
Carn, instint, animalitat.
Ànima, esperit, cor.
Tres universos que ara xoquen, ara es barregen, ara es confonen.
Aquesta diversitat de formes de relacionar-los crea un brollador constant de riquesa filosòfica, però també literària i dramàtica.
Per tirar només d’un fil: on col·locar la passió, en el territori de la carn, o en el de l’ànima? I què és allò de Zorbàs, passió o només apetit? N’hi ha diferència substancial? És la passió un apetit sublimat? I si ho és, què la sublima, la raó? Etc, etc, etc.
Tanmateix, no voldria fer la impressió que el llibre és un tractat filosòfic disfressat. És una novel·la de cap a cap. Atípica, si voleu, plena de reflexions i de il·lustracions (relats dins el relat), però sobretot novel·la (el títol no enganya) de personatge.
Zorbàs és rústec però intel·ligent, brusc però agut, i resulta interessant i simpàtic encara quan amolla disbarats. Interessant perquè és capaç de despertar, si més no, el dubte. Simpàtic perquè sempre es manifesta de manera honesta, amb una abrupta sinceritat que desarma i una convicció que estaborneix.
Malgrat ser un home cremat per la vida, un home que ja ha vist (viscut) de tot, no ha esdevingut un cínic. Ell continua gaudint amb lliurament absolut cada nou dia, rient-se i plorant per les coses dels homes, contemplant amb l’emoció i el trasbalsament d’un infant l’espectacle del món.
Si hi ha un tema, tal volta siga “la llibertat” o “la llibertat de l’home” o “l’home lliure” (qui sap si no són estrictament equivalents).
Un perill: jutjar Zorbàs (i, ja de pas, la novel·la) amb l’estreta visió de la correcció política actual; els afeccionats a penjar etiquetes patiran (o s’atiparan, depèn de com d’enzes siguen).
Quant a l’estil, moments de lirisme sense cursileria enmig d’un magma de prosa potent, neta com el sol de Creta i nua com els seus paisatges.
Al capdavall, una gran obra, literatura de la bona.
Permeteu-me un darrer comentari: no conec l’original, ni soc un cap expert en el tema, però la traducció (Jaume Berenguer Amenós, 1965) m’ha semblat bona bona, molt lluny de les anodines traduccions que hem hagut de patir en obres més recents; és obvi que, en eixe delicat treball, conèixer la llengua d’origen i la de destí és condició necessària, però aquest cas m’ha refermat en la convicció que no deu ser condició suficient.
Finalment, per a que vos feu idea de tot plegat, un petit fragment (Zorbàs explica a Kazandzakis):
<<És veritat, no t’ho havia dit que tinc un germà, pare de família, assenyat, religiós, usurer, hipòcrita; un home com cal, pilar de la societat…>>
Knock out.