Trenta-tres anys després, es va disposar a fer memòria del dia del seu naixement. En teoria, no sols havia de saber-se’l fil per randa. També hauria de recordar des de la mateixa aparició del temps i fins al final de tota cosa que no fóra el no-res…
—Maleïda, maleïda, maleïda, tres vegades maleïda vida! —va dir l’últim client de la cantina adreçant-se a l’amo. Era vell, cec de l’ull esquerre, prim com un esquelet amb pell de paper tot rebregat. I duia allí, dempeus i bevent glops ben complits, des de quan era de dia encara.
—Ja has maleït prou la vida, que acabaré pagant-ho jo, Elies, que els déus em castigaran a mi —va respondre l’amo, una mica irritat per l’esgotament que li provocava cada dia aquell client que mai no en tenia prou, ni de vi, ni de dir.
—Es mereix molts més retrets, la puta, la profitosa, la sense cor.
—Segur que s’ho mereix —i ara ja parlava més calmadament— tot allò que tu vulgues i més, no dic que no, però a casa teua ho faràs més còmodament i em deixaràs a mi que tanque la cantina.
—No ho entens —replicà Elies—, tu no ho entens, per descomptat que no ho entens, ni ho entendràs mai —mentre mostrava un somriure ple d’un ànim de venjança a qualsevol preu, i alhora una dentadura tota corcada, repugnant.
—Totes les nits m’he d’enfadar, Elies? —cridà el cantiner, encés de sobte.
Aquell client solia callar en aquelles circumstàncies. No intentava que el cantiner en pagara una última i ben prompte desapareixia. Aquell dia, però, es va adonar que hi veia doble i que se li faria costós de caminar.
—Cantiner, no sents res? —va fer Elies com si esperara sentir alguna cosa.
—Sentir, de què? —respongué el cantiner, més emprenyat que cap altra cosa.
—Calla, calla! Mut! Que no ho sents?
—Què he de sentir?
—No sé si és una veu o un plor.
—O la borratxera que dus damunt…
—No, no, escolta —i es posaren els dos a escoltar.
—Sí, és la veu d’una dona, que marmola al seu home —aclarí el cantiner—. La sent totes les nits.
De sobte, un home molt alt i vestit o disfressat d’una manera estrafolària, obrí amb el peu la porta de la cantina. Era estranger, no se l’entenia gens, però a base de gestos demanà un got de vi. Se’l va beure d’un glop, sense respirar, llançà una moneda sobre una taula i se n’anà sense dir res.
El cantiner s’abocà de seguida a la finestra per veure on anava l’estranger, així és la curiositat.
—Saps on ha entrat? —va preguntar a Elies—. Ni més ni menys que a l’estable del Benjamí! Encara voldrà sopar debades… hi ha gent que té més cara que esquena.
—Tota la cara i l’esquena que vulgues, però aviat va si vol que li donen un tros de pa a casa del Benjamí —i Elies va riure a carcallades.
—Anem a escodrinyar un moment? —amollà el cantiner.
—A casa el Benjamí no se’ns ha perdut res. Bona nit.
—Tens raó, Elies, a pesar que tens el cos ple de vi, tens raó. Bona nit.
Trenta-tres anys després, tot i la confusió inicial i tan humana, va recordar aquella escena de la cantina situada quasi d’enfront d’on passaria la nit amb els seus pares. Ell sí que no se’n perdia ni una, ho podia veure tot. Encara que després s’escriuria que aquella nit n’hi havien anat uns quants i una multitud de criats, només acudí un rei al naixement del que més tard també seria conegut per Jesús de Natzaret.
