Amb un moviment indefinit  de la mà dreta, Pere Setaigües va creure saludar el francès que primer venia al poble a l’estiu i ara durant gran part de l’any, després de la jubilació. No hi va haver resposta. Va dir aleshores a la seua dona que caminava al costat seu:

–S’assembla a un personatge de Bergman, a un tutti-frutti de bergmans.

–Per què? –va contestar Rosa Bou, perquè va tenir la sensació que calia no deixar penjada la frase del marit.

–De bon matí –i va mirar el rellotge que marcava les 12.23 hores, gens matí– estic angoixat, m’he alçat i ja sentia el malestar que se m’arrapa al pit i a la gola.

–I si pensares en altres coses? –diu benintencionadament Rosa Bou, si bé sona a una frivolitat.

Pere Setaigües va pensar que no valia la pena dir res, que era tan inútil parlar com desitjar que la pluja s’ature. Tot seguit va observar la serra de dalt i no hi va veure res del que en altres ocasions havia vist: una gran ona de pedra que s’havia llançat a la vall mentre es petrificava, una gran bardissa de roca per a defensar-se de les gents de la mar que de tant en tant atacaven els seus predecessors, la còpia d’una nervatura del cervell d’un animal gegant i ja extingit. Ara tan sols hi havia la serra de dalt de tants i tants dies, tant de temps en què no servia ni per a fer-hi comparacions.

A pesar de la poca gent que anava al bar de La Placeta, es creà un petit embús a la porta, tothom volia deixar-hi passar tothom. Al final, el francès va ser-hi el primer i Pere Setaigües i Rosa Bou els segons, i encara sis persones més.

El francès va demanar un plat de fetge i magre, a més d’una cervesa de barril. La família Setaigües i Bou, per ser el dia que era, afegiren al paquet de papes habitual i el platet d’olives sevillanes, un pastisset de tomaca per a cadascun.

–No sé si valia la pena demanar pastissos –va reprendre la conversa Rosa Bou.

–Per què no? –continuà el seu marit.

–Perquè després no tindrem gana.

–Per un pastís perdrem la gana?

–Per un pastís?, i per mig també! Que no te’n recordes de fa tres setmanes, quan vas vomitar mig pastís?

–Però perquè em trobava malament, dona…

Així que es va menjar el fetge i magre, el francès es va alçar, va pagar i se’n va anar a casa, a preparar-se el dinar. No hi havia en l’ambient res que l’haguera avisat o almenys fet pressentir que a les tres i mitja d’aquell mateix dia de Nadal havia d’ajudar a Rosa Bou a despenjar Pere Setaigües tot ert d’una biga de la cambra.